DIÀLEG DE MITOLOGIES DE ROBERTO CALASSO

El con­tacte entre ima­gi­nació, mito­lo­gia i lite­ra­tura va nodrir l’obra del nar­ra­dor i edi­tor Roberto Calasso (Florència, 1941 – Milà, 2021). Aquests dies ens arriba, mit­jançant una tra­ducció de Carme Are­nas per a Quid Pro Quo, La tau­leta dels des­tins, el seu últim lli­bre de ficció, que va sor­tir el mateix any de la seva mort. Podríem dir que és una obra menor si la com­pa­rem, per exem­ple, amb Les Noces de Cad­mos i Har­mo­nia, publi­cada per Edi­ci­ons B el 1990, però també cal asse­gu­rar que conté tots els ingre­di­ents per endin­sar-nos en el labe­rint cul­tu­ral que implica Calasso.

La tau­leta dels des­tins és un lli­bre fas­ci­nant per l’eru­dició, però també un bon entre­te­ni­ment, una nar­ració que recrea l’epo­peia del pro­te­git d’Ea, Utna­pix­tim, que va ser acon­se­llat perquè cons­truís una arca per arre­ce­rar-se amb altres homes i ani­mals del diluvi uni­ver­sal. Pre­miat amb la vida eterna a l’illa de Dil­mun, tot el relat està diri­git al nàufrag Sind­bad quan arriba a l’illa alguns mil·len­nis més tard, i que l’acaba defi­nint com “el més vell dels vells i el més viu dels vius”.

L’argu­ment seria ideal per a una novel·la juve­nil, però Calasso l’ama­neix amb la seva prosa plena de brou dens, que no des­torba gens la lec­tura lleu­gera del lli­bre, que m’ha recor­dat els con­tes ino­bli­da­bles de Vol­taire, a qui lite­ra­tura moderna deu tant, es digui el que es digui. La tau­leta dels des­tins és de con­tin­gut mític i religiós, però és també una ucro­nia amb el rere­fons de la cul­tura semítica, però amb els dub­tes per­ma­nents dels per­so­nat­ges, sobre­tot del Sind­bad que nau­fraga, així mateix, en el con­tin­gut de la seva història, en la con­fusió. Calasso el porta davant Noè, a la cova del poli­te­isme, on assis­tirà a dife­rents des­co­ber­tes per tal d’encim­be­llar el mateix Ea. Enmig del caos de la mateixa nar­ració i de les sor­pre­ses cap a on ens con­du­eix, el lec­tor con­tem­plarà les rea­li­tat en forma d’irre­a­li­tats i la ficció com a forma suprema de la rea­li­tat, és a dir, de la mito­lo­gia de la nos­tra mateixa cul­tura.

Com si fóssim en un joc de nines rus­ses, la nar­ració és un arte­facte imper­fecte, que es pot lle­gir en dife­rents oca­si­ons per gau­dir de la pro­fun­di­tat filosòfica i adap­tar-la a les nos­tres neces­si­tats. Asimètric i en alguns moments, com en el desen­llaç, massa tòpic, el conte podria haver estat una peça de Bor­ges, però Calasso, com a edi­tor, tenia els ulls massa pen­dents dels lec­tors i les ven­des. I d’això, el lli­bre se’n res­sent. No obs­tant, hem de valo­rar el repte de bar­re­jar per­so­nat­ges de dife­rents tra­di­ci­ons i fer-los dia­lo­gar en un estadi quasi estàndard. Ignoro les cir­cumstàncies en què el mes­tre va ges­tar aquest últim relat de la seva dila­tada tra­jectòria com a escrip­tor, ini­ci­ada a la dècada dels sei­xanta, fa més de mig segle. Pot­ser Roberto Calasso també s’havia can­sat dels déus, o pot­ser dels humans. L’esforç d’aquest bonic conte final corona una tra­jectòria irre­pe­ti­ble.