Cançons i retalls de vida

El 2018, Miquel Pujadó va publi­car un CD doble titu­lat 35 anys, per al qual va tor­nar a gra­var, amb més ofici i bona com­pa­nyia ins­tru­men­tal, algu­nes de les seves pri­me­res cançons, inclo­ses totes les del seu pri­mer disc, El temps dels fanals en flor (1982). En rea­li­tat, els trenta-cinc anys eren apro­xi­mats, perquè ell mateix titu­lava el text de pre­sen­tació Trenta-cinc anys... i una mica més, tenint en compte que havia començat a escriure cançons als 14 anys i a fer les pri­me­res actu­a­ci­ons des­ta­ca­des als 16 o 17.

Aquest ter­ras­senc nas­cut a Madrid fa 62 anys publica ara De foc i de vellut (Micros­copi), el seu pri­mer disc amb cançons noves des d’A con­tra­veu, apa­re­gut el 2010. Però aquest nou tre­ball també com­me­mora el 40è ani­ver­sari d’aquell pri­mer disc del 1982 amb les qua­tre últi­mes cançons: qua­tre temes amb “ele­ments auto­bi­ogràfics”, que for­men una secció espe­cial dins del disc titu­lada Retalls de vida (un cop d’ull al retro­vi­sor). Entre aques­tes qua­tre cançons n’hi ha dues de noves, Aquell temps de la Jazz Cava –i la seva con­ti­nu­ació ins­tru­men­tal amb molt de swing: Jazz Cava Reprise– i Retalls de vida, més dues ver­si­ons de cançons clàssi­ques de la seva pri­mera època, A Ter­rassa hi ha una plaça i Soc un peix de terra endins. Aquesta secció, gra­vada a l’Audi­tori Muni­ci­pal de Ter­rassa amb un estudi mòbil, ha estat arran­jada per Mar­cel Case­llas i el pia­nista Antoni-Olaf Saba­ter, i inclou la col·labo­ració de músics de la gran escola jazzística ter­ras­senca, com ara Pep Coca, Adrià Font, Josep M. Farràs i Joan Albert, a més del saxo­fo­nista i cla­ri­ne­tista Xavier Figue­rola, el gui­tar­rista Alfons Rojo i el trom­bo­nista John do Buclet.

Les altres dotze cançons de De foc i de vellut han estat ela­bo­ra­des amb el pro­duc­tor, arran­ja­dor i mul­tiins­tru­men­tista Xavier Batllés (Orques­tra Mira­sol, La Ron­da­lla de la Costa, etc.), el sas­tre que ha ves­tit les cançons amb l’ajuda d’una dot­zena d’ins­tru­men­tis­tes i algu­nes apor­ta­ci­ons vocals: Pujadó fa un duet amb l’actriu i can­tant Aina Sánchez (Dagoll Dagom) a la cançó Records diver­gents, que ofe­reix dos punts de vista dife­rents per expli­car una mateixa nit; i a Un rei d’ocasió, una “ucro­nia humorística amb aires de rumba”, també inter­ve­nen en la part dia­lo­gada Aina Sánchez i l’actor Fer­ran Frauca, més la gui­tarra experta de Pedro Javier González. La cançó explica una història “sobre una forma de govern ja des­a­pa­re­guda en el moment en què el nar­ra­dor troba per casu­a­li­tat als Encants un monarca aca­bat de des­con­ge­lar i té la mala idea d’endur-se’l a casa”. “Amb una mica de sort aniré a veure en Valtònyc a Bèlgica”, diu Pujadó amb la trista iro­nia de saber que no són bons temps per dir que el rei va des­pu­llat (o que és un ban­darra). També s’escolta la veu de l’actriu Olga Suárez, reci­tant el poema clàssic de Ramon Mun­ta­ner, a la intro­ducció de Soc de la mata de jonc, en què també canta Inma Ortiz.

“Tenia mol­tes ganes de fer cançons noves i, en aquest sen­tit, la pandèmia dels collons m’ha anat, entre come­tes, bé, perquè he pogut dedi­car més temps a la com­po­sició”, explica Pujadó, que en els últims anys ha estat molt actiu en diver­sos fronts: com­po­nent cançons per a altres artis­tes –entre les més recents, Els dibui­xos del teu ros­tre, per a Dyango–; con­ce­bent l’espec­ta­cle i el disc col·lec­tius Mara­gall, paraula viva, i home­nat­jant un dels seus grans refe­rents al disc Bras­sens, llum i ombra, però també publi­cant novel·les juve­nils i difo­nent la història de la poe­sia en cançons, en ses­si­ons que, abans de la pandèmia, feia sovint per ins­ti­tuts de tot el país, i que van aca­bar també donant forma a un altre lli­bre: Poe­mes de capçalera. A més, Pujadó, filòleg de for­mació, també ha adap­tat alguns dels títols de la col·lecció juve­nil “Clàssics a mida” de Bar­ca­nova, com ara Curial i Güelfa, Els mise­ra­bles i Tirant lo Blanc.

Aquest can­tau­tor lliu­re­pen­sa­dor con­ti­nua tre­ba­llant al seu aire, sense pres­si­ons de cap tipus, tam­poc les estilísti­ques: “Quan em pre­gun­ten quina mena de música faig, jo sem­pre res­ponc: no ho sé, faig cançons. Soc com un pin­tor que pinta en cada moment amb els ele­ments que té més a l’abast.”

Com a pri­mer sin­gle del disc s’ha triat una cançó de títol pro­vo­ca­dor en aquests temps de revol­tes: És fàcil dir-se anar­quista. “L’anar­quia no és el caos,/ és l’ordre menys el poder./ És no empas­sar-te gri­paus/ com aquell qui pren cafè./ No és la bomba, la pis­tola/ ni l’odi de l’amar­gat,/ és l’escola de la lli­ber­tat”, canta Pujadó. “Hi ha tan­tes anar­quies com anar­quis­mes. Jo sem­pre he estat al marge de la cosa gregària, dels grups, i per a mi tant Bras­sens com Perec són anar­quis­tes, però de manera dife­rent”, explica aquest home pro­fun­da­ment influït per la chan­son i la cul­tura fran­cesa menys con­ven­ci­o­nal. “L’anar­quia seria ideal sem­pre que l’indi­vidu pogués evo­lu­ci­o­nar per fer-ho pos­si­ble, par­tint de la idea que l’anar­quisme no és fer allò que et surti dels nas­sos: és auto­con­trol. Evi­dent­ment, jo explico tot això inten­tant que el resul­tat sigui atrac­tiu des d’un punt de vista musi­cal. No faig tesis doc­to­rals i, a més, sovint uti­litzo la iro­nia, perquè soc fill d’un tipus de cançó fran­cesa nar­ra­tiva i amb humor, la de Bras­sens o Léo Ferré.”

El dia 1 d’abril, Miquel Pujadó actuarà al cen­tre cívic La Sedeta de Bar­ce­lona, i també ho farà el 7 de maig al Har­lem Jazz Club de Bar­ce­lona, en el marc del fes­ti­val Bar­na­sants.