“N’hi ha que es pensen que fem contingut en català per tocar la pera”

Vinc del món del tea­tre. A prin­ci­pis del 2020 tenia pro­jec­tes tea­trals, estava gra­vant una sèrie..., i vaig entrar al Liceu just abans de la pandèmia. Quan va arri­bar el moment de que­dar-nos tan­cats a casa, tot allò va caure. Va ser el moment de dir: “I ara què faig?”, què faig amb tota la cre­a­ti­vi­tat que por­tava com a per­sona del món de l’espec­ta­cle. Per cau­sa­li­tat, em va arri­bar un what­sapp a través d’un grup d’amics amb qui fèiem coses per entre­te­nir-nos, amb l’apli­cació Tik­Tok. La vaig obrir un dia i vaig començar a fer vídeos per dis­treure’m. Més o menys vaig començar com comença tot­hom a Tik­Tok.

No. En rea­li­tat va ser perquè jo veia vídeos de l’Iker Mon­tero i d’altra gent, la majo­ria en cas­tellà, i en aquell moment ni ho vaig pen­sar. Fins que un dia em vaig ado­nar que real­ment no m’expres­sava igual de bé. Tinc un vídeo viral en cas­tellà, però tota la resta no els veia bé. Em cos­tava molt pen­sar els acu­dits o les bro­mes que volia fer. I va ser molt orgànic el fet de veure que no em sen­tia còmode i que havia de can­viar. És molt més fàcil per mi crear en la meva llen­gua. A par­tir d’aquell moment, de cop em va començar a aparèixer gent que feia con­tin­gut en català: @gerry­querry­berry, @gem­me­ta­la­di­vina..., gent que feia temps que feia con­tin­gut en català, però que no m’havien apa­re­gut mai perquè l’algo­ritme d’alguna manera creia que no m’interes­sa­ven.

Sí, és bas­tant irrisòria, sobre­tot perquè entre la gent que creem con­tin­gut en català no hi ha ningú que tin­gui el volum de segui­dors que té una per­sona que ho fa en cas­tellà. Hi ha molta gent que és d’aquí, que conec, que fan con­tin­gut en cas­tellà, cadascú pels seus motius i per les seves raons. Real­ment, sí que hi ha gent que crea en català. A Tik­Tok la gent que em des­co­breix em diu que no coneix ningú més que faci con­tin­gut en català, i em sem­bla molt fort. És a dir, sí que n’hi ha però no arri­bem al volum. Fa uns mesos, a Tik­Tok encara sor­tien, a l’apar­tat de llengües que interes­sen, el gallec, l’asturià, el català i alguna més. Ara aques­tes llengües no sur­ten: només surt el cas­tellà, l’euskera i després ja el francès... De cop i volta se’ns està invi­si­bi­lit­zant direc­ta­ment. I se’ns cri­tica molt, també. Hi ha gent que et diu que ho has de fer en cas­tellà per arri­bar a més gent, però jo no vull arri­bar a més gent; tant de bo que hi arribi, però el que vull és arri­bar a la gent a qui li interessi el meu con­tin­gut.

I tant! De vega­des rebem comen­ta­ris, amb ban­de­re­tes, dient-nos que ho fem “en espa­nyol” o que “el català no és un idi­oma”... Tots els cre­a­dors de con­tin­gut en català hem rebut en algun moment mis­sat­ges d’aquests de gent que es pensa que real­ment estem fent aquest con­tin­gut per tocar-los la pera, per fotre, però al final és molt més sen­zill que tot això: és la meva llen­gua, és la que porto par­lant tota la vida. No se’ls acu­di­ria mai dir a un anglès que canviés. A tots ens passa que de cop tro­bem algú que pensa que fem aquest con­tin­gut en català per tocar els nas­sos, i em sem­bla molt trist, perquè des­vir­tuen tota la resta.

Crec que sí, bas­tant. Tot i així m’he tro­bat mol­tes quei­xes. Per exem­ple, quan faig vídeos de pixa­pins. Jo soc de Bar­ce­lona ciu­tat, així que més pixapí no puc ser, i algu­nes de les coses que comento als vídeos, jo les he fet. Però hi ha gent que s’indigna i diu que els de Bar­ce­lona no som així. Bé, par­lem-ne. Jo penso que sí que sabem riure’ns de nosal­tres matei­xos però, com a tot arreu i com en tot tipus d’humor, sem­pre hi haurà gent que es moles­tarà. És molt sa, per exem­ple, el que es fa al Polònia, a l’APM..., pro­gra­mes en què sabem aga­far coses que ens pas­sen a la nos­tra terra, i els sabem donar la volta. Molts cre­a­dors de con­tin­gut en català ho fan i, per exem­ple, Cabra Fotuda ho fa molt amb el valencià. També a l’stand up comedy [monòleg o comèdia en viu], que jo ara també estic fent, es juga a riure’t tota l’estona de tu i del que et passa. Al final crec que en sabem bas­tant, de riure’ns de nosal­tres, encara que com a tot arreu hi hagi qui digui que allò no va amb ell. Per gus­tos, colors.

La majo­ria són con­tin­guts que ja havia fet a les xar­xes, i que vam deci­dir tra­duir-los en text. Alguns els hem variat de forma, perquè un vídeo és una cosa molt més visual i més sonora que no una pàgina de lli­bre, i has de tro­bar la manera que entri més fàcil­ment. I hi ha altres jocs o exer­ci­cis que no havia fet a les xar­xes.

Sí, perquè és el mateix que busco a les xar­xes: que la per­sona que està veient el vídeo no sigui només un públic pas­siu, sinó que hi pugui par­ti­ci­par, comen­tar, com­par­tir... Vull crear un vin­cle amb el lec­tor. Amb aquest lli­bre també hem vol­gut jugar una mica amb la idea de qua­dern d’estiu, entre come­tes. Que hi hagi jocs, entre­te­ni­ments amb els quals puguis alhora apren­dre i pas­sar-t’ho bé, i riure, que al final és el que hem vin­gut a fer.

Cada vegada més. Ara que estic posat més en l’stand up, m’adono que els límits són de qui ho veu, de qui t’escolta. Per exem­ple, jo soc sord d’una ore­lla de nai­xe­ment, i puc riure d’això, perquè tinc la con­nexió i la vin­cu­lació, sé de què estic par­lant, i en faig acu­dits. Però entenc que una altra per­sona es pugui sen­tir mala­ment perquè no sap quina con­nexió hi tinc jo, segu­ra­ment. Ales­ho­res, jo crec que els límits els posa més la per­sona que ho està escol­tant, que pensa “que fort això que està dient”, que no tant la per­sona que està fent l’humor. Crec que els límits són sem­pre aquell ter­reny pan­tanós: real­ment no aca­bes de tro­bar-los ni saps si els tro­baràs mai. Sem­pre hi ha aquell humor més negre, més punyent, que et qüesti­o­nes si està dins dels límits o no. Per a mi, no en té, de límits. Quan faig humor, intento cenyir-me, perquè el públic que tinc pot­ser no és tant d’un humor més estri­pat o fosc. En canvi, quan vaig a con­su­mir humor, cada vegada més m’adono que m’agrada aquesta cosa d’anar cap als límits. No sabria dir-te on estan els límits, perquè al final depèn de qui ho rep. El mate­rial sen­si­ble, evi­dent­ment, és sen­si­ble, i cadascú el juga com vol, però des que estic des­co­brint l’stand up veig que cadascú parla des de la seva pers­pec­tiva, des de la seva experiència per­so­nal. I, al final, la con­nexió amb allò que estan dient, a tu et pot sonar bèstia perquè no saps d’on ha vin­gut. Són els ulls d’un altre i l’ore­lla de qui escolta.

Sí, me’n van cen­su­rar dos. Jo soc homo­se­xual i formo part del col·lec­tiu LGTBI, i tota la vida ens han dit les típiques fra­ses com ara “i qui fa d’home i qui fa de dona?” o “com ho vas des­co­brir?’”..., tota una sèrie de pre­gun­tes que ens han fet a nosal­tres, però que als meus com­panys i com­pa­nyes hete­ro­se­xu­als no els han fet mai. Ales­ho­res, vaig deci­dir fer un vídeo en què es donava la volta a aques­tes fra­ses: les adreçava cap als hete­ros, per exem­ple: “Ets hetero, doncs no se’t nota” o “No vol­dria que el meu fill fos hetero perquè pati­ria molt...” Aquest vídeo me’l van cen­su­rar; de fet, el van denun­ciar per dis­curs d’odi. I aquí em vaig plan­te­jar: si això és dis­curs d’odi, vol dir que el que jo he rebut tota la vida seria dis­curs d’odi. Me’n van esbor­rar un altre, de vídeo, però aquest és el que va ser més sonat. Què vol dir que m’esbor­rin aquest vídeo en què hi donava la volta, quan al final és el que a mi m’ha pas­sat tota la vida? De cop i volta em trobo que algú m’havia denun­ciat i que incom­plia les nor­mes...

I més veient tot el que hi ha a Tik­Tok! Perquè hi ha alguns dis­cur­sos i alguns cre­a­dors i cre­a­do­res, o que diuen que són cre­a­dors, que fa por el que com­par­tei­xen. I en canvi, els seus vídeos no els cen­su­ren. Conec gent a qui els han cen­su­rat vídeos per res­pon­dre un comen­tari nega­tiu que els van fer, és a dir, per defen­sar-se. Vol dir que hi ha algú al dar­rere que els ha vol­gut denun­ciar. Això no deixa de ser una mena de bullying a les xar­xes; no volen que t’expres­sis, o que expli­quis o que visi­bi­li­tis...

Penso que jo ho he tret del pate­tisme de la vida. I també de les coses que a mi m’han fet riure; he bus­cat per què m’han fet riure i he inten­tat tro­bar els símils amb mi i amb la vida i amb les coses que ens pas­sen. Es tracta d’obser­var molt com fun­ci­ona el món. Jo soc la per­sona més matus­sera del món en mol­tes coses, i d’això intento tro­bar els acu­dits. És una feina de des­co­brir què pot fer gràcia i què pot entre­te­nir. És tenir una il·lusió per fer que els altres s’ho pas­sin bé i que riguin. I saber riure’t de tu mateix és clau per després poder riure d’altres coses.

Vaig des­co­brir un vídeo del Pol Gise en què fa ser­vir tot d’insults cata­lans. També vaig veure un vídeo d’una entre­vista del Long a un cre­a­dor de con­tin­gut, el Mal­bert, que deia que insul­tar en català no era un insult, que feia més riure que una altra cosa. A par­tir d’aquí va ser quan vaig començar a fer la sèrie de vídeos d’insults en català. Volia rei­vin­di­car aquests insults. És molt bonic tenir insults pro­pis per no estar sem­pre amb el típic gili­po­llas o sub­nor­mal, que venen més del cas­tellà, o d’altres que pro­ve­nen de l’anglès. Tenim insults que dei­xen la per­sona una mica sense saber què li aca­bes de dir, però tu t’has que­dat a gust. Jo he fet els vídeos d’insults en català que encara segueixo fent, perquè n’hi ha moltíssims, d’insults, i crec que és molt bonic conèixer-los, sobre­tot la gent més jove.

Bé, perquè al cap i a la fi Tik­Tok és una eina per arri­bar als joves. Està bé que s’hi posin com a ins­ti­tu­ci­ons, igual com molts par­tits polítics tenen Tik­Tok. Entenc que la Gene­ra­li­tat vul­gui arri­bar als joves, perquè si els volen expli­car temes que els con­cer­nei­xin, és la manera de poder-hi arri­bar. Els vídeos curts fun­ci­o­nen molt, i crec que la Gene­ra­li­tat està fent això: voler arri­bar als joves a través d’una xarxa que és bas­tant intuïtiva. Tik­Tok és ara mateix l’apli­cació de la gent més jove. El Mos­sos d’Esqua­dra també tenen Tik­Tok. I crec que tea­tres i altres enti­tats i espais simi­lars hau­rien d’estar molt més pre­sents a les xar­xes, perquè són sec­tors que han per­dut molt durant la pandèmia. I Tik­Tok o Ins­ta­gram són fórmu­les per arri­bar-hi.

De mica en mica, estic reac­ti­vant el tea­tre. Ara sobre­tot faig stand up, perquè estava en uns quants espec­ta­cles que, per diver­ses raons, vaig haver de dei­xar. Ales­ho­res vaig tro­bar-me que no estava en cap pro­jecte tea­tral. Vaig inten­tar tor­nar als esce­na­ris d’alguna manera i crear com un cor­riol entre el tea­tre i el món de les xar­xes. Va aparèixer l’stand up i va ser una manera de repren­dre la con­nexió amb l’esce­nari. Tinc ganes de tor­nar als esce­na­ris i als rodat­ges, però les xar­xes hi són i fa dos anys que hi creo con­tin­guts. Al cap i a la fi, també són una forma d’expressió, i hi ha molta gent que m’ha vist allà. He fet anun­cis i altres fei­nes gràcies als vídeos que he pen­jat a les xar­xes. Han estat una eina, no ben bé un càsting, però gai­rebé. Han estat com una porta per entrar a alguns llocs i que em conegués gent. Però jo m’he for­mat en art dramàtic i no ho vull per­dre, això. Les xar­xes les gau­deixo molt; cada vídeo és com una aven­tura, però tinc ganes de tor­nar als esce­na­ris.