Quinze cunyades, per ara

Per què no jugar amb el tòpic? Per les dates de Nadal, és tra­dició fer bai­xar els cane­lons assis­tint en família a una comèdia de traç gros. Comèdies com les de Lluís Coquard eren les delícies de la cen­tenària Lli­bre­ria Millà (avui ja des­a­pa­re­guda): les com­pa­nyies de tea­tre ama­teur se ser­vien dels lli­brets i feien les delícies de la seva parròquia de fidels als seus tea­tres. D’aquest ànim va néixer Cunya­des, una peça d’un dra­ma­turg empre­ne­dor, Ramon Grau, que es remunta al 2016. El 2018 es va estre­nar i tot­hom va cele­brar la peripècia, i li van insis­tir en la via­bi­li­tat pro­fes­si­o­nal. Des que es va estre­nar la versió pro­fes­si­o­nal de Cunya­des (amb Àngels Bas­sas, Mònica Pérez, Fermí Fernàndez i Jordi Ríos), al març farà un any, el pro­jecte ha anat pre­nent forma. Avui, Grau està satis­fet d’haver accep­tat el repte de pujar el seu text a l’esfera pro­fes­si­o­nal. De moment, tenen tan­ca­des (fetes o amb el con­tracte sig­nat) catorze fun­ci­ons en catorze muni­ci­pis. Grau s’estra­nya que els encar­re­guin fun­ci­ons per a aques­tes dates, perquè ell intuïa que l’obra té regust d’enve­lat de festa major, i quan es va estre­nar ja hi havia molta pro­gra­mació d’aquesta mag­ni­tud tan­cada. Per això, és molt opti­mista pen­sant en l’estiu vinent. Són poques catorze fun­ci­ons per a una gira d’un any? Ells aspi­ren a fer-ne mol­tes més en els pro­pers mesos. El que és segur és que, res­po­nent al tòpic, tot­hom tre­mo­la­ria en un àpat nada­lenc amb quinze cunyats. Ni Twit­ter supor­ta­ria tanta dis­cussió agra.

Efec­ti­va­ment, Cunya­des ima­gina la lluita estratègica entre dues cunya­des. El pare dels res­pec­tius com­panys ha mort i ha dei­xat en herència la impremta Pla­nas i Fills. Els ger­mans tenen prou bona relació entre ells, però es tro­ba­ran en un con­flicte que, lluny de resol­dre’s, s’anirà embo­li­cant, com exi­geix tot bon sai­net. Grau sem­pre ha defen­sat el tea­tre de vode­vil, de dis­ba­rats, que acaba amb la pre­missa “a veure qui la diu més grossa”. Són els espec­ta­cles de festa major que pro­ta­go­nit­za­ven actors com Joan Pera i Amparo Moreno els que ell veia de petit a l’enve­lat i els que el van impul­sar a les arts en viu. També, a la seva manera, l’actor, direc­tor i dra­ma­turg Ramon Madaula és una ferm defen­sor de la comèdia de sofà. Sense manies ni pre­ju­di­cis. Entén que la comèdia és un gènere molt reco­ma­na­ble que per­met posar en qüestió con­ven­ci­ons soci­als alhora que accepta tot tipus de públic. Cadascú la lle­girà segons la gamma de pro­fun­di­tat que desitgi.

Ramon Grau s’ha tro­bat en una aven­tura un punt qui­xo­tesca, que accepta de grat. Si el 2016 va escriure el text i el 2018 el va estre­nar, en clau ama­teur a la Soci­e­tat Cul­tu­ral i Recre­a­tiva el Cen­tre de Sant Martí Sar­roca, poste­ri­or­ment, va llui­tar perquè l’agafés una pro­duc­tora comer­cial. Va que­dar ben sorprès en veure les difi­cul­tats de fer-la atrac­tiva. I va deci­dir empren­dre el camí de fer-ho ell mateix. Per això, amb el suport de Toni Albà va convèncer bona part del repar­ti­ment. Els intèrprets cele­bren aquesta gosa­dia i aquesta sen­sació tan alli­be­ra­dora de fer una comèdia per a tot tipus de públic. El seu suport al pro­jecte ha estat clau perquè con­tinués avançant. La irre­verència de la pro­posta sem­bla que ha estat un motiu perquè els actors se l’hagin vol­gut fer seva, i pro­cu­ren pri­o­rit­zar-la fins i tot davant d’altres pro­jec­tes pro­fes­si­o­nals, insi­nu­ava Grau fa unes set­ma­nes a aquest set­ma­nari.

La pandèmia va ser el penúltim escull abans de l’estrena. En aquest període, Albà se’n va aca­bar dis­tan­ci­ant per motius pro­fes­si­o­nals i va ser el mateix Grau qui va renun­ciar al paper d’actor per assu­mir-ne la direcció (a més de d’auto­ria i la pro­ducció). La satis­facció és que l’obra sem­pre omple tots els audi­to­ris i que es van sal­vant les inver­si­ons. Fa poques set­ma­nes, han tro­bat un nou dis­tribuïdor que ja ha començat a acon­se­guir-los pla­ces per a aquest hivern.

Grau, que com­bina la seva feina en una petita botiga de foto­gra­fia i vídeo a Sant Martí Sar­roca (un muni­cipi de 3.300 habi­tants), amb la seva faceta com a escrip­tor de novel·les infan­tils i juve­nils, ha sumat un nou repte artístic: el de la pro­ducció de Cunya­des. De moment, la satis­facció per la bona rebuda a les sales és la seva par­ti­cu­lar manera de sen­tir-se ben pagat. Ha com­pro­vat com un bon car­tell d’actors popu­lars dona garan­ties d’èxit a la taqui­lla (perquè sem­pre pen­gen el car­tell de sold out) i a l’escena (perquè tenen tots els recur­sos neces­sa­ris per man­te­nir ben diver­tida i dis­treta l’audiència), seguint la peripècia de rellotge suís del vode­vil.

Ramon Grau, màster en Comu­ni­cació Audi­o­vi­sual i Publi­ci­tat, va ser pro­fes­sor de comu­ni­cació audi­o­vi­sual a la UAB fins que va deci­dir ini­ciar una car­rera com a guio­nista. Va ser un dels prin­ci­pals impul­sors de Nis­saga de poder. En cinema, va debu­tar diri­gint el llarg­me­tratge Bomba de relo­jería, pro­ta­go­nit­zat per Lorenzo Quinn i Sílvia Tor­tosa. En tea­tre va estar vin­cu­lat als espec­ta­cles de la pro­duc­tora Fila 7. Ha tre­ba­llat en diver­ses pro­duc­ci­ons audi­o­vi­su­als, amb actors com Javier Gur­ruc­haga, Juli­eta Ser­rano, Agata Lys, Joan Pera, Amparo Moreno, Jordi LP... En tele­visió també va tre­ba­llar a Crónicas mar­ci­a­nas. I, evi­dent­ment, manté l’oïda ben des­perta pel seu nou text tea­tral.