26 “ossos trencats” al bosc

La com­pa­nyia Pagans pro­posa un joc para­do­xal. D’una banda, con­vida grups de vint-i-cinc per­so­nes a vol­tar pel bosc de nit, amb la mínima il·lumi­nació i donant espai perquè l’olor, el tacte i un punt de vul­ne­ra­bi­li­tat enva­ei­xin l’entorn. D’una altra, equipa amb un apa­rell tec­nològic cada espec­ta­dor. És a través de la pan­ta­lla il·lumi­nada que anirà rebent part de les infor­ma­ci­ons que des­til·la aquest espec­ta­cle, Parau­les que tren­quen ossos, que ja fa un parell d’anys que volta, tot i les difi­cul­tats (sobre­tot els pri­mers mesos de con­fi­na­ments i tocs de queda) arran de la covid. Des del maig, té tan­cats vint-i-sis bolos, que se sumen als prop de cin­quanta de mesos ante­ri­ors. Encara espe­ren ampliar alguna actu­ació més a la tar­dor (empa­rau­lada però pen­dent de con­tracte) i, sobre­tot, anar este­nent la taca d’oli més enllà del Prin­ci­pat (ara tenen dates per a Inca i Aragó, per exem­ple). Com que es tracta d’un mun­tatge en què és neces­sari un bosc, ha permès atan­sar les arts en viu (i digi­tals) a muni­ci­pis que pot­ser no dis­po­sen d’una sala per a repre­sen­ta­ci­ons. Un petit pri­vi­legi per als veïns d’aquests pobles i per a una com­pa­nyia que ha tin­gut l’aval de fes­ti­vals que li han donat suport, com ara Delle­gen­des de Sant Martí de Tous, Fira Medi­terrània de Man­resa (amb un car­tell con­si­de­rat estratègic per difon­dre la cul­tura tra­di­ci­o­nal), la Mos­tra d’Igua­lada (clau per al públic fami­liar) i, l’estiu pas­sat, l’En Veu Alta, que es des­plega pel Penedès. Pagans ja pre­para un segon mun­tatge, que s’estre­narà el 2023 a Fira Tàrrega. A més de comp­tar amb el suport a la cre­ació de la fira estratègica d’arts del car­rer, també tin­dran suport del Tea­tre Tan­ta­ran­tana, la fàbrica de cre­ació ins­tal·lada a tocar del Paral·lel, a Bar­ce­lona. La peça, un altre cop, ajun­tarà la tec­no­lo­gia amb l’eco­consciència. Com diu Marc Fernández, impul­sor de la com­pa­nyia jun­ta­ment amb Núria Cle­ma­res, són dos con­cep­tes que sovint es pre­sen­ten com a con­tra­dic­to­ris, tot i que ells insis­tei­xen a fer-los còmpli­ces en una pro­posta escènica que tre­ba­lla “un món més com­plex”. Com en el dia a dia quo­tidià, la majo­ria de ciu­ta­dans són usu­a­ris de la tec­no­lo­gia i també van cons­truint una consciència ecològica, de res­pecte per la natura i de reu­ti­lit­zació de les experiències.

En les ses­si­ons de Fira Medi­terrània, l’espec­ta­cle es va haver de pro­gra­mar amb unes con­di­ci­ons prou incòmodes a con­seqüència de la covid. Calia garan­tir distància entre els espec­ta­dors i, per tant, reduir al màxim els des­plaçaments. Per això, en aque­lla ocasió van situar els vint-i-cinc espec­ta­dors en cadi­res dis­tribuïdes als peus de vint-icinc arbres, a la llera del Car­de­ner. La humi­tat i el fred ana­ven refre­dant els cos­sos. En aque­lla fos­cor (els de Pagans adver­tei­xen que, sovint, cal des­bros­sar la part del bosc que s’uti­lit­zarà per a l’espai de tro­bada) arrenca una peça en què el telèfon mòbil, que cedeix la pro­ducció, cal tenir-lo ben obert i anar res­po­nent als estímuls que pro­posa. De vega­des, es des­plega la nar­ració; d’altres, es poten­cia la con­versa anònima amb altres espec­ta­dors. Avui tot­hom té clara la xarxa tec­nològica que fa acces­si­bles altres per­so­nes. Parau­les que tren­quen ossos trans­met que hi ha una altra xarxa ances­tral: la que prac­ti­quen els arbres dins dels bos­cos. Enten­dre que la natura també té  hackers (paràsits), però que, per sobre de tot, se sap rege­ne­rar com­par­tint l’ener­gia dels mine­rals de l’entorn i del sol, és només el prin­cipi d’un viatge per on pas­se­gen minai­rons i, sobre­tot, dones d’aigua. La capa­ci­tat de creure i som­niar no té atu­ra­dor, ni es regeix sem­pre per la ciència de les com­pro­va­ci­ons empíriques.

La neces­si­tat de comu­ni­car-se, de com­par­tir, de viure amb inten­si­tat, (mal­grat que tota l’experiència s’hagi fet asse­gut en una cadira, com en el cas de Fira Medi­terrània) fa la resta. L’estació màgica final que sim­bo­litza les con­ne­xi­ons entre la natura, però també entre les per­so­nes, és recon­for­tant. Sobre­tot en temps de dis­tan­ci­a­ment social, sigui com a con­seqüència de la pandèmia o per la crei­xent indi­vi­du­a­lit­zació de la soci­e­tat. En la fos­cor, i sen­tint la humi­tat de riu als ossos, es per­cep que el Whatt­sApp és enginyós, però que la relació que hi ha (tot i obli­dar-la sovint) amb la natura acaba resul­tant màgica, redemp­tora. I sen­tir-ho en la pròpia pell et con­ver­teix en un petit pri­vi­le­giat i en un nou com­promès amb la causa de la pro­tecció de la natura, de cada arbre, de cada riu i tor­ren­tera, de cada branca seca cai­guda, que serà ener­gia per a altres vides del bosc.

Escol­tar, en la fos­cor i el silenci per­cep­ti­ble de l’arbreda, tras­passa. Com si fos una ària lírica il·lumi­nada per una fràgil cuca de llum. És un preciós viatge com­mo­ve­dor, fins i tot amb l’ús de la tec­no­lo­gia més anacrònica als temps de lle­gen­des... Però, és clar, pot­ser cal­dria ado­nar-se que la tec­no­lo­gia neix també de la fusió de mate­ri­als que es tro­ben a la terra i que, per tant, tot i l’apa­rent vida fic­ci­o­nada del meta­vers, sem­pre han cal­gut els ele­ments físics per cons­truir aquesta nova rea­li­tat. En el fons, no és més que un espai ide­a­lit­zat d’un pos­si­ble món paral·lel. Però és en la lle­genda i en aquesta habi­li­tat de nar­rar, poble a poble, que es cons­tru­eix una veri­ta­ble xarxa huma­nit­za­dora, que rei­vin­dica la nar­ració oral i el dei­xar-se endur pels riu­res embri­a­ga­dors de les dones d’aigua.