MARXEM DE FESTIVALS

Que­ralt Riera rei­vin­dica la tragèdia com un exer­cici neces­sari de catarsi social en aquesta comu­ni­tat, massa con­for­mada amb dra­mes suaus, però ho fa des de la sen­si­bi­li­tat aspra d’avui. No neces­sita grans esga­rips ni una inter­pre­tació forçada, pre­fe­reix el matís, la mirada per­duda, la veri­tat inter­pre­ta­tiva. Aquí des­til·la el dolor de Medea i el tras­llada a un cos (o podem dir dos?) del segle XXI: és una nena que juga als rius con­ta­mi­nats, des­pre­o­cu­pa­da­ment i a qui el pare arra­cona en una residència d’estu­di­ants, i alhora també és una vella que la soci­e­tat aparca en una residència d’avis, dècades més tard. La dra­ma­turga demos­tra una nota­ble capa­ci­tat d’escrip­tura i plan­teja un tre­ball d’apro­xi­mació com­pa­ra­ble al de Cas­san­dra, de Ser­gio Blanco (Kas­san­dra). L’autora i direc­tora situa el mític per­so­natge en dos moments vitals (la infan­tesa i la vellesa) i con­vida els espec­ta­dors a viat­jar cap al moment precís que sen­ten­cia el per­so­natge mític. Són per­so­nat­ges fràgils, però amb una cali­desa molt ben inter­pre­tada per part de Patrícia Men­doza i Rosa Cada­falch, que tre­ba­llen d’acord amb la música de Joan Ala­ve­dra, un piano que fa repo­sar les notes.

Riera, doncs, s’ima­gina una Medea infan­til, juga­nera, des­pre­o­cu­pada, que per­cep la sole­dat perquè el pare sem­pre arriba tard i la mare és absent. En la vellesa, com­prova que l’oblit de les infer­me­res la deixa al porxo, fins i tot els dies plu­jo­sos, fins que agafa una calipàndria monu­men­tal. Aquesta sole­dat del per­so­natge incomprès huma­nitza el mite de la mare que és capaç de matar els seus fills pot­ser pel des­pit de la pare­lla.

Viure en una escala sig­ni­fica dis­cu­tir-se per qual­se­vol raó, no pas donar suport a un indi­vidu de la comu­ni­tat. I les reu­ni­ons d’escala són un pou de con­tras­tos. Mari­lia Sam­per en feia un preciós retrat a L’ale­gria. Ara és Víctor Borràs qui pro­posa un monòleg de gira­gon­ses ina­ca­ba­bles que ens fan per­dre la paciència amb la Raquel i, al cap de pocs minuts, voler-la con­so­lar i aju­dar. Però costa fer la pri­mera passa. Pot­ser reve­lar-se vul­ne­ra­ble i dema­nar ajuda pot aca­bar sent con­tra­pro­du­ent en aques­tes reu­ni­ons a peu de replà, en què comp­ten més les frus­tra­ci­ons dels altres veïns en reu­ni­ons ante­ri­ors que la demanda de la del ter­cer segona.

Àurea Márquez torna a fluir amb un per­so­natge estrany. A diferència de la sim­pa­tia (i un punt de des­con­fiança) del M’hauríeu de pagar, de Jordi Prat i Coll, ara és una dona que es mos­tra inse­gura, ner­vi­osa, amb tics i contínues digres­si­ons en el dis­curs, que s’enca­lla, que no avança. Té un prec clar que vol expo­sar a la reunió de veïns, però no s’està de comen­tar la seva dèria de nete­jar les màqui­nes de la car­nis­se­ria; la relació amb l’home que la pegava; la situ­ació del fill que sap escriure car­tes d’amor però que té reac­ci­ons anti­so­ci­als. L’actor Ivan Benet (que ja es va estre­nar com a direc­tor amb La lleu­ge­resa i altres cançons, 2018) deixa el per­so­natge sol, sense cap ras­tre. Apa­rent­ment ines­ta­ble, només pun­tu­al­ment es pro­jec­ten imat­ges del seu fill de 22 anys per reforçar la sen­sació de perill o d’ingenuïtat ado­les­cent enmig del pas­satge nar­rat per la mare.

La Raquel demana en directe, mirant als ulls, quasi plo­rosa, una solució per poder sal­tar-se la burocràcia sanitària. És una mare coratge, que s’estima el fill i que entén que si ell no és capaç de treure’s aquests mal­sons sol pre­fe­reix mar­car-lo sense que ningú pren­gui mal; insi­nua algun capítol ante­rior al bar però insis­teix que el fill és tou i ima­gi­na­tiu quan està alli­be­rat dels seus tur­ments. Sem­bla una solució rao­na­ble, quasi una invi­tació a resol­dre un des­ga­vell amb les bústies aca­ba­des d’estre­nar de l’edi­fici de trenta veïns. Però el més ter­ri­ble de tot és que els espec­ta­dors (con­ver­tits en aquests veïns d’escala que gai­rebé mai s’havien cre­uat amb la Raquel) sos­pe­sen què impli­ca­ria fer aquest escrit i a què expo­sa­rien. A les cau­ses jus­tes és pre­fe­ri­ble sumar-s’hi (i difon­dre-les)si són fora de l’escala de veïns.​El mis­satge escrit a mà, amb gotes de plor, dins de la bote­lla segueix surant mar enllà en espera que algun veí, cone­gut o no, el recu­lli i l’abraci

Jordi Font juga amb un dis­po­si­tiu atrac­tiu, i el sap trans­for­mar màgica­ment. No només hi ha una maqueta que es va des­ple­gant per anar conei­xent la casa dels avis, on va viure durant bona part de la infan­tesa (i, sobre­tot, on amb la seva tieta va dei­xar volar la ima­gi­nació, a l’ama­ga­tall de les gol­fes), també hi jux­ta­posa foto­gra­fies històriques, del seu àlbum fami­liar. Amb una eficàcia pre­ci­osa con­ver­teix la seva família en uns ele­ments caso­lans i que esti­ren del fil de la trama (i d’una sen­si­bi­li­tat molt sug­ge­ri­dora). Com a Ârtica, de Pon­ten Pie, cada fil des­cab­de­lla un record, una emoció, un per­so­natge i una mirada en aquesta casa de con­vivència apa­rent­ment feliç.

Parla d’un fet per­so­nal traumàtic i sap poe­tit­zar-ho, amb la sufi­ci­ent deli­ca­desa perquè el públic capti el dolor però, de seguida, pugui emer­gir del dol i redi­mir-se amb el record i amb l’estima de la família real i la fantàstica. Si els tiets pas­sen a ser com ger­mans grans i la fines­tra del men­ja­dor es con­ver­teix en l’espai des d’on s’il·lumina l’estança i es ven­ti­len els records, també els ocells i els arbres del bosc pas­sen a sumar-se a aquesta família de fan­ta­sia. El fred de la natura hi entra amb faci­li­tat i deixa abraçar-s’hi.

Tot està nar­rat des d’un jo molt íntim,(pos­si­ble­ment, sal­pe­brat amb alguna fan­ta­sia con­ver­tida en escena màgica) honest. Deixa buits en la nar­ració que són fèrtils per a la ima­gi­nació de l’espec­ta­dor (per què va a viure amb els avis i el pare? On ha que­dat la mare?). Pot­ser arriba a pla­tea amb un llen­guatge que sona forçat, perquè sem­bla que bus­qui adjec­tius i més imat­ges de les impres­cin­di­bles per donar les pis­tes de cada situ­ació. És bonic incloure-hi un voca­bu­lari ric, però pot rebai­xar-ne les for­mes sintàcti­ques, sovint enre­ves­sa­des. Tot i així, la peça és atrac­tiva, orde­nada, ima­gi­na­tiva i prou oberta a inter­pre­ta­ci­ons. La sor­presa final, amb la fines­tra, con­vida a creure en un espai màgic de retro­bada amb les per­so­nes esti­ma­des que ja no hi són.

Farsa de traç gros per riure’s, a un volum nota­ble, del pate­tisme patri i de la peripècia pròpia. La com­pa­nyia Chi­cu­e­lina, sor­gida de l’Eòlia, amb la direcció de Martí Tor­ras (Rhum o Cobi Curro Naran­jito) i la col·labo­ració de Paco Mir de Tri­ci­cle (El perro del hor­te­lano), cla­ven esto­ca­des a la política cul­tu­ral, bar­re­jant fets i per­so­nat­ges reals amb deli­ris per­so­nals d’una ficció almo­do­va­ri­ana. Tot és pos­si­ble al ruedo si la festa la mun­ten els de La Chi­cu­e­lina.

L’obra par­teix de les pro­hi­bi­ci­ons de les cur­ses de braus a Cata­lu­nya, el 2012. Si es va espe­cu­lar que l’edi­fici es podria trans­for­mar en una gran mes­quita, o en el cen­tre d’ope­ra­ci­ons del Cir­que du Soleil a Cata­lu­nya, ells fan bona la tesi que fos una pro­lon­gació del TNC. De fet, és cert que el Lliure, quan només sub­sis­tia a Gràcia, va estu­diar el pro­jecte de trans­for­mar la plaça de toros de Les Are­nes en el seu nou emplaçament. El cost faraònic del pro­jecte va des­viar la com­pa­nyia al Palau de l’Agri­cul­tura, on són ara. La petita cul­tura cata­lana somia sovint en pro­jec­tes monu­men­tals. Però el tea­tre no és el fut­bol (ni els cen­tres comer­ci­als, ni les espe­cu­la­ci­ons immo­biliàries), i aquests grans i cos­to­sos dis­senys es que­den en una bonica maqueta. Ara l’obra fa una estada al Tea­tre Gaudí de Bar­ce­lona (després d’estre­nar-se a l’Eòlia com a tre­ball de final de curs). És nor­mal, Ever Blanc­het (Hipopótamos) és un gran amic de dir bar­ba­ri­tats a l’esce­nari. Per escan­da­lit­zar, sí, i per demos­trar el nivell d’hipo­cre­sia que plana sobre la política cata­lana.

Anem al toro, doncs. Quin conei­xe­ment de tau­romàquia poden tenir uns actors aca­bats de sor­tir de l’Eòlia, si no havien fet la con­fir­mació el 2012, ni si la majo­ria dels majors d’edat d’aquell any no havíem entrat mai a una plaça si no era perquè hi havia plan­tada una carpa de circ? Com es con­ta­mina la cul­tura tau­rina d’amor patri espa­nyol o de denúncia inde­pen­den­tista cata­lana? Quins són els actors, amb noms i cognoms, que se sumen a la rei­vin­di­cació i quants evi­ten par­lar dels cor­re­bous?

Els actors es des­do­blen contínua­ment. Ima­gi­nen una col·lecció de vídeos per apren­dre a ser torero a distància. Si no es pot prac­ti­car amb les mule­tes i els toros al ruedo, el cur­set sí que dota d’una viri­li­tat mas­cu­lina que abdu­eix les dones més espa­ter­rants, sem­bla que per­su­a­deix l’anunci. La jerar­quia patri­ar­cal tomba d’esquena, com l’alè d’un brandi a mig matí. Al cos­tat, són ells matei­xos dis­cu­tint-se sobre com han de fer el guió i quins per­so­nat­ges han de pre­val­dre. I hi va sal­tant, com a gag rei­te­ra­tiu el “No se enti­ende nada” per dei­xar ben clar que el qua­dre és d’un sur­re­a­lisme ele­vat a l’enèsima potència i que, en rea­li­tat, les esce­nes ser­vei­xen per anar ser­vint els acu­dits i la pos­si­bi­li­tat de diver­tir amb bar­ba­ri­tats com l’apa­rició d’un extra­ter­res­tre del Polònia i de Pata­tas fri­tas fal­sas; un Fer­ran Mas­ca­rell que coha­bita com a regi­dor i con­se­ller alhora, o les cites més increïbles d’un Mari­ano Rajoy en estat de gràcia. Sovint la rea­li­tat ser­veix els acu­dits més sur­re­a­lis­tes que cap guio­nista podria ima­gi­nar. Monu­men­tal hi juga fins a l’extrem. Sense la volun­tat que ningú surti a cre­mar con­te­ni­dors ni ban­de­res, però sí de riure’s d’uns matei­xos i de com­pro­var com la con­tra­dicció més ridícula està ins­crita en l’ADN dels cata­lans, de la cul­tura i de la huma­ni­tat en gene­ral.

Rigueu i gra­teu-vos el que faci falta. No en sor­ti­reu més intel·lec­tu­als, però sí més des­can­sats.

És una pro­posta de denúncia fes­tiva per enten­dre la vida amb la sexu­a­li­tat que es vul­gui. Recu­pe­rar les ter­ras­ses vol dir com­par­tir un espai comu­ni­tari. Obser­var des d’una talaia insòlita i pal­par la fres­cor del cap­ves­pre. Ter­rats en Cul­tura és un des­co­bri­ment doble: a l’espai i a la pro­posta. En aquest sen­tit, Fla­menco queer és un títol ideal per ini­ciar-s’hi. Aquesta per­for­mance ballada en directe per­met apro­xi­mar-se sense el rigor del conei­xe­ment dels pals fla­mencs, però amb l’ànsia de recu­pe­rar l’alè i d’edi­fi­car rela­ci­ons amb mira­des i pal­mas, que aviat és dit. Com en un tablao però amb el cel com a sos­tre. I sí, el títol no enga­nya: hi ha la presència d’uns intèrprets a qui els agrada trans­ves­tir-se, amb un ves­tu­ari car­re­gat de tuls que deixa entre­veure el pit del bai­laor o que con­fon entre fal­di­lla llarga i pan­taló per sota. La com­bi­nació amb el trio (cante, gui­tarra i per­cussió) amb el taco­neo és de rellotge suís i, en canvi, es nota un anar cons­truint, ampli­ant les estro­fes, apu­jant el volum de la repi­cada de talons amb una sola mirada de l’esce­nari a les cadi­res.

El bai­laor Rubén Heras és expres­siu i intens en la mirada, a sobre i a sota de la tarima. Imposa el ritme i la força de cada frase, sigui can­tada, tocada a la gui­tarra o ballada. Jero Férec és un gui­tar­rista atent, que fa ballar els dits per la gui­tarra a gran velo­ci­tat i amb pre­cisió, i que extreu del seu cor de músic lon­di­nenc una ànima fla­menca insòlita però pura. Al cante, Ana Bre­nes canta amb una clare­dat cris­tal·lina cada vers d’aquest ballarí que es «pen­tina amb pinta de seda» o que «balla pels ter­rats», lliure. I Jesús Campo és una per­cussió de base que va fent més com­plexa, amb con­tra­punts que repica amb el tabal o el pla­te­ret. Ritme ina­ca­ba­ble, també el seu solo. El con­junt sona com­pacte. Coin­ci­dei­xen en la seva con­nexió amb el fla­menc, amb la manera d’enten­dre i com­par­tir l’art i els sen­ti­ments. Ballen i can­ten amb el desig d’arri­bar al jol­go­rio final, a la bulería de tots a dalt de la tarima. Els ter­rats van ser espais semi­clan­des­tins durant el fran­quisme, on es per­me­tia (d’ama­gat o no) fer acci­ons que no eren per­me­ses al car­rer. En aquest sen­tit, un cant íntim al món queer (abans d’un Pride que envairà amb les seves rues de pell mus­cu­lada i sofis­ti­cats com­ple­ments ies reviurà a El Molino en una pro­gra­mació paral·lela del Grec, que trenca fron­te­res) que recon­forta i genera una com­pli­ci­tat ger­mana.