ACTUALITAT D’EDWIN LUTYENS

La fal·làcia patètica és un dels recur­sos més inte­ri­o­rit­zats en la pràctica de la comu­ni­cació (costa de sos­treure’s a apli­car-la a si mateixa). La història és caprit­xosa en el tracte amb els pròcers de qual­se­vol acti­vi­tat, més benèvola amb la per­vivència d’alguns noms que amb d’altres, mal que les obres dels menys­tin­guts sobre­vis­quin als noms pro­pis.

Si es pre­gunta a una certa majo­ria ciu­ta­dana sobre l’arqui­tec­tura post­vic­to­ri­ana, la iden­ti­fi­cació dels models serà gene­ral. En canvi, si es dema­nen noms dels fac­tors, tret dels impli­cats en la pro­fessió, no gai­res seran capaços de dir-ne uns quants. Quants conei­xe­ran el nom d’Edwin Lutyens? Al gremi –amb el qual aquest cro­nista manté certa relació– pocs dis­cu­ti­ran la seva rellevància en l’adve­ni­ment de l’arqui­tec­tura moderna.

Ell és un dels ini­ci­a­dors de la con­vivència entre els models clàssics i la moder­ni­tat, una tendència reva­lo­rada en la post­mo­der­ni­tat, i que ali­menta la idea, apa­rent­ment con­ser­va­dora, que no hi ha revo­lu­ci­ons sob­ta­des enge­ga­des per genis aïllats, sinó trans­for­ma­ci­ons gra­du­als i com­par­ti­des. Una forta per­so­na­li­tat com­bi­nada amb una sobri­e­tat que es podria ano­me­nar “eclec­ti­cisme” pro­por­ci­ona la faci­li­tat per con­viure amb qual­se­vol altre estil, i l’equi­li­bri des­lliu­rat de les pesan­tors de l’ordre impo­sat. El llen­guatge clàssic de l’arqui­tec­tura evo­lu­ci­ona a par­tir d’ele­ments pot­ser anecdòtics –la retracció del pla, el bisell arti­cu­lat–, fins al prin­cipi de la pro­jecció de l’hiper­cub, més tard pre­sent en Wright, i aquí amb geo­me­tries més pròximes als prin­ci­pis frac­tals.

Lutyens explota els cos­sos late­rals ados­sats con­tra l’aresta, que es manté neta de dalt a baix, a la part supe­rior com a tal, a la infe­rior com a fene­dura. La rei­te­ració for­mal en cases i tor­res empeny i con­so­lida l’evo­lució del fra­seig tra­di­ci­o­nal que pre­para la moder­ni­tat.

Es poden evo­car les grans cons­truc­ci­ons –Rash­tra­pati Bha­van, India Gate–, però poques for­mes han fet tanta for­tuna al marge de tendències com el ceno­tafi de Whi­te­hall, clo­nat i variat fins a la nàusea –per cert, a cent metres del 10 de Dow­ning Street–. Alguns exe­ge­tes diuen que par­teix de la sim­ple idea del cada­fal ele­vat, però en les pro­por­ci­ons i la modu­lació de l’enlai­ra­ment s’hi encar­nen trets arquetípics del dis­curs simbòlic hereu de les este­les i les tala­ies funeràries egípcies, les pires homèriques i les ares sacri­fi­ci­als aste­ques, i encara dels tem­ples i stu­pes budis­tes. Si es volgués dur el meca­nisme a l’incert camí d’alguns futurs anun­ci­ats, es podria dir que no és lluny el monòlit de Kubrick a 2001.