LA MIRADA ÉS FEMENINA

El meta­vers és un lloc vir­tual on les per­so­nes poden trans­for­mar-se en els seus ide­als. És la sor­tida d’emergència a la incon­for­mi­tat pròpia. Aquest podria ser el punt de par­tida de Per­fec­tia, un uni­vers que ja ha estat visi­tat per altres com­pa­nyies com ara Dara Tea­tre (iMe) o Lad­sa­cum (Aclu­calls), o, en certa manera, Núria Guiu a través de l’ale­a­to­ri­e­tat de Tik­Tok a Cybe­re­xor­cisme. Des de La Bea­triz, ara, posen un toc par­ti­ci­pa­tiu lúdic a un espai abs­tracte, absurd. Els tres per­so­nat­ges es mouen, física­ment, en un cubi­cle del qual, apa­rent­ment, no poden sor­tir. Un espai que els ofega com a La nos­tra par­cel·la, de Lara Díez Quin­ta­ni­lla. La tec­no­lo­gia per­met viure un món fantàstic on gai­rebé s’és immor­tal. És un sis­tema molt per­fec­ci­o­nat, en què les màqui­nes coar­ten la lli­ber­tat indi­vi­dual. El sexe és segur perquè és sense con­tacte físic. L’alco­hol mai porta al coma etílic. L’amor és de pur­pu­rina, sense gaire com­promís. Sí que hi ha con­fron­tació en el retorn als espais físics, quan es tre­uen les ulle­res del futur. Però, com si es patís una mena de con­ta­mi­nació, van per­dent sen­si­bi­li­tat. El sis­tema manté encara algu­nes fis­su­res, que ame­na­cen de col·lap­sar-lo.

La Bea­triz fa un pas més en una obra molt més com­plexa que Dis­set anys. S’atre­veix a entrar al món tec­nològic, però també al de la par­ti­ci­pació del públic, fent que les seves deci­si­ons lúdiques aca­bin com­por­tant bene­fi­cis o càstigs als pro­ta­go­nis­tes. És un joc de pre­gun­tes prou ingenu que delata la per­ver­si­tat del meca­nisme, alhora que atorga una jerar­quia a par­tir d’una mena de referèndum de pre­gun­tes tan­ca­des que pro­voca un breu debat entre el trio d’espec­ta­dors que ha de con­sen­suar el vot.. L’experiència, com el de Roger Ber­nat (Domini públic) o el de Con­ser­vas, de Simona Levy, (Enllu­er­nats per la democràcia. rea­li­tats avançades 2) ense­nya quina és la per­ver­si­tat de les deci­si­ons binàries, teòrica­ment objec­ti­ves. El vers d’aquest món que ara plan­teja La Bea­triz és molt més lliure que el de l’uni­vers sense límits de la vir­tu­a­li­tat La Bea­triz ense­nya les cos­tu­res del sis­tema social i vir­tual i apel·la a superar-les per recu­pe­rar espais íntims i d’una huma­ni­tat orgànica, de pell i de sen­ti­ment.

Verónica Pallini, davant la immensa quan­ti­tat de dra­matúrgies que recla­men l’atenció al pro­ta­go­nisme de la dona, (ella n’ha pro­ta­go­nit­zat, com ara el Te voy a matar, mama) ha vol­gut posar l’alta­veu en la veu dels homes arra­co­nats per aquest nou relat. Són adults que també van als tea­tres a posar a pro­var el seu hete­ro­pa­tri­ar­cat, de major o menor rang. El pro­blema és que la peça, amb cites noves i que sur­ten dels eslògans pre­es­ta­blerts pel wokisme (el fet que, tot denun­ci­ant injustícies soci­als, s’acaba coar­tant altres opci­ons vàlides, intermèdies res­pecte del pri­vi­legi ini­cial i la denúncia radi­cal), neces­sita donar una forma sol­vent a l’escena, que acom­pa­nyi bé els actors i que sigui com­pacta en la recepció del públic. Perquè la vul­ne­ra­bi­li­tat inter­pre­ta­tiva és un fan­gar que cal evi­tar si es vol pro­po­sar una veu diàfana a l’audiència.​Si les noies per­ce­ben que l’hàbit social les ha arra­co­nat, també cal que escol­tar els nois que han de con­viure amb una nova rea­li­tat, sense ser trac­tats de mas­clis­tes i sense haver de renun­ciar a allò que sen­ten. Aquesta obra con­cep­tu­al­ment és interes­sant perquè, sense renun­ciar a la denúncia de gènere, avança un pas cap a la soci­e­tat mirant que tot­hom se senti inter­pel·lat. Trenca la seva quota ori­gi­nal de públic (els grups acti­vis­tes per la rei­vin­di­cació de la dona) i hi inte­gra la femi­ni­tat dels mas­cles. Pallini pro­clama que no entén els homes, i per això n’ha entre­vis­tat un gra­pat (tant a Bar­ce­lona com a Bue­nos Aires)i ha inda­gat sobre els seus meca­nis­mes de defensa, les seves mane­res de rela­ci­o­nar-se entre ells, més que no pas amb les noies (tot i que també hi ha algun qua­dre vio­lent que insi­nua un pos­si­ble abús col·lec­tiu simi­lar al de la manada que Jordi Casa­no­vas va des­criure a Jauría). És un tre­ball en què sis actors posen veu a les opi­ni­ons res­ca­ta­des de les entre­vis­tes. Pallini estira con­ver­ses dels dos pols on es mou (la capi­tal cata­lana i l’Argen­tina) per tro­bar dis­cur­sos comuns, tot i que sepa­rats per tot un oceà Atlàntic. També el públic defi­neix “què és sen­tir-se home” i ha de pro­var de sal­tar dels apri­o­ris­mes sim­pli­fi­ca­dors. Pro­ba­ble­ment, una forma més poètica en què s’entre­lla­ces­sin les opi­ni­ons més enllà del for­mat entre­vista o sim­ples monòlegs a raig cap a públic podria tenir més mus­cu­la­tura i no cal­dria bus­car repre­sen­ta­ci­ons pro­to­mas­cles(com la boxa, qui mana en una pare­lla de ball, l’alco­hol i les dro­gues en una dis­co­teca).

La pro­fes­sora pesa­deta del St. Helen encar­rega a les noies de la classe que facin un tre­ball sobre la història de les seves mares i àvies. És un exer­cici de recerca i de redacció que, apa­rent­ment, no interessa ningú. Aquest recurs per­met veure quina era la situ­ació de la dona a Amèrica des dels anys vint fins a l’actu­a­li­tat. Els uni­for­mes dels inter­nats pot­ser no han can­viat però, afor­tu­na­da­ment, sí que ho han fet molts com­por­ta­ments. Scar­lett és la noia que, no se sap ben bé per què, cau mala­ment al grup. I se la mar­gina sovint, sobre­tot quan es troba una manera de fer escarni ràpida­ment. És una bomba que ella pro­cura com­ba­tre (no sem­pre amb la jugada més efec­tiva) i que l’hau­ria pogut dur a una situ­ació insos­te­ni­ble. El caràcter es posa a prova, i només si és té prou for­ta­lesa i intel·ligència se surt del pou. Scar­lett, sense pro­po­sar-s’ho, es troba enmig de l’huracà, que veu­rem com es resol. El man­tra de les nenes (que deu­rien haver après de les mares) és: “Les nenes ens aju­dem”, però no queda clar si per fer-ho cal enfon­sar alguna com­pa­nya des­pi­e­ta­da­ment.

La peça va molt més enllà del femi­nisme i del bullying. Si bé mos­tra una Scar­lett polièdrica, (amb can­vis cons­tants de ves­tu­ari)les altres noies de la classe es que­den en sim­ples este­re­o­tips. A part de la víctima, també es vol cap­tar la feblesa del grup que reac­ci­ona indi­vi­du­al­ment amb l’exclusió de la pro­ta­go­nista per tal de pro­te­gir-se. El refugi del grup reforça el paper de la líder i afe­bleix les més dèbils: saben que totes podrien ser vítimes de l’escarni públic. Com també es podria veure i par­ti­ci­par al 1000­likes de Nus Coo­pe­ra­tiva. O par­tir del record de Recreo i d’una certa ven­jança a Here comes your man per la par­ti­ci­pació de fes­tes de cele­bració d’ani­ver­sa­ris de la gra­du­ació.

L’espai de Girls like that és molt sug­ge­ri­dor: uns sim­ples gron­xa­dors que esde­ve­nen pupi­tres de l’aula, espais per a la inti­mi­tat, fes­tes a la pis­cina d’un dels nens de la classe... L’estruc­tura és molt clara i es fa un salt d’escena a par­tir de cançons que inter­pre­ten elles amb música gra­vada. Tota una core­o­gra­fia que apropa la peça (escrita el 2013) als rit­mes de les ado­les­cents d’aquesta pri­ma­vera. Ja no hi ha la ingenuïtat d’El des­per­tar de la pri­ma­vera, però són contínues les sor­pre­ses. Les cinc noies es doblen en múlti­ples per­so­nat­ges. També en els nois, que són una diver­tida cari­ca­tura; és molt bona aquesta acció, perquè trenca els moments de tensió i aporta ritme i perquè per­met ampliar les mira­des i superar l’entorn con­vençut.

Tar­rida i Mateus dei­xen les pata­tes en remull abans de posar-les a la fre­gi­dora. No són cons­ci­ents que és la manera perquè gri­llin i es repro­du­ei­xin en plan­tes pata­te­res. Com la mala herba, no n’hi ha prou de segar arran, cal cavar més pro­fund. No n’hi ha prou de des­plo­mar una àliga i con­ver­tir-la en vedet còmica. Això gai­rebé és fer-li un favor per a la seva super­vivència. Ata­car la ren­ta­dora que està cen­tri­fu­gant des dels anys de la dic­ta­blanda del dic­ta­dor que va morir al llit, sem­bla ine­fi­ci­ent. És a la mateixa tran­sició política a què ara li supu­ren totes les cos­tu­res. Estem en temps en què ni els pollas­tres del Ken­tucky ho són del tot, ni les pata­tes tenen la con­sistència d’abans de ven­dre’s per inter­net. I Mateus i Tar­rida han ata­cat amb tota l’hones­te­dat, però sense ferir-la, l’ombra allar­gadíssima del fei­xisme. Cal ridi­cu­lit­zar els que el blan­que­gen amb polítiques erràtiques i sovint estúpida­ment absur­des (Europa Bull, d’Indi­Gest, és un altre exem­ple d’ascen­sor tea­tral que retorna al TNC i que ho fa amb el còmic cinisme).

Agnès Mateus mai va voler acla­rir qui era M. a Hos­ti­ando a M., el seu pri­mer mun­tatge. És igual si M. era Mateus o Mari­ano. Si ha que­dat alguna cosa clara del seu uni­vers és la repulsa cap al fei­xisme i les for­mes històriques del poder. Cre­ma­rien de gust con­te­ni­dors i pri­vi­le­gis. Si els dei­xes­sin, no els faria res ender­ro­car les tan­ques del jardí del TNC. La con­tra­dicció és que el gran tem­ple del tea­tre català els pro­du­eixi. És més una demos­tració d’ascen­sor cul­tu­ral de l’equi­pa­ment que un èxit dels artis­tes, que ara han bata­llat entre la pobresa i l’opulència.: Hi ha pres­su­post i en comp­tes de com­prar per Walla­pop una màscara en forma de penis com a Rebota, rebota y en tu cara explota, han com­prat una dis­fressa d’extra­ter­res­tre de cos sen­cer

Diguem que el dia que vam anar a veure la funció un avió pri­vat sobre­vo­lava Cata­lu­nya en direcció San­xenxo. I el pro­ta­go­nista seria aplau­dit hores més tard, per ver­go­nya (o no) de l’esta­ment polític i judi­cial que ho ha permès. Per molta salsa que tin­gui la ficció, la rea­li­tat (espa­nyola, com a mínim) sem­pre li dona mil vol­tes. Posar una ban­dera (sigui la que sigui) durant quinze minuts acaba sent una pro­vo­cació. Que és el que bus­ca­ven. El 2007, en la crítica d’Èric i l’exèrcit del Fènix cla­mava com a erroni que situ­es­sin una ban­dera amb l’àliga a la caserna de la Guàrdia Civil. Era exces­siu. Ara, Mateus i Tar­rida en pen­gen una d’immensa, que com­pe­teix amb les mides de la de Colón. I la fan one­jar arti­fi­ci­al­ment, com qui escampa espo­res fei­xis­tes entre la pla­tea. De seguida, Mateus aplica el seu dis­curs a la velo­ci­tat del llamp, cri­dant, amb ulls desor­bi­tats (en un estat de deliri revo­lu­ci­o­nat). Una mena de fun­gi­cida impla­ca­ble.Si Angélica Lid­dell flir­teja amb el fei­xisme a par­tir d’un dis­curs no aptes per a inte­gris­tes de la cul­tura (Lie­bes­tod), Mateus aborda un rao­na­ment simi­lar però des d’aquest punt còmic, de mili­tant d’una neu­rona que no vol com­pli­car-se la vida. Més que insul­tant, és paròdic i, en certa manera, el pate­tisme (ninot mani­pu­lat per una ven­tri­lo­quia inclòs) acaba sent peri­llo­sa­ment empàtic. La super­vivència del fei­xisme hau­ria de pro­cla­mar una revolta, cre­mar con­te­ni­dors, però no fer-ne una cari­ca­tura que l’acaba fent ama­ble.

La pell fina no enga­nya gens, ni defrauda. Acon­se­gueix por­tar el públic al port de l’emoció (molt pun­tu­al­ment) nave­gant pel riu cabalós de la comèdia. Va com un tro. I el públic es diver­teix i aplau­deix, de vega­des amb un posat ben incrèdul de l’escena que s’està vivint, com si fos­sin tes­ti­mo­nis pas­sius a la ter­rassa del cos­tat. Estan tan a dins que pro­va­rien de grat les cro­que­tes i els canapès. Marfà i Alonso ser­vei­xen un sopar fred (el xai no surt mai del forn) car­re­gat de situ­a­ci­ons pro­vo­ca­des per una traïdora espon­taneïtat... És un retrat pla­ner, gene­ra­ci­o­nal, que aboca a una joven­tut que s’escola i a una madu­resa que és accep­tada, si us plau per força, a des­grat de reviure l’última nit sense com­pro­mi­sos. La pare­lla de dra­ma­turgs ela­bo­ren un còctel per­fecte que és capaç de tro­bar comi­ci­tat en els moments més quo­ti­di­ans. Al cos­tat de les situ­a­ci­ons més absur­des, com ara rebre una herència ines­pe­rada (Ove­lles) o voler esqui­var el negoci dels enter­ra­morts (Ins­truc­ci­ons per enter­rar un pare), emer­geix un pai­satge reco­nei­xi­ble per a tots els espec­ta­dors. La com­pli­ci­tat de l’ofici dels qua­tre actors (Laura Pau, Fran­cesc Fer­rer, Àngela Cer­van­tes i Biel Duran) acon­se­gueix també la con­nexió amb el públic pel boc gros.

Aura Foguet escampa els fan­tas­mes amb una història ten­dra que es va expli­cant a cops. És un tren­ca­clos­ques que no s’iden­ti­fica amb tota la trama (ni tam­poc amb la seva valen­tia) fins al final. Ho fa llui­tant con­tra la por i la fos­cor, reco­nei­xent que tot­hom ha de tre­mo­lar en algun moment de la vida, s’ha d’expres­sar vul­ne­ra­ble per empa­tit­zar amb els altres. Els tau­rons són depre­da­dors, les bale­nes pre­fe­rei­xen no haver de com­ba­tre-hi. Segu­ra­ment, en aquest qua­dre en què dues noies deba­ten si for­mar una família hi falta la metàfora dels dofins: per­so­nes que, sense ser les vícti­mes direc­tes es con­ver­tei­xen en còmpli­ces de l’abu­sa­dor des del silenci. O en com­panys de soro­ri­tat per sor­tir de l’atzu­cac. A Pur­ga­to­rio, Cas­te­llucci mos­trava amb una cru­esa ter­rorífica com la mare s’estava al men­ja­dor men­tre el pare abu­sava del fill. Foguet juga a esco­pir les dades fre­des en una core­o­gra­fia lúdica d’ani­mals marins. Fent evi­dent la cita “millor no saber-ho”. Tre­mo­lar ens fa humans.