Crítica
Un senyor divulgador de llibres
Ja sigui com a escriptor, ja sigui com a professor i conferenciant, Nuccio Ordine és un home tocat pel do de la seducció. Gran assagista que ajuda a fer més mengívola la matèria dels llibres que comenta, l’italià ens fa entendre, amb Aristòtil, que la saviesa “no és una ciència productiva”. No ha estat fins després d’escriure el títol d’aquesta crítica a la pantalla del meu ordinador que m’he adonat que podria resultar ambigu: aclareixo que el senyor no hi actua com a substantiu, sinó com a adjectiu (i, doncs, divulgador no hi fa d’adjectiu, sinó de nom).
Nou anys enrere, el seu La utilitat de l’inútil va esdevenir un inesperat best-seller. I ara mateix el llibre que presento, que ja no podrà fer valdre l’element de sorpresa que va acompanyar aquell primer, podria igualment fer un gran servei a persones que tot just s’inicien en la lectura o, ben altrament, a totes aquelles que, després d’anys de dedicar temps i il·lusió a la literatura, voldrien descobrir què els queda, encara, per explorar. Aquest llibre amaga una petita però consistent biblioteca literària, feta a partir de fragments –quina magnífica tria!– i de la glossa que en fa l’autor. Això, però, conforma la segona part del llibre, la titulada –inspirant-se en les paraules de la dissetena “meditació en temps de crisi”, de John Donne– “Els homes no són illes”. Justament els fragments escollits demostren a bastament que no estem sols, i que només en la fructífera relació humana es justifica el noble esforç de la literatura: “Cap home és una illa, complet en si mateix; tot home és un bocí del continent, una part de l’oceà”, va escriure el poeta metafísic anglès. Abans d’aquest centenar i mig de pàgines, però, trobem una llarga introducció –de gairebé cent planes–, a parer meu més interessant que el gruix principal del llibre, en què l’autor italià deixa constància de la seva idea de la literatura, de la utilitat moral, i no solament estètica, que té. Fa molts anys, el 1994, vaig llegir Si un matí d’estiu un nen. Carta al meu fill sobre l’amor als llibres, de Roberto Cotroneo. La que comento és una obra que recorda una mica aquella (com en recordaria moltes altres, és clar: Ordine no pretén ser original). És el que se sol anomenar divulgació de qualitat, que, en aquest cas, pretén acostar algunes de les grans obres literàries de tots els temps al lector comú d’avui dia. En aquesta primera part de l’obra, amb sucoses referències al citat Donne, però també a Francis Bacon, Virginia Woolf, Sèneca, Ciceró, Sa’di de Xiraz, Montaigne, Shakespeare, Xavier de Maistre, Tolstoi i Saint-Exupéry, l’autor reflexiona sobre els beneficis de la cultura literària i filosòfica per enriquir la humanitat, per conèixer-la molt millor. Així com el rei Lear és capaç de reconèixer l’altre –el pobre de solemnitat, el miserable– un cop se l’ha desposseït del poder, també la literatura ens garanteix un aprofundiment en la naturalesa humana. Per això, el compromís dels mestres literaris amb la humanitat és, segons Ordine, inexcusable. La literatura, la bona literatura, ens assegura que hi podrem veure amb el cor i no tan sols amb els ulls (per cert, “veure-hi amb el cor”, com demanava el petit príncep de Saint-Exupéry –que l’italià reivindica–, i no pas “veure amb el cor”, com llegim en l’obra). “No hi ha Fragata com un Llibre / per endur-se’ns Terres enllà, / ni Corsers com una Pàgina / d’encabritada Poesia”, va deixar escrit Emily Dickinson, paraules que l’autor es fa seves tot glossant-les.
La tria de textos, brevíssims, resulta molt suggestiva, per tal com combina obres literàries –la majoria– amb algunes de filosòfiques, i també obres clàssiques indiscutibles (de Safo, Aristòtil, Dante, Petrarca, Ariosto, Txékhov, Woolf, Eliot) amb altres que farien arrufar el nas a més d’un exquisit, però que, en realitat, han fet entusiasmar generacions i generacions de lectors: El petit príncep, que deia suara, o Siddharta, de Hermann Hesse. I aquesta selecció de textos permet a Ordine reflexionar sobre un munt de qüestions: la condició del temps, el compromís ètic amb els altres, el mal d’amor...