El Temporada Alta, una brúixola

Oest. Fins a l’Argentina, es va desviar El Eje per trobar la maduresa sota la direcció de Sergio Boris. Euforia y desazón és una peça inquietant, de personatges perduts en un laberint que els porta a un infern. Boris ha ideat un espai fosc, una mena de cova refugi que és alhora tomba vital. Sembla impossible sortir d’aquest bucle, una espiral maleïda que simula una esventrada escola d’adults. La situació permet que els personatges despleguin terrorífiques solituds. La trama és quasi una excusa perquè les veus s’expressin, sovint trepitjant-se, obviant que el focus està a l’altra punta de l’escenari. L’arribada d’Amanda suposa un instant de llum en aquell clot que s’intueix d’olors fortes, taules enganxifoses, escombres i fregones que dormen el son dels justos. Com si una bomba hagués esclatat la caldera de la banyera, sembla un espai inhabitable que conviuen quatre ànimes perdudes. Podrien sortir per la porta i escapar-se del tuguri però no en són capaços. Hi ha una maledicció que els esclafa. El «No future» dels punkis ja ha arribat amb una agror i una fortor insuportables. El Eje respira a la buidor plàstica de La Zaranda (Ahora todo es noche). D’un nihilisme asfixiant que ni tant sols la joventut o l’humor negre deixa que hi passi un bri d’aire (Yes, potser; Fando y Lis...). La vida s’extingeix. I la humanitat no en farà cabal.La companyia ha travessat l’Atlàntic per trobar un llenguatge esquerp com sempre, però sense els xiscles d’Hey, hermana o Masticar el hielo. Ara, les textures es perceben en les biografies profundes, agòniques, desesperants, dels personatges i la trama levita sense brúixola, però amb un destí inexorable, apocalíptic.

Est. Quixot cavalca de la Manxa cap a Barcelona, en direcció est. La trajectòria de Cascai Teatre és també quixotesca. Sense renunciar a un humor popular s’entesta a parlar de referents inqüestionables. Ho ha fet amb Duke Ellington a Els colors de Duke Ellington, i ara aposta per Miguel de Cervantes. Marcel Tomàs és un Quixot estirat, fantasiós, a qui li agrada compartir els seus deliris. Toni Escribano és un Sancho Panza ben antagònic. La parella respon als rols de Cara Blanca i d’excèntric de la família dels clowns. Cascai explota el seu joc habitual de fer viure l’escena al públic convidant a pujar dalt de l’escenari, procurant que tots quedin simpàtics, que mai es ridiculitzi ningú i representant algun quadre èpic amb quatre parracs i tres gags amb què cada espectador/intèrpret pot defensar-se.

Nord. El Premi Quim Masó otorga un valor primordial a aquesta producció. Víctor Borràs ha apostat per un teatre rural, amb un to d’humor negre. El thriller batega per sobre d’uns amics de la infància en un poble qualsevol. Guanyadora del Premi Quim Masó 2022, se serveix amb tres actors en estat de gràcia (amargat d’èxit el Xavi d’Ivan Benet, fracassat l’Hèctor de Norbert Martínez i ximplet el Llorenç d’Ernest Villegas). La direcció de Xavi Ricart busca els contrastos entre el personatges i potencia la baralla tapada durant dècades. L’alarma s’activa quan una tempesta deixa al descobert una pista, de la qual s’havien conjurat no parlar mai més. Però ara ressorgeix per imperatiu vital. Borràs descriu uns personatges perdedors com a La dona del tercer segona, però ara empeltats en la ruralitat de la Catalunya interior. Els protagonistes no saben com enfocar la vida. L’èxit laboral o familiar són escuts que un utilitza per parapetar-se. Al final, el que compta és la llibertat d’aquell irlandès a qui tothom repudiava perquè segurament la seva llibertat supurava enveja veïnal. Borràs imagina l’ambient d’un pub irlandès en aquest obrador de cervesa artesana. Els seus personatges callen molt més, que no pas els de McPherson de La presa. Pren la fórmula Pinter d’insinuar amb els silencis (Vells temps).

Sud. Ada Vilaró furga ben endins, en un cant que va de la supervivència de la natura, de la paròdia dels negacionistes del canvi climàtic, i que ara fa un gir cap a la seva biografia, un cant que és de nou exemple com a 360 grams. La seva acceptació calmosa dels avatars de la vida convida a abaixar els ritmes, a percebre l’aire als pulmons, a reconnectar amb les plantes.