Vuit cites de dolces carícies

I per què no? Per què una companyia de teatre amateur no es pot atrevir a adaptar un musical icònic com Sweet Charity? No hi haurà l’espectacularitat dels dispositius dels teatres de gran format, el repartiment el formaran companys del grup de teatre L’Espiga de les Corts i no estarà protagonitzat per Shirley MacLayne ni Sammy Davies Jr., però es podrà explicar, al seu local i en català, la peripècia d’una noia que s’enamora amb facilitat i, sovint, d’uns taurons de pista de ball ben poc recomanables. Ilona Culubret Canal fa prop de dos anys i mig que es va veure amb l’empenta de fer-ne l’adaptació i de dirigir-la (també hi actua): “Hi hem posat el cor i ho hem fet per amor al teatre”, sentencia. El resultat és prou encoratjador: faran vuit funcions per evidenciar que l’amor ingenu de Charity Hope Valentine bé pagava la pena ballar-lo i cantar-lo en català.

L’Espiga de les Corts ja havia fet algun musical abans d’aquest repte. La primera aventura amb llibret de Broadway va ser Rocky horror show, en aquell moment dirigida per un altre membre de la companyia. Ilona Culubret fa dotze anys que és membre de la companyia de les Corts. De fet, la seva passió pel teatre arrenca en les sessions extraescolars a Girona, que la van dur posteriorment a El Galliner (seguint la mateixa professora de l’escola). Va ser en aquells anys que va conèixer la trama de Sweet Charity. Possiblement, la voluntat de treure’s l’ensopiment durant el confinament va ser el que va propiciar que fes una revisió d’aquell musical. I també que proposés a la companyia adaptar-lo i dirigir-lo. Advocada de professió, va consultar a l’SGAE pels drets del musical i li van recomanar que els adquirís a través d’una empresa americana. Tot i ser amateur i tenir un pati de butaques molt reduït (que no superarà les 110 localitats), els hi han donat els i han fet una quota mínima (però que suposa tot un repte afegit a una producció de molt vestuari i d’una adaptació musical complexa). Quan es completin les funcions, la directora registrarà les traduccions per tancar el cicle. No n’espera guanys econòmics, podrà ser una referència si algú s’hi vol aventurar. De fet, Culubret admet que el musical s’ha retallat: de tres a dues hores, aproximadament. Es mantenen bona part de les cançons icòniques de Cy Coleman (amb lletra de Dorothy Fields). També hi ha una coreografia puntual, inspirada en les de Bob Fosse. En la cerca, va descobrir que Núria Feliu havia traduït un dels temes (Si els meus amics) i li va demanar permís per incloure-la, ja que la seva traducció no es trobava registrada a l’SGAE. Feliu no li va respondre mai; més tard, va saber que possiblement va ser a causa de la malaltia. La cantant, que va aplaudir la versió gamberra de The feliuettes al Maldà, va morir el 22 de juliol passat. Per cert, la música, enregistrada en una versió més acústica, s’ha adaptat al to de cada solista per superar el tràngol de cantar uns temes molt exigents vocalment.

L’espai escènic és mínim i són els actors els que fan la labor de regidoria. Tot i la senzillesa d’uns paravents, el resultat és notable. La peça respira millor quan se’ls veu disfrutar en el seu paper, gaudir-lo tot i que pugui tenir un caràcter o una manera de vestir ben diferent a la dels intèrprets. El repartiment el formen Anna Ballester Ferrer, Xavi Mazaira Font, Arnau Arnaiz Noguera, Pia Muñoz Trallero, Carme Román Román, Anna Mas Luengo, Carlos Albert Sancho, Cristina Cardona Cortiella, Ilona Culubret Canal, Anna Moreno Asuar, Belén Gámez Gordillo i Ana Belén Ramos Ramos.

Assajant, principalment els dijous i alguns caps de setmana, han anat treballant tant les coreografies com el cant. L’actriu Anna Ballester (que interpreta Charity Hope Valentine) admetia a TV3 fa uns dies que n’han après a partir de llançar-se i de tornar-se a alçar. Transmet una seguretat envejable tot i estar sovint al caire de l’abisme interpretatiu. El procés ha estat molt més ràpid de l’habitual per ser un musical, tot i algunes baixes que s’han hagut de cobrir amb el consegüent treball d’acoblament actoral.

Diumenge passat a la tarda, van fer el segon passi sencer amb vestuari. Hi havia nervis però sobretot moltes ganes d’estrenar. Es percebia en l’ambient. L’equip és conscient que hi ha una certa limitació de producció, però també que se supleix amb les ganes. I quan es pot saltar al món delirant dels hippies al número musical El ritme del món sembla que la producció no tingui sostre. Les intimitats es comparteixen en els moments de trobada de Charirty amb les seves parelles i, sobretot, amb les amigues íntimes al camerino del Club Fandango. Ella és reservada i només balla amb els clients, però sap que això té mala reputació en la vida diària. El personatge de Pretty woman podria ser ben bé antagònic a aquesta romàntica Charity. Les dues peces (separades per uns vint anys de diferència i per prop de mig segle amb l’actualitat), presenten unes dones dependents dels homes. Ha envellit malament, l’obra? No necessàriament perquè els tòpics masclistes són servits amb una evident caricatura i perquè la Charity de les Corts (com Julia Roberts a Pretty woman) mira de no deixar-se entabanar una altra vegada pels penques que ronden el local.

A l’escenari on han representat El Mercader de Venècia, La gran il·lusió, Lisístrata i l’existencialisme d’A porta tancada, ara convoquen a les carícies magnànimes de Charity, als consells de les seves amigues i a un empoderament festiu i alliberador.