RIURE I CANTAR, EN CATALÀ

Gol­fus de Roma va ser el gran èxit de Step­hen Sond­heim. És una obra que no té cap pre­tensió, més que diver­tir amb un argu­ment prim i uns per­so­nat­ges cari­ca­tu­rit­zats. Que l’adap­tació de Daniel Anglès i Roger Julià (de Rhum i cia.) els hagi pin­tat la cara de pallas­sos (excèntrics, August, con­tra-August, Cara­blanca...) no molesta tot i que tam­poc hi aporta gaire. En rea­li­tat, el pes el car­rega Jordi Bosch que tri­omfa com la seva diver­tida apa­rició de Spa­ma­lot i la ines­pe­rada actu­ació (per la malal­tia d’Anna Liza­ran) a La Bête. Al seu cos­tat, es per­cep una nova gene­ració d’actors al cos­tat d’Ana San Martín (Sca­ra­mouche, dar­rera pro­ducció de Mar i Cel) o Eloi Gómez (El des­per­tar de la pri­ma­vera), al cos­tat d’altres de més habi­tu­als com Mercè Martínez, que fa el paper de la mes­tressa i és la veri­ta­ble Cara­blanca del mun­tatge, i Frank Cap­det. Aquests dos actors ja com­par­tien esce­nari a No són mane­res de matar una dona (2004!). En rea­li­tat, no són indis­pen­sa­bles els pallas­sos en la dra­matúrgia però sí que fun­ci­ona com a teló de fons, per jus­ti­fi­car unes bro­mes i unes pata­ca­des ben soro­llo­ses. I un Ori­olo tallant el bacallà de les esce­nes còmiques.

El veri­ta­ble mèrit de la peça, al cos­tat d’unes actu­a­ci­ons que afi­nen i diver­tei­xen (i s’esti­men més que ballen), és el tre­ball musi­cal. Perquè els músics sur­ten del fos­sar i cal­cen ins­tants d’actors. I els intèrprets demos­tren habi­li­tats amb trom­peta, gui­tar­res, teclats o, com a mínim, per­cussió. Gol­fus de Roma es ves­teix de circ sota els nas­sos ver­mells i els pen­ti­nats extrems. Però on en rea­li­tat es demos­tra mala­ba­risme és en el movi­ment dels músics (alter­nant tari­mes, escena i, sense dis­treure l’acció prin­ci­pal, i la direcció en 23 fronts oberts de Xavier Mes­tres).

Cele­brem que hi hagi la decisió de por­tar musi­cals ambi­ci­o­sos en català, en un pano­rama en què els grans espec­ta­cles mediàtics arri­ben en cas­tellà, des de fa pocs anys. Feia un parell de dècades que ningú s’estra­nyava de musi­cals de gran for­mat en català, i només per la fac­to­ria Dagoll Dagom (Mar i Cel, Sca­ra­mouche, Cop de rock, Mare­mar... ) sinó per altres ini­ci­a­ti­ves de títols com Estan tocant la nos­tra cançó, o Ger­mans de sang, per exem­ple. Aquell pro­jecte ambiciós d’Onyi­ric va patir una dolo­rosa cai­guda del cavall després de sig­nar un magnífic Fun home. Tam­poc van tenir gaire sort amb Rent. Ara, l’aposta de Focus (que ha deci­dit fer un càsting i assa­jos de nou en català, quan tenia la pro­ducció mun­tada en cas­tellà) neces­sita tenir una res­posta del públic. Però no només per militància sinó, sobre­tot, perquè és una veri­ta­ble festa i es dis­fruta i entreté tant petits com adults.

Hi ha pel·lícules i hi ha fenòmens de la gran (i petita) pan­ta­lla. Efec­ti­va­ment, Pretty woman és d’aquells títols que han gene­rat una gran accep­tació i que s’han con­ver­tit en un culte al film mateix. Com a pel·li de culte, se n’ha aca­bat fent la versió musi­cal, emu­lant fenòmens com les cançons d’Abba (Mamma mia!), el món fosc de Caba­ret, o de la sèrie de tele­visió (Fama). El repte de por­tar el cinema a l’esce­nari és que com­pleixi les mínimes expec­ta­ti­ves, sense els recur­sos de càmera, els salts de plans i l’habi­li­tat de fer mol­tes loca­lit­za­ci­ons espec­ta­cu­lars. Billy Elliot va ser un exem­ple de com fer aquest pas i sor­tir-ne ben parats la tem­po­rada pas­sada. Ara, la pro­ducció de Pretty woman atrapa el públic des del minut u, amb unes bones inter­pre­ta­ci­ons, un cos de ball nota­ble i una esce­no­gra­fia ima­gi­na­tiva (però alguns pro­ble­mes insal­va­bles).

Pretty woman fun­ci­ona perquè hi ha bona química entre els pro­ta­go­nis­tes (Cris­tina Llo­rente i Roger Ber­ru­ezo). També perquè el per­so­natge del direc­tor de l’hotel creix fins a con­ver­tir-lo en una mena d’àngel de la guarda de Nova York (Ruben Yuste) i amb una amiga, que canta i es lamenta vore­jant la sobrein­ter­pre­tació (Erika Bleda). Les peripècies de segon pla (amb uns grums d’hotel amb gags per a cada escena li donen la fres­cor i l’aire ale­gre que neces­sita l’obra). El musi­cal no defrauda perquè sap pas­sar per tots els pas­sat­ges del film i troba la solució de l’òpera incor­po­rant dues veus líriques enmig del repar­ti­ment: a falta de jets pri­vats, veus d’altura.

L’obra té dos ele­ments que no arri­ben al nivell de satis­facció de la majo­ria de depar­ta­ments. L’esce­no­gra­fia és ori­gi­nal perquè, com si fos una ceba, van apa­rei­xent i des­a­pa­rei­xent els sets per viat­jar de l’àtic d’hotel de l’exe­cu­tiu a les ofi­ci­nes de tre­ball o, sobre­tot, res­tau­rants, boti­gues i llot­ges d’òpera. Però la seva estruc­tura tapa les acci­ons que suc­ce­ei­xen al fons de l’escena, si no es tenen entra­des molt cen­tra­des. També sorprèn un uti­llatge de Srta. Pepis (tau­le­tes cami­lla amb rodes nyi­gui nyo­gui, banye­res amb escuma de cotó fluix...) que con­trasta amb la bri­llan­tor que vol apa­ren­tar. Davant la impos­si­bi­li­tat de por­tar el mobi­li­ari a l’escena hi ha el recurs de fer-ho veure o, si no s’acon­se­guix la imatge ima­gi­nada (com és el cas) optar per fer-ne una cari­ca­tura que estal­via i resol aque­lla inco­mo­di­tat de «voler però no poder»

El musi­cal no pretén gaire més que diver­tir i fer ballar el públic (evi­dent­ment, en l’escena final i les salu­ta­ci­ons). I ho acon­se­gueix sobra­da­ment. Ara, les cançons són un valor afe­git al film que sem­pre trenca estadísti­ques a les audiències tele­vi­si­ves.

El musi­cal de Ghost agafa el relleu de Pretty woman, El guar­da­es­pal­das o Fama (i encara espe­rem el retorn de Gre­ase, en breu). En el cas de Ghost, calen els efec­tes espe­ci­als que són ben limi­tats a l’escena, sense chroma, talls de gra­vació o jocs de càmeres. La solució passa per ele­ments físics que es reso­len prin­ci­pal­ment amb jocs de llums, exe­cu­tats a la per­fecció. Així és com es fa l’efecte de tra­ves­sar por­tes, per­so­nes (pro­pi­e­tat dels fan­tas­mes) i també l’arri­bada dels mals espe­rits per arros­se­gar els dolen­tots cap a l’infern i el pro­ta­go­nista cap al cel.

Ghost, de fet, ja va jugar amb un repar­ti­ment de luxe (Patrick Swayze, Demi Moore i Who­opi Goold­berg). En la pro­ducció esta­tal van estre­nar-la Cris­tina Llo­rente i Roger Ber­ru­ezo. Ara, aquesta pare­lla estan pro­ta­go­nit­zant Pretty woman a l’Apolo, men­tre que els subs­ti­tu­ei­xen, com a titu­lars, David Bus­ta­mante i Ricky Merino al Tívoli. Del mun­tatge cal cele­brar-ne la veu de la pro­ta­go­nista, l’humor amb què es trac­ten les ger­ma­nes espi­ri­tis­tes i un espai escènic que, en con­sonància amb els efec­tes espe­ci­als, juga a variar l’efecte d’unes parets late­rals que pas­sen de loft ame­ricà (tipus Com­pany) a ofi­cina bancària o gale­ria d’art i, encara en els late­rals apa­reix el por­tal del cri­mi­nal que rep un encàrrec i el depar­ta­ment de poli­cia on fer una denúncia, més aviat sur­re­a­lista. La core­o­gra­fia no bri­lla i les inter­pre­ta­ci­ons (sobre­tot en la pri­mera part) es limi­ten a repro­duir l’argu­ment amb la màxima velo­ci­tat pos­si­ble, sense cap matís ni cons­trucció de per­so­natge. Sí que hi ha una mica més d’aire (amb la mítica escena del torn de fang), alguna petita com­ple­xi­tat de la trama que, amb el des­ple­ga­ment d’efec­tes, ajuda a fer-la, si més no, dis­treta.

Quan en una pel·lícula es des­ta­quen els efec­tes espe­ci­als o la foto­gra­fia, vol dir que les bases prin­ci­pals gri­nyo­len. A Los mise­ra­bles la des­a­pa­rició de Javert és espec­ta­cu­lar però no fa ombra a la trama i els per­so­nat­ges d’aquest clàssic de Vic­tor Hugo. Dit això, Ghost com­pleix la neces­si­tat dels espec­ta­dors que vul­guin veure l’obra de thri­ller romàntic adap­tada a l’escena, que és el que vol la majo­ria de la pla­tea que assis­teix a aques­tes fun­ci­ons, pel que aca­ben aplau­dint al final.

Mont Plans i Oriol Genís ens con­vi­den a per­ce­bre la com­ple­xi­tat d’un pro­jecte escènic perquè arribi a port. Quants cafès a la Laie són neces­sa­ris. Quants favors foto­co­pi­ats per triar la millor versió i de Les cadi­res de Ionesco. Al final, són els actors par­lant d’ells matei­xos, evo­cant som­nis, maleint estig­ma­tit­za­ci­ons i par­lant de mil anècdo­tes i de came­ri­nos sense lavabo. Tenien clar que en l’espec­ta­cle hi havia d’haver música, un punt de fri­vo­li­tat, i per això hi engal­ten, es vul­gui o no, un breu reper­tori de cuplets del Paral·lel. Ben bé és com colar-se a l’hora del cafè d’una llar. O recor­dar com aque­lla tieta llu­nyana reia tot emu­lant el Fumando espero i el Rosor, llum de la meva vida. El que és popu­lar casa amb la intenció poètica i ten­dra de dos avis que es revi­sen els mals i els som­nis. Ten­dre i generós. Sense pres­ses.