Un tast de 10 musicals

La temporada 2021/22 havia de ser la de la recuperació dels teatres per la porta gran, la que ens tornés a apropar als esperats tres milions que es van vorejar molt poc abans de la pujada del 8% al 21% de l’IVA (trigaria molt temps a baixar al 10%). L’inici de curs arrencava amb un grapat de musicals de gran format que aspiraven a recuperar xifres i taquillatges d’abans de la pandèmia. Durant tot el curs, a les planes de LRP hem anat analitzant els diferents títols: fins a 10 obres que són com un termòmetre per valorar la salut de ferro rovellat del musical a Catalunya. Certament, hi ha dues preocupacions: la primera ha estat que el públic no sempre ha acompanyat (possiblement perquè hi ha hagut un excés de concentracions de peces amb temporades massa breus per poder assumir unes entrades més cares que el teatre convencional pels espectadors més fidels). La segona preocupació és la llengua que s’utilitza: és molt probable que, tenint en compte les dades absolutes d’espectadors de la temporada 2021/22, s’hagin venut més entrades en castellà que en català. Seria el primer cop en els darrers 30 anys, de la història d’Adetca (Associació d’Empresaris de Teatres de Catalunya). Tot i així, és evident, la presència dels espectacles en català continua sent molt més elevada a la cartellera. Haurien fet tombar la truita en el rànquing d’idioma en què s’ha vist un espectacle perquè els musicals copen els teatres de més aforament i (generalment) fan estades més llargues. En tot cas, seria un miratge, però que certifica la necessitat d’un pla nacional pel català. Sortosament, aquesta temporada vinent s’intueix un cert reequilibri amb Golfus de Roma; Pares normals, d’Els Amics de les Arts, i els retorns (anunciats, o no) de Bye bye, monstre, El Màgic d’Oz i El petit príncep. La llista és més llarga: la desgranem més endavant.

Barcelona és terra de musicals. I també té una vibració especial amb Sondheim. El bonus track de la temporada va ser el musical del Grec A Sondheim night music, que, malgrat la llengua del títol, va fer un recull d’una trentena de cançons del compositor nord-americà, en català. I si es va poder fer és perquè hi havia versions traduïdes de produccions anteriors o bé d’amants de Sondheim que havien fet l’exercici de traducció només pel plaer de superar un repte (musicalment l’autor de Company, A little night music, Into the woods i Sweeney Todd és dels que desgranen melodies i que necessiten personatges amb profunditat psicològica i qualitat tècnica vocal). La festa del musical del Grec, aquest any, va ser una notable comunió amb Stephen Sondheim, mort fa només uns mesos. Una ambiciosa producció amb 40 músics de la Popps Symphony i amb vuit solistes (Dulcinea Juárez, Lydia Fairén, Roser Batalla, Xènia Garcia, Frank Capdet, Jan Forrellat, Pitu Manubens i Toni Viñals) que, sense construir cap excusa dramatúrgica, vivien cada tema que cantaven. Amb una direcció escènica sòbria però acurada (proposada per Alejandro de los Santos, Diego Rodríguez), mantenint equilibris entre els vuit components i posant cada un dels intèrprets al millor dels llocs possibles.

Les partitures de Sondheim es remunten dècades enrere, des de, per exemple, la lletra de West Side Story (que es va cantar en anglès, amb tot l’encert, perquè fer-ho d’altra manera seria desmerèixer l’obra del lletrista Sondheim). La resta es van cantar en català. Algunes perquè hi ha hagut versió en català (Boscos endins, Sweeney Todd...), d’altres, simplement per l’encant de posar a prova l’enginy musical dels traductors per acabar reposant en un calaix. Fins a la cita única de l’amfiteatre Grec de mitjan juliol.

És evident que la música de Sondheim, prou enrevessada, té uns vasos comunicants inequívocs. El públic que omplia l’amfiteatre Grec (es van exhaurir les localitats setmanes abans de la funció única) connectava amb relació a la seva vivència musical. Els més grans van aplaudir Sweeney Tood, o les referències a Boscos endins. D’altres captaven la tonada del West Side Story o de Company (que recentment s’ha tornat a representar a l’Apolo).

Diuen que Sondheim era un compositor que celebrava els actors que cantaven, més que no pas els cantants que actuaven. En els primers, hi ha el rastre del personatge també quan calla. I a l’amfiteatre, sense cap context que refermés una cançó, va ser un reconfortant exercici que cada peça flotés com una boia independent en aquest mar de Sondheim. La ironia i les mínimes indicacions de moviment i posició, molt eficaces, donaven el pes a la música i a la interpretació dels cantants. Capítol a part mereix una dúctil orquestra sota la batuta d’un entusiasta Xavier Torras, que sap encomanar la gana de musicals.

A l’amfiteatre Grec, li van millor les versions orquestrals dels musicals que, posteriorment, es representaran a Barcelona (es podria haver provat de repetir l’operació de La tienda de los horrores per a la divertida Golfus de Roma, de Sondheim, que esclatarà aquest setembre, protagonitzada per Jordi Bosch). Però, puntualment, una vetllada fent una selecció de peces del compositor que va renovar el concepte de musicals també és un plat ben saludable. El públic el va aplaudir amb generositat.

Tornem a l’anàlisi del curs 2021/22. Ha estat una temporada en què les productores de musicals han arriscat massa? Com sempre, els èxits i fracassos van per barris. El productor de Nostromo Live, Jordi Sellas, ens va explicar fa uns mesos que la primera part de la temporada de Cantando bajo la lluvia havia anat tan bé que van decidir allargar la sortida, poques setmanes abans de la sisena onada. Tot i l’hecatombe dels darrers mesos, les mitjanes estaven per sobre del 70%. Altres musicals sí que han patit més pel públic (Fama, i Company, per exemple).

Dels 10 espectacles que vam seleccionar per fer-ne fitxa (del 10 de juliol al 12 de març), dos preferien definir-se com a espectacles amb cançons (El T’estimo si he begut, de T de Teatre, Dagoll Dagom i La Brutal, i l’Adeu, Arturo, de La Cubana). Només hi havia orquestra en directe per als grans títols com ara Cantando bajo la lluvia, Billy Elliot i Fama. També és cert que tant en La filla del mar com en Forever young eren els mateixos actors els que tocaven la música en directe. És preocupant que els altres cinc títols (tres d’aquests, familiars: Bye bye, monstre, El Màgic d’Oz i El petit príncep) renunciïn a la música en directe. La justificació és senzilla. Els dos espectacles d’adults no es consideren musicals i els familiars juguen amb uns preus molt més econòmics que fan inviable la contractació d’una mínima orquestra.

El repartiment manté una coherència amb l’ambició (i preu) del muntatge. Billy Elliot comptabilitza 135 contractats (cal una notable substitució dels papers infantils, amb tres Billy Elliots, com també el paper de la filla del Bye Bye, monstre). Fama (27 actors i cinc músics) va rebre 900 candidats a participar en el musical. El Màgic d’Oz (nou actors: sis d’adults i tres d’infantils que se substitueixen entre ells), fins a 200. I unes 60 nenes per triar les seves tres protagonistes del musical impulsat per Dagoll Dagom. La Cubana va fer un càsting entre els col·laboradors de la companyia de títols anteriors.

Molt diferent és la valoració sobre si s’ha procurat un repartiment paritari. Si a El Màgic d’Oz aquesta premissa hi va figurar des del principi, en la majoria de peces s’han cenyit al guió. És clar que també, en la peça de creació del T’estimo si he begut, hi figuren les de T de Teatre i donen un balanç aclaparadorament femení (sis dones i dos homes). La Cubana admet que les demandes del guió han fet que finalment els 11 actors mantinguin una notable paritat, sense buscar-ho.

Els musicals, habitualment, jugaven amb el marxandatge, com una font de recursos propis i també com una fórmula perquè el públic promocioni l’espectacle, un cop surt de la sala. És una fórmula de fer publicitat, alhora que genera una línia de fidelitat amb els espectadors. El mercat que manté el Cirque du Soleil com les crispetes i begudes dels cines són ingressos als quals, majoritàriament, s’ha renunciat. Pel que es pot intuir, l’austeritat pressupostària ha convidat a reduir dràsticament aquesta font de finançament (que obliga a comprar un gran estoc i contractar personal per a la venda directa). El model sembla que es manté quan ha d’atrapar el públic familiar, s’han obert a canals que complementen l’experiència musical: sigui a través d’un llibre (Bye bye, monstre) o bé de les cançons gravades (El Màgic d’Oz i El petit príncep). Fama és l’únic musical no explícitament familiar que ha mantingut una línia de marxandatge; probablement perquè la seva intenció era atrapar un gran nombre d’alumnes d’escoles de dansa (el musical el va dirigir Coco Comín), que senten passió per la trama d’aquest musical.

La dimensió de les produccions permet plantejar gires de funcions puntuals: les tres peces familiars tenen previst fer gira per Catalunya. També és cert que el terratrèmol de la covid va trasbalsar la temporada de molts musicals. És el cas del T’estimo si he begut, que va acabar fent la gira (uns 25 bolos, aproximadament) abans de fer la temporada prevista al Poliorama. Cantando bajo la lluvia ja es va produir sabent que farien temporada a Madrid i una tercera època per a gira a les províncies espanyoles. Probablement, Nostromo Live acomiadarà definitivament cada títol musical de gran format amb una breu estada, de nou, a Barcelona. També, Fama, que l’ha impulsada Smedia, el grup que gestiona l’Apolo i té un grapat de teatres a la Gran Via de Madrid. L’Adeu, Arturo pretenia tancar gira a Barcelona la tardor del 2020 (havien estrenat el 2018 a València). El tancament de teatres els ha obligat a recol·locar-se i tenir una temporada més breu de l’habitual. Per això, amb la notable assistència durant les 16 setmanes d’explotació (a partir del 2 de febrer), fa la flaire que pugui haver-hi una segona estada al Coliseum (no confirmada).

Forever young té molta confiança en les gires. Quan van fer la producció el 2010 van sumar 500 bolos. Ara, ja estarien satisfets si n’aconseguissin 250. La direcció dels Tricicle va fer la tria entre una quarantena d’intèrprets, indistintament si parlaven català o castellà: han jugat a la llengua de carrer. I per això, a Catalunya, cadascú s’expressa amb la seva llengua. I quan voltin per l’Estat espanyol tots ho faran en castellà. Com que les lletres es canten originals (hi ha algun popurri de música autòctona que pot variar), no ha suposat cap dificultat per a les traduccions.

La filla del mar és, probablement, la peça més celebrada per la premsa especialitzada. En els darrers Premis de la Crítica 2021 van rebre el premi a musical, actriu (Clara Solé) i música original (Marc Sambola). Mesos abans havien rebut tres premis Butaca: a musical, actriu (Mariona Castillo) i actor (Toni Viñals). El projecte, que es va iniciar amb un workshop el 2014, tancava aparentment la seva trajectòria al Condal aquesta primavera. És, sens dubte, l’aventura més llarga de creació. La majoria de produccions han pactat en poc més d’un any la seva estada en un teatre de gran aforament, Nostromo Live calcula que cal una previsió de tres anys per garantir estada al Tívoli, per exemple. És evident que el tancament de teatres ha obligat a reordenar calendaris i, en la mesura del possible, combinar produccions que preveien estades més llargues. La gran diferència és Fama, que, com que l’ha produït l’empresa que gestiona la sala, va decidir embrancar-s’hi al juny passat i per la tardor ja rodava la producció a l’Apolo.

La sensació és que les expectatives no s’han acomplert majoritàriament i, per això, l’aposta pels musicals la temporada vinent serà més prudent. D’entrada, cap sala ha anunciat que hi hagi un musical que pretengui allargar tota la temporada. El Tívoli, per exemple, anuncia Ghost (a partir del 30 de setembre) i s’arribarà al Nadal amb el 50è aniversari de Grease. És molt probable que encara es remati amb una breu estada final de La jaula de las locas. El Teatre Victòria torna a estar vinculat a la màgia amb el Mago Pop (que és, de fet, el propietari de la sala). El Coliseum tampoc arrencarà amb La Cubana. És molt probable la repetició i que ho facin coincidir amb una exposició que es va veure a Sitges, ara al Palau Robert. El Teatre Condal programa Golfus de Roma. No se sap la data de sortida però és molt probable que s’allargui fins passades les festes de Nadal. És una de les grans apostes del musical en català. L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol, que han adaptat Marc Rosich i Andreu Gallén per a Dagoll Dagom, espera estrenar-se el gener del 2023 al Poliorama. Si fos així, agafaria el relleu d’un altre reclam en català en la cartellera de musicals: el Pares normals, d’Els Amics de les Arts. S’ha confirmat, recentment, que hi haurà segona temporada de Bye bye, monstre en funcions escolars i per a públic familiar i també El monstre de colors (també un familiar que va repetint al Goya, des de fa temps). Si parlem de musical familiar que pot repetir, no seria d’estranyar tornar a veure El petit príncep. Molt probablement no podria repetir al Barts i caldria trobar un emplaçament per a la seva novena temporada. També podria repetir, si La Brutal i Focus així ho valoren, El Màgic d’Oz (que l’any passat va fer segona temporada). Finalment, l’Apolo presenta Pretty woman. Però la sala que l’any passat va acollir la segona visita de Company d’Antonio Banderas no és amiga de fer llargues temporades.