Les buidors dels privilegiats

Només fins al 12 de juny. La tem­po­rada de Com­pany a Bar­ce­lona és de sis set­ma­nes, una durada curta, en relació amb l’ambició dels musi­cals, que neces­si­ten ren­di­bi­lit­zar l’esce­no­gra­fia i els llargs períodes d’assaigs i que acos­tu­men a triar els mesos de major assistència tea­tral a Bar­ce­lona, és a dir pels vol­tants de la tar­dor i l’hivern. Aquest musi­cal, inter­pre­tat un altre cop en cas­tellà perquè apro­fita el repar­ti­ment de l’estrena al Tea­tre Soho de Màlaga, té un certa aura d’emblemàtic, perquè està con­si­de­rat un dels grans èxits del com­po­si­tor Step­hen Sond­heim (mort al novem­bre, als 91 anys), un dels cre­a­dors de musi­cals prin­ci­pals de la seva gene­ració, a qui s’ha citat com l’artista més gran i pot­ser més cone­gut del tea­tre musi­cal ame­ricà. Va gua­nyar un Oscar, 9 Pre­mis Tony, més que qual­se­vol altre com­po­si­tor –inclo­ent un Premi Tony Espe­cial per la tasca de tota una vida dedi­cada al tea­tre (el 2008)–, diver­sos Grammy i un Pulit­zer. Entre els seus tre­balls més famo­sos hi ha A funny thing hap­pe­ned on the way to the forum, Com­pany, Follies, A little night music, Swe­e­ney Todd, Sun­day in the park with George, Into the woods i Assas­sins, com a com­po­si­tor i lle­trista, així com les lle­tres de West side story i Gypsy

Com­pany té el trumfo de la par­ti­tura, car­re­gada de mati­sos, de Sond­heim, però també el llast d’una trama que des­til·la la bui­dor de la vida d’un grup de pri­vi­le­gi­ats ciu­ta­dans de Nova York exhaus­tos de totes les opor­tu­ni­tats que els brinda la soci­e­tat. Es miren la vida des del cos­tat ric d’El pont (Llo­renç González i Babou Cham van repre­sen­tar aquesta come­dia negra fa poques set­ma­nes al Maldà). Els per­so­nat­ges són adults sobra­da­ment pre­pa­rats que viuen en espais luxo­sos, però a qui la vida els enso­peix. Aquest pano­rama, que podria ser una denúncia de la insa­tis­facció social de les clas­ses intel·lec­tu­als, cul­tes i adi­ne­ra­des –en què també (en certa manera) es podria enca­bir la classe mit­jana alta– és un trist pas­titx de vani­tats i vague­tats. Molt ben can­tat, això sí, i amb una selecta posada en escena.

El Bro­adway que vibra a la pla­tea és el que es revolta, com el de West side story, o el que mal­viu per la seva cul­tura mar­gi­nal, com a Rent. Amb el clam per viure l’ide­a­lit­zat somni ame­ricà hi ha molta sang per fer bate­gar els espec­ta­dors. Des de la panoràmica d’una ter­rassa amb llums de neó i l’ombra de l’edi­fici Chrys­ler, poca cosa es pot desit­jar per a l’ego d’un mateix. La crisi dels 40 i la sol­te­ria que des­criu Com­pany –la dels 50 en què se situ­ava la versió en què actu­ava Anto­nio Ban­de­ras– és, en rea­li­tat, una crisi exis­ten­cial pro­vo­cada per la bui­dor de saber-se en un abisme, sense res al davant. Els rellot­ges biològics no toquen les matei­xes cam­pa­na­des en un loft de la Cin­quena Avin­guda que a Bro­oklyn o a Har­lem. Enso­pit en una vida rega­lada, pen­sen que el dar­rer com­ple­ment per a la per­fecció és tenir pare­lla.

La versió que es pot veure a l’Apolo té unes cançons i uns per­so­nat­ges molt diver­sos, però que beuen d’un cert hete­ro­pa­tri­ar­cat. Només pun­tu­al­ment surt el gag refe­rit al col·lec­tiu jueu (un clàssic de Bro­adway) i a l’homo­se­xu­a­li­tat velada. La peça no trenca amb gai­res tòpics i acaba sent un àlbum de bones cançons amb una història intrans­cen­dent. I els llums, els gira­to­ris o les esca­les que es des­ple­guen són només un recurs per fer evi­dent que la lluna no es mou. Sense apro­fun­dir bé en aquest men­fo­tisme clas­sista per tal d’empa­tit­zar amb la pla­tea, es trans­forma en un insuls Vanity fair de pri­vi­le­gi­ats. I per això Roger Ber­ru­ezo pas­seja des­va­gat per l’esce­nari i només per­so­nat­ges com el de Marta Ribera tenen el seu moment estel·lar amb una pro­di­gi­osa cançó, així com l’excen­tri­ci­tat còmica d’Anna Moli­ner (en la funció a què vam assis­tir hi havia una cover, però ens podem ima­gi­nar la seva picar­dia) fent de núvia que, en prin­cipi, no es vol casar. L’elegància del musi­cal no ha d’estar necessària­ment renyida amb algun tremp que li doni empenta. En la posada en escena actual es con­tem­pla com un qua­dre bell i caduc que penja d’una pina­co­teca inter­na­ci­o­nal. A aquest Com­pany li falta una direcció que el des­vet­lli d’aquesta mig­di­ada aco­mo­dada.

Quan al novem­bre va trans­cen­dir la mort de Sond­heim, al El Punt Avui vam fer un repàs amb els direc­tors cata­lans que havien por­tat a l’esce­nari alguns dels seus mun­tat­ges a Cata­lu­nya en les dar­re­res dècades: Mario Gas (Gol­fus de Roma, Swe­e­ney Todd, A little night music, Follies), Calixto Bieito (Com­pany), Ricard Reguant (Assas­sins), Dagoll Dagom (Bos­cos endins) i Toni Martín (Marry me a little) van per­me­tre que Sond­heim sonés en directe i en català. Gas recor­dava en aquell arti­cle que Sond­heim era dels que defen­sava: “Pre­fe­reixo un actor que canti, que un can­tant que actuï.” Va dei­xar de com­po­sar el 1990 amb Assas­sins, però no dei­xava de reto­car els seus temes. Joan Lluís Bozzo remar­cava que Sond­heim va ser un autor que havia fet can­viar la pers­pec­tiva dels musi­cals, tot i que no sem­pre havia tin­gut el favor del públic. Com Ten­nes­see Willi­ams, va optar pel tea­tre mar­gi­nal, que l’interes­sava més, que pel que li dema­na­ven públic i pro­duc­tors. Com si el Bobby de Com­pany decidís aban­do­nar el lloc còmode del seu loft pri­vi­le­giat per viure el cos­tat més bèstia de la vida. I no per plaer, sinó per com­promís amb la soci­e­tat i amb ell mateix, perquè la seva ànima li demanés tre­ba­llar per visi­bi­lit­zar els obli­dats. Aquesta podria ser, de fet, una raó dra­matúrgica per treure la pols, amb res­pecte, a una obra que es va estre­nar el 1970 amb tots els llums fent pam­pa­llu­gues a Bro­adway.