Visions cinematogràfiques d’escriptores

A finals de juliol va tenir lloc a Palma l’Atlàntida Mallorca Film Fest, en què la gran escrip­tora fran­cesa Annie Ernaux va pre­sen­tar Les Années super-8, un film cons­truït amb les imat­ges que, entre el 1972 i el 1981, va rodar major­ment Phi­lippe Ernaux, ales­ho­res marit de l’autora, entre altres obres, de L’esde­ve­ni­ment, Els anys i Memòria de noia, totes tres traduïdes al català per Valèria Gai­llard i publi­ca­des per Angle Edi­to­rial. Reve­lada a la Quin­zena de Rea­lit­za­dors de Canes, la pel·lícula s’ori­gina a par­tir de la volun­tat de David Ernaux, fill de l’escrip­tora, de recu­pe­rar unes “imat­ges fami­li­ars” que trans­cen­dei­xen el “cinema domèstic”. Ernaux hi aporta un text que, dit per ella mateixa, s’acorda amb la vibració auto­bi­ogràfica i l’explo­ració de la memòria que carac­te­rit­zen la seva lite­ra­tura, tan per­so­nal i alhora tan política. Revi­sa­des les imat­ges, Ernaux repensa la seva experiència en aquells anys (en què se li fa visi­ble que, a mesura que es feia escrip­tora, la relació amb el seu marit es degra­dava) i en part d’allò que pas­sava al món. És per això que es tracta d’un retrat per­so­nal i d’una família, però també d’un retrat d’una època. Al film hi ha imat­ges quo­ti­di­a­nes de la vida a Annecy, però sobre­tot de viat­ges, com ara el que la família Ernaux va fer per l’Estat espa­nyol l’estiu del 1980 i, anys abans, el 1972, la visita al Xile pre­si­dit per Sal­va­dor Allende: “Un país ple d’espe­rança que va dei­xar d’exis­tir.”

L’Atlàntida Film Fest té una doble vida. D’una banda, la pre­sen­cial, que, com he dit, se cele­bra durant una set­mana a Palma i que enguany es va cloure amb un home­natge a l’actriu Isa­be­lle Hup­pert. D’una altra, la vida en línia, de més llarga durada i a través de la pla­ta­forma Fil­min, en la qual fins al 25 d’agost es fan visi­bles bona part dels films exhi­bits a Mallorca. No és el cas de Les Années super-8, ja que, sent-ne també dis­tribuïdora en sales, Fil­min la reserva per a més enda­vant. Tam­poc, com a cas sig­ni­fi­ca­tiu, de Paci­fic­tion, la pel·lícula d’Albert Serra, que s’estre­narà el 2 de setem­bre. La pro­gra­mació visi­ble a Fil­min és interes­sant i diversa (reco­mano espe­ci­al­ment la selecció de films de l’ucraïnès Ser­guei Loz­nitsa, sobre­tot els docu­men­tals, una explo­ració en l’arxiu d’imat­ges de l’Hor­ror del segle XX), però, seguint el fil ence­tat amb Ernaux pel que fa a escrip­to­res rela­ci­o­na­des amb el cinema i que a la seva manera han pouat en la pròpia vida per fer lite­ra­tura, faig atenció a Qui­ero hablar sobre Duras i Amando a Highs­mith.

La pri­mera, diri­gida per Claire Simon i estre­nada en l’últim fes­ti­val de Sant Sebastià, mos­tra una Mar­gue­rite Duras pos­ses­siva en la seva relació amb Yann Andréa, un jove que l’admi­rava i que va ser el seu amant durant els últims anys de vida de l’escrip­tora. Ella s’hi va refe­rir en diver­sos lli­bres, però la cine­asta fran­cesa l’aborda recons­truint l’entre­vista que la peri­o­dista Michèle Man­ce­aux va fer a Yann Andréa, que volia par­lar de la “domi­nant” Duras. La segona, en canvi, és sor­pre­nent perquè, en con­tra de la seva imatge de dona esquerpa i mala­gra­dosa, pre­senta una Patri­cia Highs­mith vul­ne­ra­ble, sobre­tot a través de l’amor i a par­tir dels dia­ris de l’escrip­tora. Tal com anun­cia amb el títol del film, la seva direc­tora, Eva Vitija-Sch­deig­ger, se’n declara una admi­ra­dora incon­di­ci­o­nal, i als dia­ris troba refle­xi­ons sobre la seva con­cepció de la lite­ra­tura, la ins­pi­ració de les seves novel·les i els “fan­tas­mes” que l’asset­ja­ven.