LA MIRADA FECUNDA DE JOHN BERGER

Aquesta obra, un clàssic dels nostres dies, aplega vint-i-dos assajos breus del londinenc, penetrants i lúcids, originals, no afectats mai d’academicisme. No són, tampoc, els treballs d’un diletant, sinó els d’algú que ha participat des de dins en els processos de creació artística i que, per tant, està ben capacitat per fer-ne una reflexió teòrica. Els quatre primers, sota l’epígraf “Usos de la fotografia”, analitzen diversos aspectes d’aquest art, la seva implicació amb la realitat. La resta, “Moments viscuts”, estan centrats en la pintura i l’escultura, i, en concret, en l’aportació singular a aquestes dues arts d’autors tan reconeguts com Millet, Bacon i Rodin, però també d’altres noms de no tant relleu històric. S’hi estigui més o menys d’acord, el que apunta i desenvolupa Berger sempre resulta estimulant. De fet, el llibre és un exercici constant d’aprofundiment en el mirar (el títol original anglès és About Looking), quan això mateix: el fet de mirar, esdevé un acte de responsabilitat i d’escrutini rigorós de la consciència. La majoria dels assajos són de la dècada dels setanta del segle passat, bé que n’hi ha sis de la darreria dels seixanta.

“Quan observen un home, els ulls d’un animal tenen una expressió atenta i cautelosa”, llegim en el primer treball, “¿Per què mirem els animals?”, el més llarg dels recollits. Quina és la relació que s’estableix, posem per cas, entre els visitants d’un zoo i els animals engabiats: “La gent visita el zoo per mirar els animals. Passen d’una gàbia a una altra, d’una manera no gaire diferent de com ho fan els visitants d’una galeria d’art, que s’aturen davant d’un quadre i després avancen fins al següent o el de més enllà.” L’experiència resulta sempre decebedora, és clar: “Els zoològics són un monument d’una pèrdua històrica que la cultura del capitalisme no podrà reparar mai.”

Berger reivindica “la importància de veure-hi”. I és que l’autor aplica la mirada per tal de veure(-hi); això és, entendre. El lector pot estar d’acord o no (o hi pot estar només parcialment) amb el que desenvolupa l’assagista. Però segur que li reconeix l’habilitat per explicar les imatges. I per explicar-les d’una manera no gens convencional. Això últim passa, de manera particular, en el treball dedicat a Magritte, que Berger considera el pintor de l’absència i de l’Impossible (així, amb majúscula). Se situa, doncs, al marge dels discursos habituals sobre l’obra del belga: “Els crítics han tendit a interpretar la seva obra des d’un punt de vista simbòlic i a romantitzar-ne el misteri.” També discrepa dels comentaris més estandarditzats sobre la pintura de Bacon. En comentar l’obra de Paul Strand, escriu: “Les seves fotografies transmeten una sensació de durada.” Tenint en compte que el del temps és un dels fenòmens que apareix gairebé en tots els textos, aquesta al·lusió al concepte central de la filosofia de Bergson no em sembla gens negligible.

Mirar és un goig de la intel·ligència, de l’agudesa de la sensibilitat. La relació entre la càmera fotogràfica i la memòria és un dels objectius del treball dedicat a Susan Sontag: “La càmera ens alleugereix del pes de la memòria. Ens vigila com Déu i vigila per nosaltres.” D’altra banda, la inclinació de l’autor pels éssers sense nom, pels afeixugats pel pes de la història, fa que s’interessi per Jean-François Millet, el pintor que va immortalitzar el món de la pagesia: “La tasca a què Millet va dedicar tota la vida va ser introduir un nou tema en una tradició antiga, forçar un llenguatge a parlar del que s’havia ignorat fins aquell moment.” Experiències que encara “no havia pintat ningú”. Ara bé, Berger també ens explica el fracàs del pintor francès: el fet que no “assolís els seus objectius”.

De totes les ècfrasis que conté el llibre, però, la que més m’ha fascinat és la dedicada al quadre Bosc, del pintor turc Seker Ahmet Pasa. No coneixia l’autor, ni l’obra, que em sembla molt suggeridora (cal dir que el llibre inclou diverses làmines, totes les quals, malauradament, en blanc i negre). Per explicar l’atracció que produeix aquesta imatge boscana –un llenyataire, uns quants arbres gairebé gegantins, una clariana assolellada–, Berger cita Heidegger: en concret, el concepte d’entrar-en-la-proximitat-de-la-distància. És un exemple clar del que l’autor mira de fer en tots els textos del llibre: proposar una tesi per a cada obra analitzada. Aquesta que dic és agosarada, francament, però alhora convincent. En comentar l’obra del pintor L. S. Lowry, i el seu testimoniatge de l’Anglaterra industrial i depriment de les primeres cinc dècades del segle XX, escriu això: “Fa que cadascú carregui al damunt la mica de visibilitat que constitueix el seu món.” Magnífic Berger!