LA MIRADA FECUNDA DE JOHN BERGER

Aquesta obra, un clàssic dels nos­tres dies, aplega vint-i-dos assa­jos breus del lon­di­nenc, pene­trants i lúcids, ori­gi­nals, no afec­tats mai d’aca­de­mi­cisme. No són, tam­poc, els tre­balls d’un dile­tant, sinó els d’algú que ha par­ti­ci­pat des de dins en els pro­ces­sos de cre­ació artística i que, per tant, està ben capa­ci­tat per fer-ne una reflexió teòrica. Els qua­tre pri­mers, sota l’epígraf “Usos de la foto­gra­fia”, ana­lit­zen diver­sos aspec­tes d’aquest art, la seva impli­cació amb la rea­li­tat. La resta, “Moments vis­cuts”, estan cen­trats en la pin­tura i l’escul­tura, i, en con­cret, en l’apor­tació sin­gu­lar a aques­tes dues arts d’autors tan reco­ne­guts com Millet, Bacon i Rodin, però també d’altres noms de no tant relleu històric. S’hi esti­gui més o menys d’acord, el que apunta i desen­vo­lupa Ber­ger sem­pre resulta esti­mu­lant. De fet, el lli­bre és un exer­cici cons­tant d’apro­fun­di­ment en el mirar (el títol ori­gi­nal anglès és About Looking), quan això mateix: el fet de mirar, esdevé un acte de res­pon­sa­bi­li­tat i d’escru­tini rigorós de la consciència. La majo­ria dels assa­jos són de la dècada dels setanta del segle pas­sat, bé que n’hi ha sis de la dar­re­ria dels sei­xanta.

“Quan obser­ven un home, els ulls d’un ani­mal tenen una expressió atenta i cau­te­losa”, lle­gim en el pri­mer tre­ball, “¿Per què mirem els ani­mals?”, el més llarg dels reco­llits. Quina és la relació que s’esta­bleix, posem per cas, entre els visi­tants d’un zoo i els ani­mals enga­bi­ats: “La gent visita el zoo per mirar els ani­mals. Pas­sen d’una gàbia a una altra, d’una manera no gaire dife­rent de com ho fan els visi­tants d’una gale­ria d’art, que s’atu­ren davant d’un qua­dre i després avan­cen fins al següent o el de més enllà.” L’experiència resulta sem­pre dece­be­dora, és clar: “Els zoològics són un monu­ment d’una pèrdua històrica que la cul­tura del capi­ta­lisme no podrà repa­rar mai.”

Ber­ger rei­vin­dica “la importància de veure-hi”. I és que l’autor aplica la mirada per tal de veure(-hi); això és, enten­dre. El lec­tor pot estar d’acord o no (o hi pot estar només par­ci­al­ment) amb el que desen­vo­lupa l’assa­gista. Però segur que li reco­neix l’habi­li­tat per expli­car les imat­ges. I per expli­car-les d’una manera no gens con­ven­ci­o­nal. Això últim passa, de manera par­ti­cu­lar, en el tre­ball dedi­cat a Magritte, que Ber­ger con­si­dera el pin­tor de l’absència i de l’Impos­si­ble (així, amb majúscula). Se situa, doncs, al marge dels dis­cur­sos habi­tu­als sobre l’obra del belga: “Els crítics han ten­dit a inter­pre­tar la seva obra des d’un punt de vista simbòlic i a roman­tit­zar-ne el mis­teri.” També dis­crepa dels comen­ta­ris més estan­dar­dit­zats sobre la pin­tura de Bacon. En comen­tar l’obra de Paul Strand, escriu: “Les seves foto­gra­fies trans­me­ten una sen­sació de durada.” Tenint en compte que el del temps és un dels fenòmens que apa­reix gai­rebé en tots els tex­tos, aquesta al·lusió al con­cepte cen­tral de la filo­so­fia de Berg­son no em sem­bla gens negli­gi­ble.

Mirar és un goig de la intel·ligència, de l’agu­desa de la sen­si­bi­li­tat. La relació entre la càmera fotogràfica i la memòria és un dels objec­tius del tre­ball dedi­cat a Susan Son­tag: “La càmera ens alleu­ge­reix del pes de la memòria. Ens vigila com Déu i vigila per nosal­tres.” D’altra banda, la incli­nació de l’autor pels éssers sense nom, pels afei­xu­gats pel pes de la història, fa que s’interessi per Jean-François Millet, el pin­tor que va immor­ta­lit­zar el món de la page­sia: “La tasca a què Millet va dedi­car tota la vida va ser intro­duir un nou tema en una tra­dició antiga, forçar un llen­guatge a par­lar del que s’havia igno­rat fins aquell moment.” Experiències que encara “no havia pin­tat ningú”. Ara bé, Ber­ger també ens explica el fracàs del pin­tor francès: el fet que no “assolís els seus objec­tius”.

De totes les ècfra­sis que conté el lli­bre, però, la que més m’ha fas­ci­nat és la dedi­cada al qua­dre Bosc, del pin­tor turc Seker Ahmet Pasa. No conei­xia l’autor, ni l’obra, que em sem­bla molt sug­ge­ri­dora (cal dir que el lli­bre inclou diver­ses làmines, totes les quals, malau­ra­da­ment, en blanc i negre). Per expli­car l’atracció que pro­du­eix aquesta imatge bos­cana –un lle­nya­taire, uns quants arbres gai­rebé gegan­tins, una cla­ri­ana asso­le­llada–, Ber­ger cita Hei­deg­ger: en con­cret, el con­cepte d’entrar-en-la-pro­xi­mi­tat-de-la-distància. És un exem­ple clar del que l’autor mira de fer en tots els tex­tos del lli­bre: pro­po­sar una tesi per a cada obra ana­lit­zada. Aquesta que dic és ago­sa­rada, fran­ca­ment, però alhora con­vin­cent. En comen­tar l’obra del pin­tor L. S. Lowry, i el seu tes­ti­mo­ni­atge de l’Angla­terra indus­trial i depri­ment de les pri­me­res cinc dècades del segle XX, escriu això: “Fa que cadascú car­re­gui al damunt la mica de visi­bi­li­tat que cons­ti­tu­eix el seu món.” Magnífic Ber­ger!