LA BELLESA DE LA MEMÒRIA

Annie Ernaux (1940) va néixer en un poble de Nor­man­dia, amb el pai­satge històric, de fons, de la Segona Guerra Mun­dial. Es va dedi­car a l’ense­nya­ment, com a pro­fes­sora d’ins­ti­tut, fins a la seva jubi­lació, moment de canvi que va saber apro­fi­tar per dedi­car-se ple­na­ment a escriure algu­nes de les seves grans obres. És con­si­de­rada com una referència de l’auto­ficció, un gènere lite­rari que ha gene­rat debats de tot tipus, ja que no s’ha ento­mat bé, ni s’han aca­bat de con­tra­po­sar les diferències, les sem­blan­ces i les fina­li­tats que exis­tei­xen entre ficció i rea­li­tat. Va escriure la seva pri­mera novel·la, Les armoi­res vides, l’any 1974. La resta d’obres refe­ren­ci­als vin­drien més tard: Pura passió (1992), L’esde­ve­ni­ment (2000), Els anys (2008) o Memòria de noia (2016). Obres que han estat traduïdes al català per Angle Edi­to­rial. Les seves experiències com a dona com­pro­mesa i les rela­ci­ons emo­ci­o­nals pre­nen força en els seus relats. Va rebre el premi Nobel de lite­ra­tura l’any 2022 sense que fos cap sor­presa.

L’home jove és una petita nar­ració, una nou­ve­lle molt sintètica que busca la intros­pecció i que té l’extensió d’un conte. Ens parla sobre la relació sexual que va tenir amb un estu­di­ant que l’escri­via des de feia un any i la volia conèixer. Aquest és l’argu­ment més apa­rent que n’amaga d’altres: “Sovint he fet l’amor per obli­gar-me a escriure.” Aquesta història ens remet a una de les seves grans obres, Els anys, que la va cata­pul­tar com una de les grans escrip­to­res fran­ce­ses, la història per­so­nal i col·lec­tiva de sis dècades que parla de records d’infància, de foto­gra­fies fami­li­ars, d’esde­ve­ni­ments històrics, d’objec­tes per­so­nals, d’eta­pes vitals de la seva vida, de ser mare, de cançons, d’amants, de mar­ques de men­jar i de con­ver­ses fami­li­ars de sobre­taula de diu­menge.

També s’hi poden rela­ci­o­nar i enca­bir altres històries reals i literàries, com l’avor­ta­ment clan­destí que va tenir de jove, a l’hos­pi­tal de Rouen, davant del mateix edi­fici on es tro­bava amb el seu jove amant. Les seves des­crip­ci­ons són pre­ci­ses, matemàtiques, com si estigués escri­vint equa­ci­ons, ni menys ni més. Ella amb 54 anys i ell amb trenta anys menys. Amb una visió freda i com­mo­ve­dora, des­criu com és el seu amant, sociològica­ment i econòmica­ment, amb una pre­cisió quirúrgica, que t’acaba donant plaer com a lec­tor i que també t’acaba fent mal, perquè arriba fins al fons, i arri­bar fins al fons sem­pre fa mal. A la inversa, la des­cripció que es fa d’ella mateixa, de la posició domi­nant com a dona amb poder adqui­si­tiu, esdevé un con­trast sobre les par­ti­cu­la­ri­tats exis­tents en les rela­ci­ons i les for­mes d’abor­dar la memòria. També des­criu com eren vis­tos pels altres, com si la inti­mi­tat quan ocupa l’espai públic passés a ser un valor de judici. De sobte, la vida lliure en una soci­e­tat democràtica esdevé un judici. És així com la lli­ber­tat sem­pre acaba sent jut­jada i con­dem­nada pels altres.

És a través de la memòria, de les diver­ses memòries, com l’escrip­tura d’Ernaux es trans­forma en un acte col·lec­tiu. Lite­ra­tura i soci­o­lo­gia. Consciència de dona i també de classe. Ha ele­vat i ha rein­ven­tat la lite­ra­tura del jo, per­so­nal i col·lec­tiva, ja que quan parla d’un fet històric o d’una marca de gale­tes t’evoca els teus pro­pis records, encara que esde­vin­guin altres fets, ja que sem­pre aca­ba­ran sent altres records. Aquesta és la gran­desa de la seva lite­ra­tura, con­ver­tir la memòria en ficció.