Tot esperant el llop

Avui la secció és monogràfica de títols de terror que, quan són per a primers lectors, tenen trames d’humor o miren de desmitificar el motiu que provoca la por. Els vampirs són simpàtics, els fantasmes duen els llençols nets, els ogres, des de Shrek, no són el que eren, el monstre de l’armari al final és una entranyable bola de pèl... La foscor és una por superior, intangible, que costa de combatre perquè, per la força de la imaginació, permet contenir la resta de pors.

En el cas d’aquest molt recomanable àlbum dels francesos Myriam Ouyessad i Ronan Badel, l’objecte de la suposada por és el llop. Un motiu que es remunta als contes tradicionals. Fa uns quants anys van coincidir al mercat diversos títols que jugaven a favor del llop. Sempre cau millor ell que els tres porquets. El sàdic final a què el sotmeten les set cabretes no té nom. I en el cas de la Caputxeta... entraríem en un territori freudià i sexual que mereix un altre debat.

El llop no vindrà té diverses virtuts. Unes il·lustracions netes –envoltades de molt de blanc perquè les pàgines respirin– que tradueixen en divertides imatges les suposicions del conillet. Un ritme narratiu sostingut. Un gir final agraït. Però, sobretot, com es mostra la dura prova que ha de superar la mare conilleta quan posa a dormir el seu fill. “Estàs segura que el llop no vindrà?”, li pregunta el petit. I ella li diu que no i ho argumenta. I el conillet proposa una nova hipòtesi que desmunta la resposta de la mare o hi afegeix una variant. Un cop i un altre fins que en l’últim “com ho saps?” la mare cau en el típic “perquè ho sé!”, que també podria ser “perquè sí!”, o “perquè ho dic jo!”, o altres fórmules per amagar la derrota. Ells, els petits, sempre guanyen.