Un tast de 10 musicals

La tem­po­rada 2021/22 havia de ser la de la recu­pe­ració dels tea­tres per la porta gran, la que ens tornés a apro­par als espe­rats tres mili­ons que es van vore­jar molt poc abans de la pujada del 8% al 21% de l’IVA (tri­ga­ria molt temps a bai­xar al 10%). L’inici de curs arren­cava amb un gra­pat de musi­cals de gran for­mat que aspi­ra­ven a recu­pe­rar xifres i taqui­llat­ges d’abans de la pandèmia. Durant tot el curs, a les pla­nes de LRP hem anat ana­lit­zant els dife­rents títols: fins a 10 obres que són com un termòmetre per valo­rar la salut de ferro rove­llat del musi­cal a Cata­lu­nya. Cer­ta­ment, hi ha dues pre­o­cu­pa­ci­ons: la pri­mera ha estat que el públic no sem­pre ha acom­pa­nyat (pos­si­ble­ment perquè hi ha hagut un excés de con­cen­tra­ci­ons de peces amb tem­po­ra­des massa breus per poder assu­mir unes entra­des més cares que el tea­tre con­ven­ci­o­nal pels espec­ta­dors més fidels). La segona pre­o­cu­pació és la llen­gua que s’uti­litza: és molt pro­ba­ble que, tenint en compte les dades abso­lu­tes d’espec­ta­dors de la tem­po­rada 2021/22, s’hagin venut més entra­des en cas­tellà que en català. Seria el pri­mer cop en els dar­rers 30 anys, de la història d’Adetca (Asso­ci­ació d’Empre­sa­ris de Tea­tres de Cata­lu­nya). Tot i així, és evi­dent, la presència dels espec­ta­cles en català con­ti­nua sent molt més ele­vada a la car­te­llera. Hau­rien fet tom­bar la truita en el rànquing d’idi­oma en què s’ha vist un espec­ta­cle perquè els musi­cals copen els tea­tres de més afo­ra­ment i (gene­ral­ment) fan esta­des més llar­gues. En tot cas, seria un miratge, però que cer­ti­fica la neces­si­tat d’un pla naci­o­nal pel català. Sor­to­sa­ment, aquesta tem­po­rada vinent s’intu­eix un cert ree­qui­li­bri amb Gol­fus de Roma; Pares nor­mals, d’Els Amics de les Arts, i els retorns (anun­ci­ats, o no) de Bye bye, mons­tre, El Màgic d’Oz i El petit príncep. La llista és més llarga: la des­gra­nem més enda­vant.

Bar­ce­lona és terra de musi­cals. I també té una vibració espe­cial amb Sond­heim. El bonus track de la tem­po­rada va ser el musi­cal del Grec A Sond­heim night music, que, mal­grat la llen­gua del títol, va fer un recull d’una tren­tena de cançons del com­po­si­tor nord-ame­ricà, en català. I si es va poder fer és perquè hi havia ver­si­ons traduïdes de pro­duc­ci­ons ante­ri­ors o bé d’amants de Sond­heim que havien fet l’exer­cici de tra­ducció només pel plaer de superar un repte (musi­cal­ment l’autor de Com­pany, A little night music, Into the woods i Swe­e­ney Todd és dels que des­gra­nen melo­dies i que neces­si­ten per­so­nat­ges amb pro­fun­di­tat psi­cològica i qua­li­tat tècnica vocal). La festa del musi­cal del Grec, aquest any, va ser una nota­ble comunió amb Step­hen Sond­heim, mort fa només uns mesos. Una ambi­ci­osa pro­ducció amb 40 músics de la Popps Symp­hony i amb vuit solis­tes (Dul­ci­nea Juárez, Lydia Fairén, Roser Bata­lla, Xènia Gar­cia, Frank Cap­det, Jan For­re­llat, Pitu Manu­bens i Toni Viñals) que, sense cons­truir cap excusa dra­matúrgica, vivien cada tema que can­ta­ven. Amb una direcció escènica sòbria però acu­rada (pro­po­sada per Ale­jan­dro de los San­tos, Diego Rodríguez), man­te­nint equi­li­bris entre els vuit com­po­nents i posant cada un dels intèrprets al millor dels llocs pos­si­bles.

Les par­ti­tu­res de Sond­heim es remun­ten dècades enrere, des de, per exem­ple, la lle­tra de West Side Story (que es va can­tar en anglès, amb tot l’encert, perquè fer-ho d’altra manera seria des­merèixer l’obra del lle­trista Sond­heim). La resta es van can­tar en català. Algu­nes perquè hi ha hagut versió en català (Bos­cos endins, Swe­e­ney Todd...), d’altres, sim­ple­ment per l’encant de posar a prova l’enginy musi­cal dels tra­duc­tors per aca­bar repo­sant en un calaix. Fins a la cita única de l’amfi­te­a­tre Grec de mit­jan juliol.

És evi­dent que la música de Sond­heim, prou enre­ves­sada, té uns vasos comu­ni­cants inequívocs. El públic que omplia l’amfi­te­a­tre Grec (es van exhau­rir les loca­li­tats set­ma­nes abans de la funció única) con­nec­tava amb relació a la seva vivència musi­cal. Els més grans van aplau­dir Swe­e­ney Tood, o les referències a Bos­cos endins. D’altres cap­ta­ven la tonada del West Side Story o de Com­pany (que recent­ment s’ha tor­nat a repre­sen­tar a l’Apolo).

Diuen que Sond­heim era un com­po­si­tor que cele­brava els actors que can­ta­ven, més que no pas els can­tants que actu­a­ven. En els pri­mers, hi ha el ras­tre del per­so­natge també quan calla. I a l’amfi­te­a­tre, sense cap con­text que refermés una cançó, va ser un recon­for­tant exer­cici que cada peça flotés com una boia inde­pen­dent en aquest mar de Sond­heim. La iro­nia i les mínimes indi­ca­ci­ons de movi­ment i posició, molt efi­ca­ces, dona­ven el pes a la música i a la inter­pre­tació dels can­tants. Capítol a part mereix una dúctil orques­tra sota la batuta d’un entu­si­asta Xavier Tor­ras, que sap enco­ma­nar la gana de musi­cals.

A l’amfi­te­a­tre Grec, li van millor les ver­si­ons orques­trals dels musi­cals que, poste­ri­or­ment, es repre­sen­ta­ran a Bar­ce­lona (es podria haver pro­vat de repe­tir l’ope­ració de La tienda de los hor­rores per a la diver­tida Gol­fus de Roma, de Sond­heim, que escla­tarà aquest setem­bre, pro­ta­go­nit­zada per Jordi Bosch). Però, pun­tu­al­ment, una vet­llada fent una selecció de peces del com­po­si­tor que va reno­var el con­cepte de musi­cals també és un plat ben salu­da­ble. El públic el va aplau­dir amb gene­ro­si­tat.

Tor­nem a l’anàlisi del curs 2021/22. Ha estat una tem­po­rada en què les pro­duc­to­res de musi­cals han arris­cat massa? Com sem­pre, els èxits i fra­cas­sos van per bar­ris. El pro­duc­tor de Nos­tromo Live, Jordi Sellas, ens va expli­car fa uns mesos que la pri­mera part de la tem­po­rada de Can­tando bajo la llu­via havia anat tan bé que van deci­dir allar­gar la sor­tida, poques set­ma­nes abans de la sisena onada. Tot i l’heca­tombe dels dar­rers mesos, les mit­ja­nes esta­ven per sobre del 70%. Altres musi­cals sí que han patit més pel públic (Fama, i Com­pany, per exem­ple).

Dels 10 espec­ta­cles que vam selec­ci­o­nar per fer-ne fitxa (del 10 de juliol al 12 de març), dos pre­fe­rien defi­nir-se com a espec­ta­cles amb cançons (El T’estimo si he begut, de T de Tea­tre, Dagoll Dagom i La Bru­tal, i l’Adeu, Arturo, de La Cubana). Només hi havia orques­tra en directe per als grans títols com ara Can­tando bajo la llu­via, Billy Elliot i Fama. També és cert que tant en La filla del mar com en Fore­ver young eren els matei­xos actors els que toca­ven la música en directe. És pre­o­cu­pant que els altres cinc títols (tres d’aquests, fami­li­ars: Bye bye, mons­tre, El Màgic d’Oz i El petit príncep) renunciïn a la música en directe. La jus­ti­fi­cació és sen­zi­lla. Els dos espec­ta­cles d’adults no es con­si­de­ren musi­cals i els fami­li­ars juguen amb uns preus molt més econòmics que fan invi­a­ble la con­trac­tació d’una mínima orques­tra.

El repar­ti­ment manté una coherència amb l’ambició (i preu) del mun­tatge. Billy Elliot comp­ta­bi­litza 135 con­trac­tats (cal una nota­ble subs­ti­tució dels papers infan­tils, amb tres Billy Elli­ots, com també el paper de la filla del Bye Bye, mons­tre). Fama (27 actors i cinc músics) va rebre 900 can­di­dats a par­ti­ci­par en el musi­cal. El Màgic d’Oz (nou actors: sis d’adults i tres d’infan­tils que se subs­ti­tu­ei­xen entre ells), fins a 200. I unes 60 nenes per triar les seves tres pro­ta­go­nis­tes del musi­cal impul­sat per Dagoll Dagom. La Cubana va fer un càsting entre els col·labo­ra­dors de la com­pa­nyia de títols ante­ri­ors.

Molt dife­rent és la valo­ració sobre si s’ha pro­cu­rat un repar­ti­ment pari­tari. Si a El Màgic d’Oz aquesta pre­missa hi va figu­rar des del prin­cipi, en la majo­ria de peces s’han cenyit al guió. És clar que també, en la peça de cre­ació del T’estimo si he begut, hi figu­ren les de T de Tea­tre i donen un balanç acla­pa­ra­do­ra­ment femení (sis dones i dos homes). La Cubana admet que les deman­des del guió han fet que final­ment els 11 actors man­tin­guin una nota­ble pari­tat, sense bus­car-ho.

Els musi­cals, habi­tu­al­ment, juga­ven amb el mar­xan­datge, com una font de recur­sos pro­pis i també com una fórmula perquè el públic pro­mo­ci­oni l’espec­ta­cle, un cop surt de la sala. És una fórmula de fer publi­ci­tat, alhora que genera una línia de fide­li­tat amb els espec­ta­dors. El mer­cat que manté el Cir­que du Soleil com les cris­pe­tes i begu­des dels cines són ingres­sos als quals, majo­ritària­ment, s’ha renun­ciat. Pel que es pot intuir, l’aus­te­ri­tat pres­su­postària ha con­vi­dat a reduir dràsti­ca­ment aquesta font de finançament (que obliga a com­prar un gran estoc i con­trac­tar per­so­nal per a la venda directa). El model sem­bla que es manté quan ha d’atra­par el públic fami­liar, s’han obert a canals que com­ple­men­ten l’experiència musi­cal: sigui a través d’un lli­bre (Bye bye, monstre) o bé de les cançons gra­va­des (El Màgic d’Oz i El petit príncep). Fama és l’únic musi­cal no explícita­ment fami­liar que ha man­tin­gut una línia de mar­xan­datge; pro­ba­ble­ment perquè la seva intenció era atra­par un gran nom­bre d’alum­nes d’esco­les de dansa (el musi­cal el va diri­gir Coco Comín), que sen­ten passió per la trama d’aquest musi­cal.

La dimensió de les pro­duc­ci­ons per­met plan­te­jar gires de fun­ci­ons pun­tu­als: les tres peces fami­li­ars tenen pre­vist fer gira per Cata­lu­nya. També és cert que el ter­ratrèmol de la covid va tras­bal­sar la tem­po­rada de molts musi­cals. És el cas del T’estimo si he begut, que va aca­bar fent la gira (uns 25 bolos, apro­xi­ma­da­ment) abans de fer la tem­po­rada pre­vista al Poli­o­rama. Can­tando bajo la llu­via ja es va pro­duir sabent que farien tem­po­rada a Madrid i una ter­cera època per a gira a les províncies espa­nyo­les. Pro­ba­ble­ment, Nos­tromo Live aco­mi­a­darà defi­ni­ti­va­ment cada títol musi­cal de gran for­mat amb una breu estada, de nou, a Bar­ce­lona. També, Fama, que l’ha impul­sada Sme­dia, el grup que ges­ti­ona l’Apolo i té un gra­pat de tea­tres a la Gran Via de Madrid. L’Adeu, Arturo pre­te­nia tan­car gira a Bar­ce­lona la tar­dor del 2020 (havien estre­nat el 2018 a València). El tan­ca­ment de tea­tres els ha obli­gat a recol·locar-se i tenir una tem­po­rada més breu de l’habi­tual. Per això, amb la nota­ble assistència durant les 16 set­ma­nes d’explo­tació (a par­tir del 2 de febrer), fa la flaire que pugui haver-hi una segona estada al Coli­seum (no con­fir­mada).

Fore­ver young té molta con­fiança en les gires. Quan van fer la pro­ducció el 2010 van sumar 500 bolos. Ara, ja esta­rien satis­fets si n’acon­se­guis­sin 250. La direcció dels Tri­ci­cle va fer la tria entre una qua­ran­tena d’intèrprets, indis­tin­ta­ment si par­la­ven català o cas­tellà: han jugat a la llen­gua de car­rer. I per això, a Cata­lu­nya, cadascú s’expressa amb la seva llen­gua. I quan vol­tin per l’Estat espa­nyol tots ho faran en cas­tellà. Com que les lle­tres es can­ten ori­gi­nals (hi ha algun popurri de música autòctona que pot variar), no ha supo­sat cap difi­cul­tat per a les tra­duc­ci­ons.

La filla del mar és, pro­ba­ble­ment, la peça més cele­brada per la premsa espe­ci­a­lit­zada. En els dar­rers Pre­mis de la Crítica 2021 van rebre el premi a musi­cal, actriu (Clara Solé) i música ori­gi­nal (Marc Sam­bola). Mesos abans havien rebut tres pre­mis Butaca: a musi­cal, actriu (Mari­ona Cas­ti­llo) i actor (Toni Viñals). El pro­jecte, que es va ini­ciar amb un works­hop el 2014, tan­cava apa­rent­ment la seva tra­jectòria al Con­dal aquesta pri­ma­vera. És, sens dubte, l’aven­tura més llarga de cre­ació. La majo­ria de pro­duc­ci­ons han pac­tat en poc més d’un any la seva estada en un tea­tre de gran afo­ra­ment, Nos­tromo Live cal­cula que cal una pre­visió de tres anys per garan­tir estada al Tívoli, per exem­ple. És evi­dent que el tan­ca­ment de tea­tres ha obli­gat a reor­de­nar calen­da­ris i, en la mesura del pos­si­ble, com­bi­nar pro­duc­ci­ons que pre­ve­ien esta­des més llar­gues. La gran diferència és Fama, que, com que l’ha produït l’empresa que ges­ti­ona la sala, va deci­dir embran­car-s’hi al juny pas­sat i per la tar­dor ja rodava la pro­ducció a l’Apolo.

La sen­sació és que les expec­ta­ti­ves no s’han acom­plert majo­ritària­ment i, per això, l’aposta pels musi­cals la tem­po­rada vinent serà més pru­dent. D’entrada, cap sala ha anun­ciat que hi hagi un musi­cal que pre­ten­gui allar­gar tota la tem­po­rada. El Tívoli, per exem­ple, anun­cia Ghost (a par­tir del 30 de setem­bre) i s’arri­barà al Nadal amb el 50è ani­ver­sari de Gre­ase. És molt pro­ba­ble que encara es remati amb una breu estada final de La jaula de las locas. El Tea­tre Victòria torna a estar vin­cu­lat a la màgia amb el Mago Pop (que és, de fet, el pro­pi­e­tari de la sala). El Coli­seum tam­poc arren­carà amb La Cubana. És molt pro­ba­ble la repe­tició i que ho facin coin­ci­dir amb una expo­sició que es va veure a Sit­ges, ara al Palau Robert. El Tea­tre Con­dal pro­grama Gol­fus de Roma. No se sap la data de sor­tida però és molt pro­ba­ble que s’allar­gui fins pas­sa­des les fes­tes de Nadal. És una de les grans apos­tes del musi­cal en català. L’ale­gria que passa, de San­ti­ago Rusiñol, que han adap­tat Marc Rosich i Andreu Gallén per a Dagoll Dagom, espera estre­nar-se el gener del 2023 al Poli­o­rama. Si fos així, aga­fa­ria el relleu d’un altre reclam en català en la car­te­llera de musi­cals: el Pares nor­mals, d’Els Amics de les Arts. S’ha con­fir­mat, recent­ment, que hi haurà segona tem­po­rada de Bye bye, mons­tre en fun­ci­ons esco­lars i per a públic fami­liar i també El mons­tre de colors (també un fami­liar que va repe­tint al Goya, des de fa temps). Si par­lem de musi­cal fami­liar que pot repe­tir, no seria d’estra­nyar tor­nar a veure El petit príncep. Molt pro­ba­ble­ment no podria repe­tir al Barts i cal­dria tro­bar un emplaçament per a la seva novena tem­po­rada. També podria repe­tir, si La Bru­tal i Focus així ho valo­ren, El Màgic d’Oz (que l’any pas­sat va fer segona tem­po­rada). Final­ment, l’Apolo pre­senta Pretty woman. Però la sala que l’any pas­sat va aco­llir la segona visita de Com­pany d’Anto­nio Ban­de­ras no és amiga de fer llar­gues tem­po­ra­des.