Cartellera
La transformació d’un cineasta
Potser també hi ha pinzellades de sensualitat, espurnes humanistes i alguna cosa que respira dins dels guions trenats, als anteriors films de Jacques Audiard, entre els quals aquells que aborden de manera diversa mons mafiosos i/o violents: De tant bategar se m’ha parat el cor, Un profeta i fins i tot Deephan, que, incomprensiblement, va guanyar la Palma d’Or el 2015 a Canes (l’any de Carol, de Todd Haynes, i de L’assassina, de Hou Hsiao-Hsien) esbossant (amb la poca traça d’una de les obres menys reeixides del cineasta francès) una història d’amor entre un home i una dona escapats de la guerra de Sri Lanka i que, refugiats a París, s’enfronten a altres formes de violència.
En la seva exploració de la masculinitat, força complaent, pot observar-se una certa delectació en cossos perfectament musculosos, com ara el d’aquell Matthias Schoenaerts que, a De rovell i d’os, té cura del personatge interpretat per Marion Cotillard després que, en un accident, perdi les dues cames. Alguna cosa va canviar amb Els germans Sisters, un western inesperat de Jacques Audiard en què la febre de l’or, amb la seva cobdícia, té el seu contrapunt en la idea d’una comunitat igualitària per crear en l’aleshores encara anomenat “Nou Món”: una utopia que almenys transforma dos germans assassins. Però el cas és que una frescor sorprenent, una sensualitat aclaparadora, una calidesa imprevista i una atenció cap a la feminitat (a més, en la seva diversitat) han irromput de manera estimulant i poderosa en el cinema d’Audiard amb París, distrito 13, que va presentar-se l’any passat a Canes amb el títol original, Les Olympiades, que no fa referència a cap competició esportiva, sinó al barri de classe mitjana i multiracial de París que, certament, correspon al districte 13: un territori urbà amb alts edificis d’una arquitectura funcional i, per aquest motiu, força despersonalitzada.
Pouant de tres històries gràfiques del nord-americà Adrian Tomine (Amber Sweet, Killing and Dying i Hawaiian Getaway), no és per res que Audiard ha escrit el guió amb dues dones, les també directores Léa Mysius i Céline Sciamma, autora de Portrait d’une jeune fille en feu. Tres dels quatre protagonistes són dones: Emilie (Lucie Zhang), d’origen taiwanès, que viu com pot de treballs ocasionals; Nora (Noemie Merlant), estudiant de dret que es posa a treballar en una immobiliària, i Ambert (Jehni Beth), una actriu d’un xat porno. El quart és Camille (Makita Samba), d’ascendència africana: un professor que, cansat de les seves condicions laborals, es converteix en agent immobiliari, on coincideix amb la Nora.
Amb ells, la pel·lícula, rodada en blanc i negre, aborda amb naturalitat, sense prejudicis ni tampoc judicis, una joventut marcada per la incertesa, la precarietat laboral, la fluctuació del desig i de les seves identitats sexuals i l’addicció a un món internauta que pot envair la seva intimitat. Entre ells hi ha relacions que transiten entre l’amor i l’amistat o a la inversa. Hi ha joia de viure i també dolor. I quasi tot flueix d’una manera creïble, viva, seductora .
