L’olfacte del Grec (Volum 1)

A par­tir d’una dra­matúrgia molt orgànica, es con­vo­quen els qua­tre ele­ments clàssics: aigua, terra, aire i foc en un espec­ta­cle tre­pi­dant, que atrapa tot­hom, des de la mateixa entrada al pati de buta­ques (situat a l’espi­ral exte­rior d’una sitja de nou metres). Hi ha un cert aire màgic, d’acci­ons que no es podrien con­ce­bre si no es veuen amb els pro­pis ulls. Com Jha­mes Thiérrée (La veillée des Abys­ses), hi ha un cert esa­pisme que pot pas­sar inad­ver­tit i que con­ver­teix l’experiència en un ins­tant ino­bli­da­ble.

Les Cho­ses de Rien inves­tiga en un for­mat insòlit, en què el públic observa zeni­tal­ment en l’evo­lució d’un exer­cici de risc –de tècnica i pre­cisió impres­cin­di­ble– l’angoixa del per­so­natge en una mena de pur­ga­tori men­tre espera una reso­lució que se li fa inter­mi­na­ble. Una incer­tesa com la que escri­via Lara Díez Quin­ta­ni­lla (La nos­tra par­cel·la) o com la d’aquells ter­renys des­es­pe­rats d’entre­guer­res que des­criu­ria Beckett a Final de par­tida.

Cabo­San­Ro­que torna a cons­truir una ins­tal·lació sonora que des­arma l’espec­ta­dor sense dei­xar-lo orfe d’un relat. Al cos­tat de Joan Brossa i Mercè Rodo­reda (que també són veïns al CCCB en aquest Grec), a Dimo­nis ara bus­quen les con­tra­dic­ci­ons d’un acla­mat poeta, Jacint Ver­da­guer, com a rela­tor dels exor­cis­mes que es feien en un local de Bar­ce­lona. La lli­breta, trans­crita amb molta paciència per Enric Cas­sas­ses (pro­vant de repes­car el que els cen­sors han anat rat­llant durant dècades) no acla­reix qui diu la rèplica apun­tada: si la per­sona que rep el trac­ta­ment, o l’espe­rit que la posseïa o bé el rela­tor. O si eren pen­sa­ments del mateix Ver­da­guer. Un gar­buix que Cabo­San­Ro­que ser­veix amb una ins­tal·lació que activa dis­po­si­tius amb una gran diver­si­tat ins­tal·lativa i sem­pre dis­pa­rant ins­tru­ments que per­cu­ten, parau­les que rebo­ten i que el Niño de Elche o Rocío Molina (tots dos aca­ben de pas­sar pel Grec amb Car­nación) tras­lla­den al cante i al baile, com exta­si­ats de poètica i de força diabòlica. El resul­tat no pot ser cap altre que voler saber-ne més, perquè els qua­ranta minuts que dura l’acció dei­xen molts camins per recórrer. Pot­ser revi­sar el lli­bre sobre Ver­da­guer de Cas­sa­ses. Ver­da­guer va viure uns anys de con­vulsió social. Com els d’ara, diuen els de Cabo­San­Ro­que, i per això els sem­bla ben oportú trans­me­tre les ses­si­ons d’espi­ritsme extrem (avui els exor­cis­mes con­ti­nuen actius, tot i que silen­ci­ats al màxim per part dels bis­bats). La incer­tesa, la deso­ri­en­tació cla­men a crits que algú ajudi a enten­dre l’uni­vers, que doni una res­posta con­so­la­dora al dolor de la mort o que ajudi a repri­mir a par­tir de la por i l’amenaça des de la religió o la ciència. Inqui­e­tant.

Comèdia per a tots els públics i totes les oca­si­ons. Quant temps em queda? se salta voluntària­ment els dols i deci­deix riure’s d’una huma­ni­tat patètica. Pere (Lluís Villa­nu­eva) és el dis­sor­tat paci­ent a qui han anun­ciat el compte enrere per a la seva mort. L’ànsia de pro­var tot el que que­dava per fer fa que oblidi la por al dolor i a des­a­parèixer. Té un pla i ha d’acon­se­guir dur-lo a terme com sigui. És una peripècia xim­ple que per­met embo­li­car la trama com si fos una toma­quera; només pel plaer de créixer i d’anar fent uns fruits que escla­ten soro­llo­sos com el riure del públic. Les referències al carpe diem (que també hi inci­di­ria Quim Mas­fer­rer a El temps) sur­ten molt pun­tu­al­ment, un cop atu­rada la tri­tu­ra­dora de l’humor.

Marta Buc­haca juga a situar un lingüista que no tolera els bar­ba­ris­mes i que alhora adora la dona que en dis­para més per minuts del barri. Un recurs que Jordi Gal­ce­ran hi ha jugat en peces com El crèdit. També té un cert regust a Joel Joan, amb un epíleg sor­presa escla­tant (El gran come­di­ant) i en què un apa­rell tec­nològic revo­lu­ci­o­nari (El pare de la núvia) con­di­ci­ona el com­por­ta­ment dels per­so­nat­ges. La comèdia va pel boc gros (com en aquell tre­ball del T6, A mi no em diguis amor, de la mateixa Marta Buc­haca). El guió té els girs que garan­teix una comèdia que sorprèn. Es dis­tan­cia de la lògica psi­cològica dels per­so­nat­ges: tot és diver­ti­da­ment pla, intrans­cen­dent, tot i que la mort i l’amor siguin dos ele­ments deter­mi­nants en la vida de cadascú. Va tant ràpida la trama que no hi ha temps que els espec­ta­dors es comen­tin la jugada entre ells perquè es per­den la següent situ­ació. El públic està dins del men­ja­dor i riu les sor­ti­des (entre engi­nyo­ses i lamen­ta­bles) dels pro­ta­go­nis­tes.Pro­ba­ble­ment, el gran encert del text és la direcció. I és que els qua­tre intèrprets pre­sen­ten cari­ca­tu­res, però sense que una tapi l’altra; es per­cep una escolta acu­rada que ajuda a pro­jec­tar el qua­dre molt més enllà de l’esce­nari. Els qua­tre actors tenen corda per aguan­tar la comèdia durant anys (alter­nant gires i tem­po­ra­des). Com si fos un nou Escape room: ganes de fer pas­sar bé l’audiència i d’apro­par-e a la mort sense la pesan­tor i l’angúnia que tant ens ate­na­lla.

Guar­di­a­nes del corazón de la tierra té tots els ele­ments per impac­tar en el món raci­o­nal i orde­nat de la civi­lit­zació occi­den­tal. Que apa­re­gui un indi de l’Amazònia, que com­par­teix vida a la selva i a Europa i que, fins i tot, con­vida a cele­brar ritu­als sem­bla el millor trumfo. Evi­dent­ment, el seu pes específic és més que nota­ble en el mun­tatge. Ell narra la seva cos­mo­visió amb orgull. En comp­tes de par­lar de super­vivència i de dig­ni­tat, hi ha un cert aire de super vivència, en el sen­tit que la comu­ni­tat huni kuin es pre­senta com a exem­ple. I del viatge que han fet els dos occi­den­tals i que els ha trans­for­mat.

Fins ara, La con­questa del Pol Sud té un segell incon­fu­si­ble en la manera com pre­senta les històries. Pot par­lar dels tali­bans a l’Afga­nis­tan (Nadia), dels nens robats argen­tins (Clau­dia), de la trans­se­xu­a­li­tat al cor d’Europa (Raphäelle) o de la guerra de Ioguslàvia des d’un petit estudi de Sara­jevo (Mivion), però sem­pre aporta una conei­xença que tras­passa, que con­necta. En aquest sen­tit, és molt més sug­ge­ri­dora la cerca de la peru­ana Gabri­ela Oli­vera quan s’adona que el ballet, el piano i els miralls tenen molt poc de la seva cul­tura ances­tral i deci­deix anar-la a des­co­brir. L’artista, a més, aporta una capa simbòlica, de ritual amb les seves core­o­gra­fies impres­cin­di­bles pels qua­dres con­tem­pla­tius i que pot superar fins i tot la potència d’un audi­o­vi­sual Ama­zo­nes amunt.

Car­les Fernández Giua i Euge­nio Szwar­cer apa­rei­xen en escena. Com sem­pre, hones­tos, com qui explica el seu par­ti­cu­lar viatge en pri­mera per­sona. S’expo­sen tal com són, com a mirall dels espec­ta­dors. El mun­tatge anirà inte­grant més el públic a mesura que escolti les reac­ci­ons de la pla­tea, funció a funció. De moment, la redacció del viatge aca­para les des­co­ber­tes. Els huni kuin, segons l’espec­ta­cle, pro­ven d’adap­tar-se a la moder­ni­tat pro­cu­rant pro­te­gir el seu hàbitat, però incor­po­rant millo­res a la vida (des de la roba a rudi­men­ta­ris mobles o el motor a les seves llan­xes). Aques­tes apa­rents con­tra­dic­ci­ons que­den plas­ma­des en un qua­dre en què Txana Bane es guar­neix amb plo­mes i es pinta el ros­tre i canta i es trans­muta des d’una sim­ple cadira de plàstic (pot­ser el qua­dre antagònic més interes­sant de tots)

De fet, la vora­ci­tat del capi­ta­lisme sem­bla una de les dia­nes de la peça, començant pel viatge pel Bàltic en un vai­xell que car­rega con­te­ni­dors. El recurs ser­veix per cons­truir un espai escènic que, en rea­li­tat, encap­sula encara més i crea més distància amb el públic. Només quan Rafa­ela balla per sota del con­te­ni­dor alçat o quan s’hi enfila per l’escala con­necta i dia­loga.

Fa quinze anys, Clara Poch inda­gava sobre el pèndol en la seva recerca com a lli­cen­ci­ada en espe­ci­a­li­tat d’aeris cir­cen­ses. Ho va dei­xar en punt mort. Han pas­sat setze anys, la mateixa diferència d’edat (gai­rebé) entre Clara Poch i Carla Far­reny. Ara, el pèndol (per moments con­ver­tit en perxa xinesa) té sen­tit perquè dues artis­tes se’l pas­sen l’una a l’altra, però una és el pas­sat de l’altra i l’altra pot ser el futur de l’una. En aquest viatge d’ànimes sos­tin­gu­des (amb una música sem­pre pro­ac­tiva de Marçal Cal­vet) hi sura la cançó, el vers de Gabriel García Márquez Si alguien llama a tu puerta que esdevé una mena d’himne i, evi­dent­ment, una poètica exe­cució cir­cense. Far­reny (Tour) no diu ni una sola paraula, però la seva presència és un con­trast impres­cin­di­ble en aquest acció de 360 graus. Clara Poch ver­te­bra l’espec­ta­cle, de prin­cipi a fi, ja sigui amb el micròfon a la mà o amb pujada dalt d’un pèndol gegant que actua com de màquina del temps.

Aquesta pro­posta de Mumu­sic Cir­cus (Petits prínceps, Ami­goo) viu en directe la física quàntica: les dues intèrprets s’abra­cen en un pèndol veloç que s’embala en una rotació centrífuga que les expul­sa­ria fora del cer­cle. La llum i l’espai man­te­nen aque­lla essen­ci­a­lit­zació esti­lit­zada del tipus d’acció que volen desen­vo­lu­par. Segu­ra­ment, les fun­ci­ons faran que tro­bin claus per con­nec­tar, des del minut zero, amb el públic. L’estra­nyesa és nota­ble, i només li falta un cop de canell per con­ver­tir-la en ins­tant entra­nya­ble, íntim, vis­cut quasi pri­vi­le­gi­a­da­ment entre els artis­tes i els matei­xos espec­ta­dors que envol­ten l’estruc­tura. La inèrcia s’alia amb l’acròbata perquè la des­car­rega de la pesada gra­ve­tat. I trans­muta en màgia i poètica alhora.