Campió del realisme brut

Mar­cial va ser, i con­ti­nua sent gai­rebé dos mil·len­nis després, un dels mes­tres clàssics de l’epi­grama; això és, d’aquell gènere de com­po­sició breu que, ori­ginària­ment, estava con­ce­but per ser gra­vat en pedra (és per això que acos­tu­mava a ser tan curt) i que, avançant en el temps, hom podia tro­bar com a ins­cripció en un monu­ment, en un objecte, en un exvot. Per a aquesta edició, Jaume Juan Cas­telló ha rea­lit­zat una feina admi­ra­ble, escru­po­losa i d’un gran didac­tisme. Didac­tisme, sí: l’apar­tat de notes final és, en aquest sen­tit, d’una enorme uti­li­tat per com­pren­dre el temps del poeta, el segle I dC. De més a més, la seva tra­ducció no té pèls a la llen­gua, si se’m per­met el llen­guatge figu­rat. És prou sabut que Mar­cial va trac­tar gene­ro­sa­ment, en els seus ver­sos, sobre els usos i pràcti­ques sexu­als de l’imperi que va conèixer.

Fins ara comptàvem amb la púdica –i meritòria– tra­ducció dels Epi­gra­mes deguda a Miquel Dolç. La d’Ade­si­ara s’ajusta molt més al llen­guatge des­cor­dat i, tan sovint, gro­ller del poeta de Bílbi­lis. Fixeu-vos, posem per cas, com recorda un indi­vidu afec­tat d’impotència: “Ja tens els dits can­sats de reme­nar una tita flàccida; / però, per molt que t’hi entes­tis, ni li faràs aixe­car el cap. / Per què impor­tu­nes vana­ment uns pobres culs i conys? / Tira amunt! És allí on cobra vida una tita des­no­nada.” (On hi diu “amunt”, vol dir-hi, ras i curt, la boca.)

Mar­cial ja va ser una cele­bri­tat en la seva època: “Jo, el famós Mar­cial”, lle­gim en diver­ses oca­si­ons. Aquest volum aplega 14 lli­bres. Durant els dies, tan agra­da­bles, que m’ha ocu­pat la lec­tura dels Epi­gra­mes, també lle­gia De la natura, de Lucreci. I l’afir­mació següent d’aquest últim podria cons­ti­tuir una bona defi­nició de l’abast de la poe­sia mar­ci­a­lesca: “Cal que aquest ter­ror i les tene­bres de l’ànima siguin esvaïts, no pels raigs del sol i les sage­tes llu­mi­no­ses del dia, sinó per l’aspecte de la natura i la seva expli­cació.” En el cas de Mar­cial, però, es trac­ta­ria –d’una manera pre­pon­de­rant, per no dir exclu­siva– de la natura humana. Els seus epi­gra­mes la retra­ten amb cru­esa plena, sense addi­ta­ments embe­lli­dors o assu­au­ja­dors de cap mena. I, així, l’obra es pot lle­gir com un colos­sal diari per­so­nal de l’autor i de molts dels per­so­nat­ges, cèlebres o no, que el van acom­pa­nyar al llarg dels anys. I, tant com això, també podem lle­gir-la com una immensa, valu­osa, crònica del seu temps. Quanta infor­mació no dona, aquest patra­col, sobre la Roma del segle pri­mer de la nos­tra era! Les lleis de l’adul­teri, posem per cas, pro­mul­ga­des lla­vors per evi­tar la pro­li­fe­ració de banyes, o la con­si­de­ració de la fella­tio i el cun­ni­lin­gus com les dues pràcti­ques sexu­als més repro­va­bles i indig­nes. “A cada pàgina meva no manca la luxúria”, ens recorda.

I molts altres assump­tes, és clar! Mar­cial, que vene­rava Catul i Vir­gili, volia fer poe­sia de les coses quo­ti­di­a­nes: “Pot­ser, lec­tor, no m’ido­la­tres, però em tens certa estima, o així ho crec. / Que altres més sublims can­tin allò sublim! Jo tracto temes sen­zills.” (La cur­siva és meva.) “No m’ido­la­tres”, escriu: el de la fama, el del seu bon nom d’autor, és un altre dels temes recur­rents dels Epi­gra­mes. L’últim dels del Lli­bre VII s’adreça a un “lec­tor impar­cial”, que gosarà comen­tar això: “Aquest aporta a la teva època una esplen­dor nota­ble, / i no és gaire infe­rior a Mars ni al docte Catul.” Temes sen­zills, deia: en aquest com­pletíssim auto­re­trat que ens va lle­gar, se’ns mos­tra un punt gasiu, perquè els diners són una qüestió que li interessa molt (o, fins i tot, que l’obse­deix). Els pla­gi­a­ris en són una altra: com s’indigna amb els que el copien i no citen la font! De gas­tro­no­mia, també en parla abun­dant­ment: quants sopars, refi­nats o no tant, i quanta gola i gola­fre­ria! O de l’estil de vida que va abraçar –una mena de retir o d’aurea medi­o­cri­tas que, de vega­des, resulta poc creïble perquè es veu que l’home enyo­rava massa el tràfec i l’encant de la gran urbs. Mar­cial en estat pur, en defi­ni­tiva: lúcid, irònic, des­ver­go­nyit, adu­la­dor dels pode­ro­sos i, sovint, molt rigorós amb els febles. Un poeta molt del nos­tre temps!