La proposta que Ricard Farré i Arnau Puig proposen de nou aquests dies al Maldà és fresca com una novel·leta per entregues. Han agafat la comèdia de Santiago Rusiñol, s’han calçat sandàlies de set betes i s’han posat elàstics per subjectar uns pantalons amples i amagar el divertit artifici que hi ha al darrere d’una paret de parets de reixeta. Farré ja va protagonitzar una incansable temporada i gira similar amb Les dones sàvies, i ara repeteix format sense vergonya: dos actors es desdoblen en una pila de papers.

De què parla El bon policia? Doncs, precisament, de com s’ha de ser un punt malvat per fer carrera al cuerpo. Perquè si s’és bo de mena, sempre es troben raons per acabar no empresonant ningú, per molt que les ordres arribin de càrrecs jeràrquics superiors. Com a The young ones, en la societat que pinta amb traços grossos Rusiñol, els agents de la secreta es reclutaven de la borsa de gent que no agafaven enlloc. De fet, els violents sí que tenen una altra sortida, com ja insinua una agra comèdia de Marc Crehuet (El rei borni). Ara, la peripècia és divertidament exagerada i parteix de com la bondat és mala peça al teler dins d’un calabós.

El treball del duet és molt contagiós. Passant-s’ho bé, dient barbaritats, traspassen les ganes de riure i fer comèdia, alhora que fan algunes petites picades d’ullet a l’actualitat, com ara el “virus de la crisi” (per la covid) o, un cop dins del calabós, quan parlen que hi ha innocents que condemnats “pel que diuen que anaven a fer” (una referència evident als presos polítics de l’1-O). El tercer personatge de la peça és l’espai, una paret que es transforma i que es va esquitxant de retrats modernistes i de detalls de l’època, com la ràdio, el ventilador, el mapa o els cartells amb consignes revolucionàries. En aquest món de donar-se ínfules d’important, el sediciós espera que el detenguin per fer més alta la seva vàlua dins l’hampa. I, en canvi, els pispes de rellotges proven prou de perdre l’hora a la presó, d’escapolir-se’n. Cap solució és prou bona per entrar-hi i redimir-se dels seus petits crims. Rusiñol va escandalitzar a l’època, en part posant dos homes com a parella de fet, sense necessitat de cap tic estigmatitzador. Va construir un dispositiu per fer escarni de l’autoritat i de la moral. Un divertiment, en realitat, molt blanc.

La posada en escena que fa José Sacristán d’aquella petita narració de Miguel Delibes no enganya. Té de particular que es tracta d’una peripècia dramàtica autobiogràfica. Sacristán és aquell pintor (l’alter ego de Delibes) que lamenta la mort de la seva dona encara dècades després de la seva desaparició. Que només la pot convocar si encerta la combinació d’alcohol i desesperació al seu estudi. Està tancat sobre si mateix, llepant-se les ferides. La seva dona ja l’avisava que ell necessitaria una altra companya si ella faltava abans. El que no esperaven cap dels dos, sembla, és que el comiat es produís tan d’hora.

La dramatúrgia no arrisca gens: simplement exposa un personatge fràgil, vulnerable, a qui li agrada recordar. Ho necessita per poder sobreviure. I parla de les seves converses intranscendents abans i durant la inesperada malaltia mortal. Evidentment, arriba al punt de commoure, amb ulls vidriosos i un lèxic molt literari. Hi ha pessics d’ironia subtils que són instants imprescindibles, preciosos, i que donen aire i vida al protagonista i també a la mateixa peça. Esquitxen en la seva justa mesura, sense emborratxar, sense excedir-se. Sacristán quasi recita un text sovint poètic, de llargues frases que es desplomen en imatges i qualificatius fins a l’extrem. Ell torna a interpretar un personatge adult, que veu la vida des del retrovisor, sense gaire esperança ni desig per l’avui ni pel demà.

Sílvia Navarro situa la història que prova de discernir la realitat sobre Robert Capa dins d’una mena de caixa negra. L’operació és ben senzilla. Poseu un paper fotogràfic dins d’una caixa quadrada de 12 centímetres tancada hermèticament, feu un petit forat amb una agulla al centre de la cara oposada on hi ha el paper que captarà la imatge. Deixeu-la en un espai quiet i doneu-li temps perquè la llum plasmi el retrat del davant. Així mateix, l’autora ha provat de captar màgicament la vida de Gerta Pohorylle (Gerda Taro) a la Flyhard, deixant que en una conversa entre els fantasmes d’ella (Laura Riera) i Endre Ernö Friedman (Roger Vidal) s’expliqui pedagògicament la peripècia cronològica. En aquesta caixa negra particular, la memòria es difumina amb l’aire, les paraules queden velades en ser dites, com l’art efímer de l’actuació en directe. I només les maletes d’exiliats (que topen amb la fotografia com a fórmula per sobreviure a París i creen un personatge fictici misteriós) recullen uns records tangibles, les càmeres, els positius revelats.

La vida de Gerda Taro és de pel·lícula i té material per convertir-se en teatre. Però, a diferència del cinema, en què l’espectacularitat de les imatges pot suportar millor un biopic, al teatre cal construir la trama a partir d’algun conflicte que s’enfronti cada nit als ulls de l’espectador. El diàleg entre els dos autors que signaven com a Robert Capa durant la Guerra Civil Espanyola (motiu pel qual van guanyar fama mundial) permet ensenyar les tensions d’una parella amb contínues topades. Si en l’actitud del fotògraf Friedman hi ha un món ben pla, en què el joc i la beguda són les escapatòries del dolor per l’exili, s’intueix major profunditat en el paper de Gerta. Als actors, i al muntatge, els hauria anat millor més profunditat en la trama, en què no només es detectessin les discussions entre ells dos, sinó també quines contradiccions carregava cada un d’ells. Després de fer-los empàtics (fet que s’aconsegueix des de bon començament), intuir algun passatge en què el públic s’hi pogués identificar i en què es veiés més complexitat del personatge.

Per una decisió artística, les fotos que sovint parlen durant l’obra no apareixen al quadre. Sí que hi emergeixen evocacions poètiques. Si teniu temps, aprofiteu després de la sortida de la sala per tornar a mirar les fotos de què han parlat. Són els vestigis reals que demostren la seva existència, que sembla ben bé una ficció. A Paquito forever, un minidocumental del moment just anterior a la salutació es feia evident, i sense necessitat que ningú badés pel vestíbul, que aquell Paco Alonso va viure, efectivament, al barri de Gràcia. L’enquadrament que resulta de Negatius és massa clar, i li aniria bé haver treballat les ombres en el revelat a paper.

Només és possible encarar Ivan i els gossos des de la seguretat actoral d’un intèrpret jove, tendre, que intueix més que coneix, per poder empatitzar amb un personatge que té una història increïble i que ha de triar entre els gossos o els llops. Ara, Pau Rosell assumeix el repte (amb direcció de Xavier Boada) de posar un cos i una ànima noves a aquesta història que ja havia explicat fa una dècada Pol López, amb direcció de Pau Carrió.

A la Rússia desmembrada de Ieltsin, la misèria propiciava l’abandonament d’animals de companyia, primer, i de canalla desvalguda, més tard. Es treien de sobre tot allò que calia escalfar i que demanava aliment. Als afores de Moscou, va anar proliferant una massa de canalla que maldava per sobreviure o per fer callar l’estómac. L’Ivan és un d’aquests nens, i només la sort fa que acabi fent amistat amb els gossos més que no pas amb els llops (els altres nens que només el veuen com una amenaça o com una fórmula per aconseguir diners).

Rosell és d’una generositat absoluta. En la seva mirada perduda (ben diferent dels ulls en blanc dels que esnifen cola arraulits entre les escombraries de la capital russa) s’intueix que està revivint una situació d’alt risc, de vida o mort, d’intuïció animal que el condueix a la supervivència. Amb un joc de llum auster, unes sabates que simulen les persones que es creua el protagonista durant aquest calvari i la seva interpretació entregada es viu l’amor platònic (maternal) per Svetlana, la miss russa. I, des de ben menut, percep la bondat i la possibilitat d’establir punts d’amistat amb una bandada de gossos i amb el suport d’un cambrer d’una empresa d’hamburgueses americana. Entén que la vellesa d’aquella societat només pot anar associada al vodka i la misèria, que cal fugir dels militars que l’enviarien a una casa d’acollida que l’abocaria més fàcilment a la mort. Ivan i els gossos és el mirall antagònic d’El rey del Gurugú, un gos que contempla com les onades d’immigrants es llancen a la tanca de Ceuta i Melilla.

Segurament, amb tants pocs elements per narrar el testimoni hi ha una certa necessitat de cridar, tot i que la contenció i una certa mirada absent calmada podrien ser més harmòniques i coherents amb la intel·ligència emocional que pauta el text. El treball, però, es mereix un celebrat aplaudiment. Aquest text de Hattie Naylor, que aprofita la traducció de Carrió, ens descobreix un actor que caldrà anar seguint amb atenció i estima.

La companyia La Gàrgola planteja aquelles comèdies generacionals que es riuen del patetisme dels personatges deixant que el públic sàpiga més que els mateixos protagonistes. S’insisteix en les sortides contínues (amb més o menys lògica, més o menys surrealistes) perquè es vagin descobrint alguns secrets de la trama. I de què va? Doncs de l’aventura que un dels quatre companys d’Erasmus de fa una dècada, a Copenhaguen, els proposa que engeguin a Zàmbia, on vol muntar una ONG. Es tracta d’una escapada, d’una sortida per la tangent per a les seves vides petites, rutinàries, de perdedors.

Durant la seva estada a Copenhaguen es van pensar que tenien el món als seus peus, i ara juguen a pensar que poden tornar a sentir la mateixa sensació, tot i que la vida els hagi arraconat com a mare de família benestant, com a empresari i com a professor de filosofia frustrat. O amb la dèria de si caldria tornar al seu Donosti familiar i arrelar a la vida. La ciutat de Copenhaguen juga a la clau dramatúrgica del destí de Kierkegaard, a diferència del text de Michel Frayn, en què recordava la reflexió històrica de dos científics davant la creació de la bomba atòmica (TNC, 2011). En tot cas, la peripècia roda bé (potser seria bo veure amb més claredat que hi ha una certa conxorxa entre dos dels quatre personatges) i pot guanyar velocitat si es redueixen els espais d’entrades i sortides i s’ajusta la clau vodevilesca com un rellotge suís. El quarte actors aguanten molt bé els seus rols, prou semblants per ser amics i prou diferents per generar conflictes actuals i del passat. La comèdia distreu i també desperta les preguntes necessàries sobre la felicitat i la capacitat de cada espectador de viure amb intensitat el seu propi serial i de saber-se protagonista d’un drama amb girs i sorpreses. Kalumba!