Vomitar la por 55 vegades

La direcció de Marta Aran ataca fron­tal­ment i amb pre­cisió de bis­turí el fan­tasma del culte al cos. L’actriu que va sor­pren­dre com a dra­ma­turga amb una pri­mera peça sobre enve­ges entre ger­ma­nes (La noia de la làmpada) i que va repe­tir amb un capítol íntim i reve­la­dor (Els dies men­tits), ara ha diri­git un text escrit per Ann Perelló (que també l’inter­preta) i Andrea Ros, un tre­ball intens, acu­rat, que relata l’angúnia d’una jove que nota com el seu cos es trans­forma en unes mides que no són les que, segons ella mateixa, les seves amis­tats apro­va­ran. Nua, radi­o­gra­fia d’un tras­torn és una copro­ducció del Tea­tre Prin­ci­pal de Palma. Abans d’estre­nar-se a Bar­ce­lona ja va fer una gira per les illes Bale­ars, que no es comp­ta­bi­litza en aquest arti­cle. El mun­tatge, a més, ha estat esco­llit recent­ment pel Pro­jecte Alco­ver, la qual cosa els per­metrà dur a terme una gira arreu dels Països Cata­lans durant el 2022/23. Segons el nos­tre recompte, de moment es viurà l’angúnia de viure en un labe­rint fins a 55 cops. I tan­tes altres vega­des, la feli­ci­tat sen­zi­lla de reconèixer-ho des d’una madu­resa que entén i abraça el seu jo juve­nil de fa uns anys.

El per­so­natge aborda fórmu­les per dei­xar de men­jar en un procés devas­ta­dor d’anorèxia. Nua va més enllà d’aquest fet perquè el recorda, uns anys més tard, amb l’amenaça ja ben iden­ti­fi­cada a través dels die­ta­ris i dels llocs per on va recórrer la seva ado­lescència. I en aquesta revi­sita als inferns hi ha una certa redempció espe­rançadora. Nua, per ara, a diferència de la majo­ria de títols de la Fly­hard no ha fet fun­ci­ons a la seva sala. I en té pre­vis­tes una quin­zena encara per con­fir­mar, fins a la pri­ma­vera del 2023. El tras­torn ali­men­tari tran­sita per l’entorn juve­nil i, pun­tu­al­ment, pren la forma d’espec­ta­cle, com el 2017 a la Mos­tra d’Igua­lada (Cos­press) o, molts anys enrere, amb una comèdia agra de Neil Labute (Gorda), per citar dos exem­ples de for­mes ben antagòniques però que pro­cu­ra­ven reve­lar aquesta fra­gi­li­tat dels indi­vi­dus davant la norma no escrita que imposa la soci­e­tat en mar­car els límits dels cos­sos nor­ma­tius.

Nua arrenca amb el retorn a la llar de joven­tut, que pro­pi­cia un viatge al record amarg, a l’auto­en­gany. I a reconèixer el valor de les aju­des de la mare que, lla­vors, sem­blava ser el cau d’una molèstia contínua. L’espai es limita a cinc vàters que ama­guen secrets, core­o­gra­fies, con­ver­ses, inti­mi­tats. I es per­cep en quin moment parla la pro­ta­go­nista (pre­sent o pas­sat), depe­nent del tipus de telèfon mòbil amb què es comu­nica des del seu espai pri­vat, íntim, on prova de curar les feri­des i on, pun­tu­al­ment, no fa més que apro­fun­dir en la nafra.

Gràcies al Bar­ce­lona Dis­tricte Cul­tu­ral, Nua s’està veient en alguns cen­tres cívics de Bar­ce­lona. És una eina que pot ser recon­for­tant per als alum­nes que patei­xin aquesta pressió. Nua és un clam de lli­ber­tat, perquè la pro­ta­go­nista, ja adulta, ha après a superar els pre­ju­di­cis, les pors i les neces­si­tats de vomi­tar el men­jar que aca­bat d’inge­rir en un cen­tre on inten­tava recu­pe­rar els hàbits d’ali­men­tació. Aquesta mirada alli­be­ra­dora i que denun­cia la gras­sofòbia va mul­ti­pli­cant els exem­ples, com ara a El viatge de Paula (pro­gra­mada recent­ment a a Bada­ba­doc).

La Sala Fly­hard es carac­te­ritza pel seu afo­ra­ment reduït. Com al Ver­sus Glòries, el públic està a dues ban­des, la qual cosa obliga a situar l’esce­no­gra­fia engan­xada a les dues parets i limi­tant els ele­ments cen­trals per garan­tir l’espai mínim per als intèrprets. La sala, que va obrir el 2010 a Sants, després que la com­pa­nyia homònima hagués arren­cat el pro­jecte el 2006 amb Jordi Casa­no­vas com a dra­ma­turg i direc­tor, té clara la neces­si­tat de tras­lla­dar els seus mun­tat­ges fora del seu espai per fer-los ren­di­bles. Casa­no­vas es va desen­ten­dre del pro­jecte de com­pa­nyia i de sala el 2013. Durant anys, van anar pro­vant sales de mitjà for­mat (com el Club Capi­tol) per poder explo­tar comer­ci­al­ment els seus mun­tat­ges. El to de les obres, efec­ti­va­ment, acos­tuma a tenir una dosi de thri­ller i, sobre­tot, tocs de comèdia. Arran del tan­ca­ment del Capi­tol, han anat tras­lla­dat algu­nes de les seves pro­duc­ci­ons a altres espais comer­ci­als com ara el Ver­sus Glòries, (Nua), l’Aquitània (Lo nues­tro), La Gleva (Estig­mes), La Villar­roel (A.K.A) o, fins i tot l’Espai Lliure (Smi­ley) i el Tea­tre Borràs (Ove­lles). També és un fet molt habi­tual que les seves pro­duc­ci­ons viat­gin per Cata­lu­nya. Hi deu tenir a veure que la com­pa­nyia es formés a Vila­franca del Penedès i que por­tin incor­po­rada la neces­si­tat de des­plaçar-se per pre­sen­tar les seves pro­duc­ci­ons; és el meca­nisme habi­tual dels grups de fora de Bar­ce­lona, abans no fan una tem­po­rada a Bar­ce­lona o, millor encara, abans no pas­sen a ges­ti­o­nar una sala a la ciu­tat (per petita que sigui). La pre­o­cu­pació de 3XTR3S, Dagoll Dagom o el Tri­ci­cle era la mateixa per a les sales de gran for­mat (per això es van atre­vir a ges­ti­o­nar el Tea­tre Victòria durant unes dècades): era la garan­tia que podrien tro­bar sala amb faci­li­tat a la ciu­tat. Avui, en rea­li­tat, la pressió de les peti­tes com­pa­nyies ha cres­cut molt perquè, tot i que la pro­li­fe­ració de sales té un balanç posi­tiu en els dar­rers vint anys, també és cert que ha cres­cut molt més el nom­bre de pro­jec­tes que llui­ten per dis­po­sar d’una breu estada. De fet, l’interès de fer una tem­po­rada esta­ble és per faci­li­tar que els pro­gra­ma­dors (prin­ci­pal­ment, muni­ci­pals) vegin els espec­ta­cles i negociïn funció de gira.

Per la posada en escena neta i directa i per la temàtica que tracta, Nua és un mun­tatge que interessa amb faci­li­tat tot­hom que l’ha vista. No seria d’estra­nyar, doncs, que s’acabés tra­duint al cas­tellà (L’habi­tació blanca, de Josep Maria Miró, es repre­sen­tarà, el mes de març al Tea­tro Español de Madrid). És només un dels espec­ta­cles que s’han gua­nyat un pedigrí pel fet d’haver entrat en un espai amb més alta­veu i difusió.