EL MOMENT DE CADA CANÇÓ I EL SEU TEMPS

El Premi Nobel de lite­ra­tura Bob Dylan reac­ci­ona davant dels detrac­tors ofe­rint-nos una hete­ro­doxa selecció de cançons comen­ta­des, des de vells him­nes popu­lars fins a al·legats a la insu­bor­di­nació de ban­des punk com The Clash. No sabem sota quin cri­teri està feta la com­pi­lació, només que va començar a escriure el lli­bre el 2010. Tam­poc sabem si arri­ba­ran nous toms de les seves memòries, que en van ser­vir per enten­dre qua­tre o cinc períodes con­crets de la seva existència cre­a­tiva. Filo­sofía de la canción moderna –que es pre­senta a través d’una sòlida tra­ducció de Miquel Izqui­erdo, res­pon­sa­ble també de l’extens volum de les seves lle­tres– és un totum revo­lu­tum que s’endreça a través de la geni­a­li­tat i l’experiència del seu cre­a­dor, l’extra­or­di­nari com­po­si­tor i intèrpret de Min­ne­sota, que mai deixa de sor­pren­dre’ns. A més, com passa molt poques vega­des, el lli­bre no és només con­tin­gut, sinó també imatge gràfica. Tenim des de pin­ta­des fins a foto­gra­fies emblemàtiques, que ser­vei­xen de com­ple­ment i suple­ment del text. Per exem­ple quan ens diu: “Que t’allu­nyin de mafi­o­sos i psicòpates!” No són només parau­les, sinó el tes­ti­moni d’algú que escapa dels per­se­gui­dors, dels mit­jans, dels amics i de tot­hom que pre­ten­gui bus­car-lo més enllà de la lle­tra de les cançons i de la seva sin­gu­lar manera d’inter­pre­tar-les. Qui digui que des­a­fina, va ben des­a­fi­nat.

En posaré un exem­ple. Al cos­tat de temes clàssics del cançoner tra­di­ci­o­nal ame­ricà, de grui­xu­des bala­des de heavy metal o del Volaré, Dylan fa una incursió en un dels grans temes del reper­tori de Frank Sina­tra, con­cre­ta­ment Stran­gers in the night, pot­ser el seu tema més cone­gut. Per començar, la foto ini­cial a l’entrada és de Sina­tra al cos­tat d’Ava Gard­ner, musa i mons­tre. Després de des­criure els per­so­nat­ges de les cançons de Sina­tra, Dylan recorda la tírria que La Veu tenia a la cançó –com li va pas­sar amb My Way, un altre de les seus temes estre­lla–. Pun­tu­a­litza que quan Sina­tra va entrar a gra­var Stran­gers in the night ja feia trenta-un anys que era pro­fes­si­o­nal. De bon començament, Sina­tra la va con­si­de­rar “una merda” i l’odi­ava. El tema té una història ben extra­va­gant al dar­rere, amb bara­lles legals per l’auto­ria i com­po­si­tors de dife­rents racons del món que se l’atri­bu­ei­xen. El cert és que el 1966, Stran­gers in the night va des­plaçar del pri­mer lloc de les llis­tes temes tan repre­sen­ta­tius com Paper­back wri­ter i Paint it black, ni més ni menys que dels Beat­les i els Sto­nes.

El recor­re­gut et per­met obser­var els capri­cis del destí o el deter­mi­nisme d’una com­po­sició: “Sovint una cançó neces­sita tro­bar el seu moment. En altres oca­si­ons, cal treure-les al car­rer al dia següent.” Mil exem­ples de la seva mateixa car­rera podrien demos­trar aquest axi­oma. No sé per quina raó aquest lli­bre de Bob Dylan ena­mora. Les seves opi­ni­ons i la docu­men­tació sobre els temes ofe­rei­xen un retrat precís del que és ser ori­gi­nal. També de la manera com s’ha d’opi­nar. El mes­tre té la paraula.