LAMiniMAL se centra de nou en el tardofranquisme. El dramaturg Albert Pijuan converteix l’obra en la comèdia musical de tres antiherois que deambulen per les misèries d’uns carrerons escrostonats del barri xino. Encara no s’ha proclamat Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics. Una misèria amagada en l’humor psicalíptic i en una la censura que ja feia aigües i mostrava noves formes de corrupció, com la dels nens robats a famílies humils per entregar-los a familiars afins al règim (previ pagament de compensació). La duresa d’aquest fet emergeix amb molta més contundència a partir de la dictadura argentina, amb peces com Claudia (La Conquesta del Pol Sud). Ara descriu uns pocapenes amb farsa, sense que hi pugui haver cap identificació (en les seves accions de sobreviure, de prosperar en una societat corrupta). Les estretors i vergonyes de la política (la monarquia i la religió) ja han viscut el flagell teatral amb peces com El bordell (Lluïsa Cunillé), ambientada en l’intent de cop d’estat del 23F del 1981; o Gang Bang (Josep Maria Miró), en la visita del papa a Barcelona el 1982. Pijuan en va fer un surrealista escarni a Els Reis de Shakespeare escriuen el discurs de Phillipe the Sixth, el 2019.

LAMiniMAL juga amb la farsa a partir de personatges arquetípics. El seu viatge, riu amunt, és el de la valentia de defensar la seva proposta teatral, de trobar esquerdes des d’on impulsar noves maneres d’exposar la realitat en escena i d’explotar-la amb una bomba creativa de conseqüències inesperades. Són valents, i alhora, divertits.

Desasosiego parteix de la desbandada d’una celebració de matrimoni (a partir de les imatges de García Lorca a Bodas de sangre) per retratar un espai inconcret, on els personatges suren eternament, com si fossin fills de Pirandello. Els tres intèrprets transiten pel triangle amorós tràgic de Lorca i també per éssers perduts en una festa caiguda en un buit estrany. El quart personatge és la música de l’orquestra, el que els fa ballar a Bodes, bateigs i funerals. El Maldà es transforma en un petit saló de casaments desendreçats. Hi ha passat la turba de les dues famílies i ha deixat rastres, des d’un havà fins a una copa mig plena, des d’unes estovalles tacades de vi fins a un tros de pastís ressec. La tragèdia que viuen els personatges és en català; la de Bodas de sangre, en castellà. Amb la llengua, hi ha un canvi de to, d’intensitat. El públic (comensals de circumstàncies, com en aquell Copacabana dels Pontenpie), compateix la joia de viure, el ball i una fresca i humil llimonada.

El príncep Totilau ha volgut donar una oportunitat al llop dels contes. Quan tots els contes l’executen en exercici de legítima defensa, ara, la companyia l’ha dut a judici: seu al banc dels acusats escanyolit i amb unes dents més aviat gastades de menjar rampoines. Al judici, la mare de les set cabretes, un forner (que es veu forçat a regalar-li farina), la mare de la Caputxeta Vermella i la mare dels tres porquets narren la voracitat del llop. Quan veu carn fresca perd tot sentit de negociació i s’hi abraona sense compassió. L’obra parteix de l’evidència de la culpabilitat del llop, però va obrint un punt d’empatia cap a un animal carnívor que es converteix en l’ase dels cops. Roger Bernat va voler fer un judici a Hamlet (Please, continue) amb jutges, fiscals i advocats reals. Ara, El Príncep Totilau descobreix la vulnerabilitat del llop.

Bàrbara Mestanza és una artista amb un discurs trash que embruta amb el món més quotidià i mil·lenial possible. Li agrada enristolar el discurs amb subordinades, amb repeticions. És la seva manera i és prou enginyosa, però avui percebem que necessita canviar de prismes: l’art és l’habilitat de donar pals de cec per explicar un relat que preocupa i trobar-hi la manera que plantegi millor les preguntes més obertes possibles. Abocar, en canvi, respostes a raig pot fer caure en una perillosa reducció del camp artístic. Censurar comportaments (per molt reprovables que siguin) trasllada l’escena a un perillós puritanisme que, segurament, és l’aspecte que mai cap feminista voldrà abanderar.

A Mafia, amb The Mamzelles, les tres actrius construïen una trama gore amb un brindis que posava els pèls de punta. A F.A.M.Y.L.I.A. transformaven tots els gèneres i sorprenien amb el resultat final (artístic i de discurs). La mujer más fea del mundo i Lacrimosa revelava allò tan difícil de voler triomfar i eren un cant al suïcidi pel cúmul de frustracions. Pocahontas es rebel·lava contra el món Disney i la tergiversació de la història i la realitat. Todas las flores s’amagava en una societat matriarcal excloent i en un intent (lloable) de subvertir la forma i d’entrar en un espai de teatre físic. A Sucia (que té una versió encara més extensa amb la novel·la homònima de Plaza & Janés), hi ha violència. I hi ha dolor, però es resol equivocadament perquè amb el mirall de retrets només s’extreu més bilis i incomprensió. L’actor Alejandro Bordanove diu ala clausura dl vídeo, que fa de pròleg, que el dolor d’un abús s’ha de reconèixer i assumir amb la major brevetat possible per part de la persona afectada; cal que la víctima es vesteixi de supervivent. Serà llavors quan l’entorn podrà reaccionar sense l’angúnia de ser titllat de rival. Quan el teatre serà catarsi i no retret indiscriminat.

Lope de Vega practica tot un joc amb l’art d’enredar. Si les dones no tenien la possibilitat social de buscar-se marit, bé que calia trobar la manera per amistançar el que elles perseguien. La Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico signa un muntatge fresc fent allò tan eficaç de jugar a representar (amb una actriu fent d’apuntadora, si es dona el cas). Això permet introduir guitarres elèctriques, ukeleles i anar transformant l’escenari amb els tècnics de la companyia lluint en escena, i acabant de vestir i pentinar les protagonistes. Tot és bulliciós i celebrat per un públic que omple la platea. L’obra, però, manté massa repeticions d’embolics i interpretacions dels mocadors, cartes furtives, insinuacions i amenaces de duels amb espasa. Les dues hores passen prou ràpides, però s’hauria pogut simplificar tant d’artifici, ja que fa molt soroll però que no hi aporta gaire més que un escàndol gratuït. Lluís Homar fa el paper (divertit patetisme) de capità retirat que es veu prou jove per casar-se amb aquesta discreta enamorada. En realitat, no és tan discreta perquè cau en els paranys de la seva rival en amors i perquè el seu cor és ingenu, tot i conèixer prou bé la treta dels aparellaments furtius per legitimar allò que la societat no permetria.

La joventut venç la maduresa; l’esperança, la moral. L’amor dels joves en temps de Lope (i de Shakespeare si es pensa en Romeu i Julieta) era tan intermitent i oscil·lant de temperatures i colors com un cartell de neó comprat en un basar.

Segon treball de la companyia catalana que busca enfortir un pont entre el teatre postdramàtic berlinès i l’escena barcelonina. Maria Bosom (que és la traductora dels textos) repeteix com a intèrpret (ja ho va ser a Amor. Un exercici argumentatiu, el primer treball de la companyia), ara acompanyada de Georgina Latre i Òscar Castellví. En una taula familiar parada es convoquen els records d’un triangle amorós format pel Max, la Feli i la Lil. Es planteja una relació oberta en què la Feli comparteix amor amb els altres dos. El que, aparentment, és una opció atractiva acaba sent castradora per a tots. Al costat del magnetisme físic hi ha unes actituds vitals tòxiques, que es repel·leixen. La Feli transita de la familiaritat i sociabilitat del Max a la solitud de la Lil. El quadre s’escuda en una convenció conservadora de l’amor.

És sa disposar d’una connexió amb el Berlín més punyent que, fins ara, s’ha anat trobant a partir d’autors com Roland Schimelpffennig (La nit àrab, Push up 1-3, Peggy Pickit veu la cara de Déu, El drac d’or), o la relació d’ElsMalsnascuts amb el P14 de la Volksbühne. Des d’Unter den Linden encara busquen la forma despullada i freda (amb la lectura de les acotacions al micro, en comptes d’escenificar-les) amb un teatre carregat d’emoció mediterrani. Costa veure la passió en finestres de Berlín. O de Reykjavik. És lloable (i àrdua) la seva cerca: El teatre es digereix diferent segons quina sigui la latitud europea. Berlín és en l’imaginari propi com una capital exògena, que sedueix per la seva diferència. Exemples? la dramatúrgia de G3 Teatre (Metalhammer) o la de Borja Sitjà sobre Lou Reed (Des de Berlín [L.R.]). És imprescindible posar-se les ulleres dels altres, però també saber treure’s les pròpies.