El pare d’un nou estil arquitectònic

Quan, el 1878, va publi­car a La Renai­xensa l’arti­cle En busca d’una arqui­tec­tura naci­o­nal, Lluís Domènech i Mon­ta­ner (1849-1923) hi va voler abo­car tota una decla­ració d’inten­ci­ons del que con­si­de­rava que havia der ser la nova arqui­tec­tura: el moder­nisme, un estil arqui­tectònic que havia de ser “iden­ti­tari i naci­o­nal”. L’arqui­tecte, del qual enguany es com­me­mora el cen­te­nari de la seva mort, havia que­dat mera­ve­llat per l’arqui­tec­tura euro­pea, però també havia estu­diat a fons el patri­moni català, i fruit d’aquest conei­xe­ment va incor­po­rar noves for­mes, estils, ele­ments deco­ra­tius i mate­ri­als, com el ferro, que són els que carac­te­rit­zen la seva obra i els que l’han porat a ser con­si­de­rat el pare del moder­nisme, autor d’edi­fi­cis sin­gu­lars com el Palau de la Música Cata­lana i l’Hos­pi­tal de la Santa Creu i Sant Pau de Bar­ce­lona, tots dos decla­rats Patri­moni Mun­dial per la Unesco.

Gemma Martí, fun­da­dora i ges­tora del Cen­tre d’Estu­dis Lluís Domènech i Mon­ta­ner, i l’arqui­tecta Clàudia San­martí són les comissàries de l’Any Domènech Mon­ta­ner, que ja ha començat a des­ple­gar tot un pro­grama d’acti­vi­tats per des­ta­car “la sin­gu­la­ri­tat” del per­so­natge, “un dels més impor­tants i influ­ents del país”, no només en el camp de l’arqui­tec­tura, sinó també en altres àmbits com la his­to­ri­o­gra­fia, l’heràldica i la política. Domènech, asse­nya­len, “va ser un home com­promès amb la soci­e­tat cata­lana”, que va for­mar part de diver­ses ins­ti­tu­ci­ons acadèmiques i cul­tu­rals, però que també va ocu­par diver­sos càrrecs polítics. El 1882 va ingres­sar al Cen­tre Català, que tres anys després va pre­sen­tar a Alfons XII un Memo­rial de Greu­ges amb “una sèrie de rei­vin­di­ca­ci­ons polítiques, jurídiques i econòmiques que és con­si­de­rat el pri­mer acte polític del cata­la­nisme davant l’Estat espa­nyol”.

L’Any Domènech i Mon­ta­ner donarà a conèixer totes les face­tes del per­so­natge, i les acti­vi­tats seran des­cen­tra­lit­za­des, ja que va tre­ba­llar en diver­ses ciu­tats. Bar­ce­lona, la seva ciu­tat natal, és on va pro­jec­tar les seves obres més repre­sen­ta­ti­ves, com les ja cita­des i també la Casa Lleó Morera i l’antiga Edi­to­rial Mon­ta­ner i Simón, recon­ver­tida el 1990 en la seu de la Fun­dació Antoni Tàpies. Amb Canet de Mar hi va tenir un lli­gam per­so­nal i fami­liar, i és on al final de la seva vida va refor­mar la casa pai­ral per con­ver­tir-la en la Casa Domènech, la seva última obra. Can Rocosa va ser l’espai on va pen­sar, dibui­xar i pro­jec­tar les grans obres, i Reus va aco­llir “el ves­sant més intel·lec­tual” de Domènech. Hi va pas­sar llar­gues tem­po­ra­des estu­di­ant la Tàrraco romana, el mones­tir de Poblet i altres con­junts patri­mo­ni­als, i hi va dur a terme l’obra resi­den­cial més repre­sen­ta­tiva del moder­nisme: la Casa Navàs, a més de l’Ins­ti­tut Pere Mata.