EL TRESOR DELS OCELLS

“I des de dalt, els ocells ens miren per­ple­xos [...] «Quina llàstima no poder volar», / penso jo. / «Quina enveja poder enso­pe­gar»,/ pen­sen ells.”

Frag­ment del poema “Els ocells”, d’Enric Kahn

Els ocells cons­ti­tu­ei­xen un grup de ver­te­brats que es tro­ben arreu del món. Se n’han comp­ta­bi­lit­zat més de 10.000 espècies dife­rents. La vis­to­si­tat de mol­tes d’aques­tes espècies, tant pel que fa a la colo­ració de les plo­mes com també pels cants o el vol majestuós, ha fet que hagin estat objecte d’estudi i admi­ració des de l’anti­gor. Les des­crip­ci­ons més anti­gues que es conei­xen es tro­ben als Vedes hindús, escrits fa uns 3.500 anys. Aristòtil també va estu­diar les migra­ci­ons dels ocells i la manera com incu­ben els ous. I va ser a la Grècia clàssica on es va encu­nyar el mite d’Ícar i Dèdal, que van fugir del labe­rint del Mino­taure fent ser­vir l’enginy, amb unes ales cons­truïdes amb plo­mes d’ocell uni­des amb cera. L’orgull d’Ícar, però, va fer que la seva aven­tura no acabés bé. En parau­les del poeta: “Quina llàstima no poder volar”, pot­ser pen­sem nosal­tres; “quina enveja poder enso­pe­gar”, deuen pen­sar els ocells quan ens miren per­ple­xos des de dalt.

Atesa la gran riquesa cul­tu­ral asso­ci­ada al món dels ocells i la crei­xent glo­ba­lit­zació i homo­geneïtzació de la cul­tura humana, és impor­tant no per­dre la savi­esa popu­lar asso­ci­ada, entre altres carac­terísti­ques, als seus noms. Per això aquest mes us vull sug­ge­rir Els noms dels ocells en el llen­guatge popu­lar català, del filòsof, pro­fes­sor de llen­gua i lite­ra­tura cata­lana i ornitòleg Andreu Car­re­tero. Abans que el temps ho esborri, aquesta obra, impres­cin­di­ble per con­ser­var la increïble riquesa orni­tonímica cata­lana, docu­menta de manera extensa, i m’atre­vi­ria a dir que també intensa, les dife­rents mane­res d’ano­me­nar els ocells de la comu­ni­tat lingüística cata­lana. Recull 6.816 sinònims de 387 espècies d’ocells, tant sal­vat­ges com domes­ti­cats, i con­signa fra­ses fetes, refranys, lèxic, argot, deri­vats, ende­vi­na­lles, mimo­lo­gis­mes i topònims. És un lli­bre cer­ta­ment espe­ci­a­lit­zat, més de con­sulta que de lec­tura per a la tau­leta de nit, però tan­ma­teix con­si­dero que és impres­cin­di­ble per als ornitòlegs experts i afi­ci­o­nats, i per a qual­se­vol per­sona mínima­ment interes­sada en la con­ser­vació de la riquesa cul­tu­ral del país. Nogens­menys, els noms dels ocells en totes les seves vari­ants sinonímiques i ter­ri­to­ri­als i els refranys que n’han sor­git cons­ti­tu­ei­xen un dels millors tre­sors de la llen­gua i la cul­tura popu­lar, que cal con­ser­var.

Per com­ple­men­tar aquest lli­bre us en vull sug­ge­rir un altre que, mal­grat que és clara­ment dife­rent pel que fa a l’estil i els objec­tius, con­si­dero que és igual­ment valuós no només per als ornitòlegs experts i afi­ci­o­nats, sinó també per a qual­se­vol per­sona interes­sada en la cul­tura, la ciència i la zoo­lo­gia. L’enginy dels ocells, de l’ornitòloga, escrip­tora i divul­ga­dora Jen­ni­fer Acker­man, ana­litza de manera apas­si­o­nant i molt amena les claus de la intel·ligència dels ocells, que en alguns casos riva­litza amb la d’alguns pri­mats. Ens parla de les seves apti­tuds vocals, soci­als i, fins i tot, artísti­ques, i de com uti­lit­zen el seu enginy per adap­tar-se a situ­a­ci­ons noves. Després de lle­gir-lo, els ocells dei­xen de ser un grup zoològic més per esde­ve­nir uns col·legues de viatge, per “volar i enso­pe­gar junts”.