CONTES AMB TEMPERATURA

La pro­posta demos­tra que no calen grans estímuls espec­ta­cu­lars, sinó bones idees per atra­par l’ànima dels espec­ta­dors i inte­grar-los en una petita història. Es tracta d’un regal que podria fer llarga vida en pro­gra­mació esco­lar. Bar­ro­co­ma­tik pre­senta un nota­ble tre­ball de mim a par­tir de la ges­tu­a­li­tat d’un autòmat, el clown excèntric i un quar­tet bar­roc que s’aco­bla a la per­fecció a la trama. El públic no perd pis­to­nada a una trama en què un inven­tor par­ti­cu­lar es dis­treu jugant amb els seus apa­rells, una mena de carilló amb música bar­roca. La seva figura pre­fe­rida és una balla­rina que aprèn a aplau­dir, riure i moure’s sobre ella mateixa com una bal­dufa. No volem reve­lar gaire una trama que és clara i que va mos­trant sor­pre­ses escèniques i, sobre­tot, dra­matúrgi­ques, afe­gint colors fos­cos, de por, de ver­go­nya, de bullying, al qua­dre ini­cial còmic, d’excen­tri­ci­tats i alguna diver­tida pata­cada.

El tre­ball d’autòmat és molt fi, sobre­tot en el cas de la balla­rina, que s’exposa al pros­ceni. També el quar­tet sap man­te­nir la com­pos­tura amb una apa­rent mirada fixa cap a la par­ti­tura que exi­geix molta escolta per anar des­ple­gant un reper­tori fes­tiu, que ves­teix com un guant cada escena. La tècnica de mim, sovint, queda rele­gada a l’habi­li­tat artística o a la repe­tició dels gags. Aquest tre­ball atrapa, tant a pares com a fills, amb molt ofici i sem­pre con­nec­tant amb el públic. Aquesta festa del gest és un empo­de­ra­ment a la vida. Dels autòmats i de les per­so­nes que, poru­gues, han pre­fe­rit viure una jor­nada tran­quil·la sense con­viure amb la resta. El pro­ta­go­nista té un cert aire a l’home del temps de Trau. O com aquells dis­sor­tats per­so­nat­ges de Papi­rus. De fet, coin­ci­deix amb l’inici de la car­rera dels ger­mans Oli­gor (Tri­bu­la­ci­o­nes de Vir­gi­nia és el dis­po­si­tiu que tenien ama­gat en un garatge). Poste­ri­or­ment, els dos ger­mans, des­ple­ga­rien tra­jectòria amb tre­balls paral·lels (Con ver­sos d’una banda; i La máquina de la sole­dad o La melan­colía del turista amb Sha­day Larios, de l’altra banda).

Dema­nar un desig és trampa. No té mèrit. Com la sort, s’ha d’anar a bus­car. Fes­tuc Tea­tre fa exac­ta­ment això: tre­ba­llar al màxim les opor­tu­ni­tats. Apos­tar pels seus trum­fos (una esce­no­gra­fia vibrant, una cançó de bres­sol, una traça i paciència de la mare davant d’un pare deso­ri­en­tat i impul­siu i una pro­ta­go­nista que, tot i les erup­ci­ons de la pre­a­do­lescència, gasta una bon­dat i una ima­gi­nació empàtica) i bus­car la con­nexió amb el públic en tot moment. A l’espec­ta­cle, per cert, no hi ha ni una sola referència a les pan­ta­lles (tam­poc en el per­so­natge mal­vat i ava­riciós) ni falta que fa. Tot es fa al davant de la pla­tea, en directe, amb l’ànima i la iro­nia que atrapa la cana­lla i enri­ola els seus pares. La recepta és infal·lible, però no per això els pas­tis­sos de iogurt pugen sem­pre al forn.

Pro­ba­ble­ment, La llàntia mera­ve­llosa s’enreda en la sub­trama i der­rota del desert. Calia tro­bar-hi un antagònic que no fos el geni (que adopta el per­so­natge un punt excèntric) i que caigués en la trampa de la seva ambició. Peca d’allar­gar els capítols d’aven­tura a canvi d’apro­fun­dir en la con­tra­dicció de dis­po­sar de tres desigs, però que no per­me­ten esbor­rar el càncer de la mare (però sí acon­se­guir la poció per sal­var l’abne­gada prin­cesa del desert d’un atac de serp).

Es poden dema­nar desigs quan es bufen espel­mes, en tirar una moneda a la Fon­tana de Trevi, en res­ca­tar una pes­ta­nya cai­guda, en veure un estel fugaç. I en fre­gar una llàntia màgica. Però el que té valor és viure sense per­dre el nord. Fes­tuc Tea­tre beu de l’esce­no­gra­fia con­cep­tual, trans­for­ma­dora, dels Tite­lles de Lleida i hi afe­geix una sor­presa final que és de traca!

No és nor­mal que un rat­pe­nat (Clara Agui­lar) amb ulle­res tin­ta­des con­vidi tot­hom a escol­tar en silenci els sons de la cova. El viatge, amb un mini­pas­sadís fosc en què la vista s’ali­nea amb el sen­tit de l’oïda i del tacte, acaba dins d’una cova on plou i on s’ha con­vo­cat la ker­messe enmig de l’esce­nari. Els adults (habi­tu­al­ment) en que­den fora, i la cana­lla juga als impul­sos que genera la maquinària d’efec­tes d’aquesta cova amb DJ (el rat­pe­nat amb un llaç gros a l’esquena en forma d’ales ple­ga­des). Es pro­du­eix un dis­tan­ci­a­ment simi­lar al de Ça Marche de Los figu­ran­tes, però sense tanta agror en els comen­ta­ris que es pro­jec­ten amb abso­lut des­co­nei­xe­ment des de l’escena. Els espec­ta­dors pas­sen a ser actors invo­lun­ta­ris en una mena de site spe­ci­fic, com a Els pro­ta­go­nis­tes d’El Conde de Tor­re­fiel (en què es vivia dins d’un volcà a punt d’entrar en erupció, per exem­ple).

A dins, la per­cepció és d’expec­tació. Una mica com aquell conte dels Farrés Brot­hers Dins el cau del Taba­let. Apa­reix una ombra amb un cami­nar sorollós, (xer­ric-xer­ric) ves­tu­ari gòtic i una còfia de ser­venta (Ana­bel Labra­dor), com qui obre la porta de la cova. Ense­nya un llum, grata al cen­tre de l’espai i, pun­tu­al­ment, encén un foc on (segons sem­bla, hi va intro­duint mate­rial invi­si­ble que treu de pots amb rosca invi­si­bles). El sur­re­a­lisme es fa tuber­cle amb l’apa­rició del rave (Car­les Pedra­gosa) car­re­gat de biju­te­ria bri­lli bri­lli d’un rosa encès. Saluda, tímid, arros­se­gant la erra fent la tonada del Miau Miau Miau de Ros­sini. Aviat és dit. Com si fos el pri­mer cop que aquesta arrel rep els con­vi­dats, es des­viu per con­nec­tar-hi, per ballar-hi, per des­co­brir-se en éssers vius (que moren) i amb qui com­par­teix el pla­neta Terra. Amb la festa arriba la rave, amb làser, música electrònica i un rat­pe­nat que balla sense moure els peus de terra men­tre punxa pis­tes des del fons de la cova, enmig d’esta­lag­ti­tes i esta­lag­mi­tes enllu­er­na­do­res.

Podria ser el final vibrant d’una experiència sen­so­rial, però la festa s’atura de cop i arrenca el relat de la història. La pro­posta de Sil­via Delag­nau acon­se­gueix tren­car una tendència a la dis­bauxa, però la cana­lla es divi­deix entre els que escol­ten la història i els que es dis­tre­uen amb el con­feti: Les lla­vors es llan­cen al camp; algu­nes ger­mi­nen, les altres cauen en terra erma. La trama ve a expli­car que tots som cen­dra, que som micro­or­ga­nis­mes en forma de tuber­cle o de per­sona. Després de la catarsi, arriba la sor­tida pau­sada. Com si fos­sin nens sal­vats d’El flau­tista d’Hamelí se surt pel pros­ceni, després d’haver vist els focus i els alta­veus pen­jats de les bar­res, de com­pro­var la força dels ven­ti­la­dors, amb una lleu nevada els cobreix la cape­lina. Diver­tida gam­ber­rada amb fulles de rave.

La com­pa­nyia La Trepa s’ha atre­vit a adap­tar Aristòfanes. De bra­cet de Sílvia Navarro (Nega­tius, Paràsits, el musi­cal...) es delecta fent una mordaç crítica a l’ense­nya­ment. Del foc d’Ate­nes a les ombres platòniques de l’actu­a­li­tat. D’entrada, aquesta esca­pada del dra­ma­turg de fa 2.500 anys (que La Calòrica també ha recu­pe­rat amb l’adap­tació lliure d’Els ocells) ja ens anun­cia una altra pugna de déus, perquè el món informàtic hos­tatja la infor­mació als núvols. i, per tant, el déu que subs­ti­tu­eix Zeus és Mark Zucker­berg. Salt mor­tal al segle XXI. Una broma que li per­met crear una acadèmia que es debat entres dos pols: el de la fan­ta­sia i l’èxit i el de la ciència i la per­se­ve­rança. En rea­li­tat, són dues cari­ca­tu­res d’elles matei­xes. L’aire de musi­cal plana per sobre de l’escena, com els cumu­lo­nim­bus tran­si­ten juga­ners pel fir­ma­ment ama­gant el sol i espe­cu­lant amb un xàfec neces­sari. En rea­li­tat, el drama del canvi climàtic ser­veix per a un parell de gags, tot citant Greta Thun­berg, com si fos una altra divi­ni­tat influ­en­cer del segle XXI.

A la comèdia, s’hi afe­gei­xen ele­ments d’actu­a­li­tat com el perill de per­dre el pis per una hipo­teca que no es pot pagar; el con­su­misme com­pul­siu amb la com­pra per inter­net i, sobre­tot, el mur que es crea entre mare i filla en l’ado­lescència. En rea­li­tat, aquesta és la raó per man­te­nir la tensió, que es dis­treu amb unes diver­ti­des coro­gra­fies (les imat­ges reve­len una certa estètica kitsch dels Abba, però aquest cop, inter­pre­tat per qua­tre noies) i una nul·la infor­mació de les xar­xes soci­als (Flic­Flac en comp­tes de Tik­Tok o con­fon­dre Viquipèdia amb el nom d’un gat de Joc de trons, per exem­ple). Tot és una paròdia en què els ban­quers són més mal­vats que el Joker de Bat­man i en què les men­ti­des pia­do­ses per no espan­tar la filla aca­ben fent peri­llar el mateix domi­cili. Les de La Trepa sin­to­nit­zen l’argu­ment de túniques gre­gues amb les pan­ta­lles espur­ne­jants dels mòbils; és una diver­tida fan­ta­sia cai­guda del cel. Davant l’amenaça que els espec­ta­cles fami­li­ars cada cop són per a una edat més ten­dra, La trepa busca l’enllaç amb la pre­a­do­lescència des de l’humor i amb una trama prima però prou eficaç.

Albert de la Torre ha des­til·lat la fan­ta­sia filosòfica d’El Petit Príncep amb aire de tertúlia post­so­par (amb la dosi mínima d’iro­nia per atra­par l’atenció dels que envol­ten la taula). El direc­tor Ramon Simó ho ha ele­vat tot a una mena de conte moral. Vui­tanta anys després de la publi­cació d’aquell conte, apa­rent­ment de línia clara, blanc amb una nar­ració de fra­ses ben sen­zi­lles però amb unes imat­ges (i una pro­fun­di­tat) pode­ro­ses, el per­so­natge retorna ire­trona. Ho fa amb un som­riure afa­ble al ros­tre de Xavier Ruano, que assaja un dis­curs que escriu ell mateix (ben dife­rent de la paròdia Els reis de Shakes­pe­are: Phi­lippe the sixth).

Adver­tia l’avi­a­dor que si algú viat­jant pel desert de l’Àfrica veia un infant de cabells d’or que no con­testa quan se li pre­gunta ende­vi­naríeu que era ell. Doncs, De la Torre (que debuta de dra­ma­turg) insi­nua que, després de dècades reg­nant en la sole­dat des del pri­vi­legi i l’estig­ma­tit­zació opta per abdi­car. Ho fa en el seu dis­curs de 80 anys, en l’habi­tual retrans­missió a la població. Ho fa, després de con­fes­sar-li al seu amor, la rosa, que l’ha beneït amb la direcció del Tea­tre Reial perquè se l’esti­mava amb devoció. El públic com­prova com assaja el dis­curs en una taula que va bui­dant de l’escola empírica. No vol ama­gar-se en cap tesi ava­lada per la vete­rinària (el coll de les gira­fes o els cer­vells dels pops els són útils però, alhora, són el seu taló d’Aquil·les). Per cert, Ste­fan Kaegi demos­trava al Solo pour octo­puss la capa­ci­tat d’empa­tia d’un pop cap al seu cui­da­dor. Aquest rei, en canvi, pro­cura ser honest amb la huma­ni­tat tot lamen­tant la migra­desa de la per­sona, il·lus­tra una època en què tot­hom es creu amb més drets que deu­res, en què tots s’ins­ti­tu­ei­xen reis del seu propi palau, escla­tant estèrils dins d’una bom­bo­lla d’ego­isme. Com Virata, el pro­ta­go­nista d’Els ulls de l’etern germà opta per fugir abans de gene­rar injustícies, tot i les seves bones inten­ci­ons.Ruano ves­teix camisa blanca (amb el coll alçat i uns pan­ta­lons blanc d’hípica). A mesura que es pre­para pel seu dis­curs final es calça les botes, desem­beina el flo­ret i s’embo­tona la seva jaqueta amb un cert aire napoleònic. Lamenta el caràcter d’un pare (autor) teme­rari. Sense expli­ci­tar-ho, con­voca a la ima­gi­nació com el gran valor de les per­so­nes. Una caixa dibui­xada per­met ima­gi­nar el xai amb la forma que es vul­gui, a diferència del que pensa que en aquesta caixa s’hi ha enca­bit un gat que pot estar viu i mort alhora: en comp­tes de la física quàntica, aquest rei-exPe­titPríncep canta al que és invi­si­ble als ulls. Desitja obrir les ales de la taula i poder sor­tir volant per sobre del públic, de les obli­ga­ci­ons, de les misèries dels seus con­ciu­ta­dans. Opta per la lli­ber­tat sigui en el món (i el pla­neta) que aterri. Ha volat massa, ha visi­tat massa bom­bo­lles, ha espe­rat l’amiga gui­neu molt abans de l’hora con­vin­guda com per con­for­mar-se en un tron reial. La vida és molt més fumo­di­tat que cap súbdit (o res­pon­sa­ble de man­te­ni­ment!) li expri­meixi les dar­re­res lli­mo­nes d’un arbre caduc.