DELS ANTICS MISTERIS A LA VIDA NOVA

Figura llegendària dels anys de l’imatgisme, Hilda Doolittle H.D. (Pennsilvània, 1886 - Zuric, 1961) ha estat una de les poetes de referència, sobretot per Hermètica definició, un llibre que va aparèixer pòstumament, el 1972. Va ser amiga i interlocutora d’escriptors i intel·lectuals com Marianne Moore, T.S. Eliot, D.H. Lawrence i tot el cercle que pivotava sobre Ezra Pound, que va ser qui la va batejar literàriament amb les seves sigles. Casada el 1911 amb el novel·lista Richard Aldington, es va traslladar a Londres, on va ser una peça del trencaclosques anterior a la Gran Guerra i dels cercles que es movien al voltant de les doctrines de l’egiptologia, l’espiritualitat i la psicoanàlisi. El seu llibre Tribut a Freud és de traca, perquè incorpora els dos anys que va treballar amb el doctor vienès, que la veia com a estudiant i pacient. Moltes d’aquestes experiències van ser la base per als seus poemes, que s’interroguen sobre el jo, que superen el victimisme per aprofundir en les cavernes de la consciència, sovint des d’una lleugeresa que ens deixa astorats. Gran treball el de la traductora, la poeta Odile Arqué, que en aquesta bella edició bilingüe adopta bones solucions en el conflicte que sempre comporta la translació d’una llengua a una altra, més de la poesia, més encara d’aquest tipus de poesia: “Tu entendràs, / potser un o dos més entendran, / ningú més, el propòsit, la cerca // (és mort en la foscor?) d’aquest altre / de qui la teva transhumance va obrar el miracle, / miracle nat de la màgia, // l’ambre dels seus ulls; la teva derivation, / el que fos que volies dir amb això, / va transformar la meva ambiciosa // recerca en complaença...”

Aquests aspectes foscos, incomprensibles, li varen servir per sortejar els perills de la poesia més confessional i per mantenir els equilibris i desequilibris entre els aspectes èpics i els lírics. De fet, els termes hermes i hermètic formen part de l’alquímia. Serveixen a H.D. com a desllorigador dels aspectes més trivials de la poesia, que sempre és interpretada com una avantguarda de la llengua, del llenguatge i, sobretot, de la personalitat del text que ens transporta per altres realitats que són, alhora, la nostra realitat, el que ens envolta, motiva i ens obliga a continuar. L’edició conté el pròleg de Norman Holmes Pearson, que aporta una sèrie d’apunts sobre la vinculació quasi física de Hilda Doolittle amb la cultura clàssica, sobretot la grega i l’egípcia, amb una síntesi perfecta dels poemes del llibre: “Retenen l’energia que penetra l’essència de les gemmes però amb un impuls més fondo, més agudament demoníac, que la va portar a través d’antics misteris cap a una vida nova.”

“Si pensava en tu, només pensava en alguna cosa que perdurava, que potser perduraria...” Als poemes d’H.D., com en tots els de la bona poesia, és tan important el que diu i com ho diu, com la manera com ho interpreta i projecta el lector. Aquesta edició serà un dels grans llibres del Sant Jordi d’enguany.