LA BOSSA NO SONA PER A BARCELONA

El 7 de setembre va celebrar-se a Sotheby’s la segona jornada de la subhasta dels béns personals que hi havia a Garden Lodge, la casa de Freddie Mercury a Londres. La primera sessió , el dia anterior, va ser un autèntic espectacle que no va decebre gens, ni per les vendes (12 milions de lliures pels seixanta lots oferts, que es van adjudicar tots), ni pel xou organitzat per la casa de subhastes, amb Oliver Barker, chairman de Sotheby’s, com a mestre de cerimònies. Feia goig veure’l moure’s, balancejant el cos delicadament cada cop que assenyalava una nova licitació, gairebé ballant; fent inflexions de veu i seduint la sala per animar els licitadors a aixecar la paleta. Quan feia martell (l’acció de rematar un lot i adjudicar-lo), el seu cos traçava una petita paràbola culminada amb els aplaudiments dels assistents. Aquesta litúrgia corporal dels subhastadors és tot un art, i la descriu molt bé Simon de Pury –exchairman de Sotheby’s– a les seves memòries.

Aquella primera jornada van adjudicar-se diversos manuscrits de cançons mítiques de Queen, com Somebody to love, per 241.300 lliures, o We are the champions, per 317.500 lliures, molt lluny del 1.379.000 pagats per un esborrany de Bohemian Rhapsody, la que per a molts és la millor cançó de la història de la música popular.

L’interès per als barcelonins i catalans es trobava a la segona sessió de la subhasta, ja que el lot número 260 era un conjunt ben nodrit de documents que, entre altres, incloïa un manuscrit de dos fulls amb la lletra de Barcelona, l’himne musical dels Jocs Olímpics de Barcelona 92; un grup de vint-i-quatre còpies mecanografiades de la cançó en anglès i castellà; quatre còpies més amb traduccions manuscrites a llapis; una còpia amb anotacions sobre el tempo de la cançó; dues còpies més amb petites correccions de llapis, i finalment, disset còpies d’una versió amb lletra alternativa.

L’Ajuntament de Barcelona va participar a la subhasta –com no podia ser de cap altra manera– per mirar d’adquirir aquest valuós conjunt, que sortia amb una estimació baixíssima de 3.000-5.000 lliures. Baixíssima perquè Sotheby’s va fer curt amb les previsions, i molts lots van multiplicar la seva estimació per deu. Amb aquests precedents i les adjudicacions del dia anterior, els 30.000 euros que el consistori barceloní havia previst gastar-se eren ridículs. Finalment, el conjunt de documents en qüestió va adjudicar-se per 57.150 lliures (66.607 euros), una xifra que hauria d’estar a l’abast d’una ciutat com Barcelona que, no ho oblidem, té un museu olímpic creat ex profeso per enaltir aquella fita del 1992 i que, coincidint amb la subhasta, ha anunciat que dedicaran un carrer a Freddie Mercury i Montserrat Caballé.

Que un ajuntament com el de Barcelona no hagi apostat de manera decidida i ferma per aquesta adquisició és una mostra d’incompetència i estultícia que sorprèn, tot i que no hauria de ser així perquè ens hi tenen acostumats. En matèria de patrimoni històric i artístic, durant els darrers anys han aparegut en subhasta infinitat d’obres i objectes fonamentals per a la història de Barcelona que han estat sistemàticament ignorats pel consistori, que podrien haver engrossit la col·lecció del Museu d’Història de la Ciutat i que demostren que, massa cops, la bossa no sona per a Barcelona.