“«I ara, senyors, passin per caixa». Aquesta invitació, certament una mica descarada, no era cap novetat per a aquells homes; ells ja estaven avesats als suborns i a les comissions il·legals. La corrupció és una partida irreductible del pressupost de les grans empreses, i té diversos noms, com ara lobbisme, regals o finançament de partits. Tot seguit, doncs, la majoria de convidats van dipositar uns quants centenars de milers de marcs.” Amb aquesta frase, el francès Éric Vuillard, el darrer guardonat amb el Premi Goncourt, un dels premis literaris de més prestigi del món, en la seva obra L’ordre del dia, descriu el finançament de l’emergent partit de Hitler.

La bona literatura és la gran eina contra un poder decadent. La cultura és la gran arma de construcció d’un país, una cultura lliure i forta que com un riu, recorri carrers i places i enforteixi les ments i els cors de la ciutadania republicana valenta i combativa. Per fer front a la misèria humana contra les engrunes del poder, Vuillard ens descriu amb aquelles paraules necessàries, aquelles que travessen la paret del paper i arriben a sacsejar la nostra emoció, la construcció de la decadència del poder polític en connivència amb interessos particulars.

Aquest ha estat el gran motiu aglutinador del gran consens polític que ha fet possible la moció contra Rajoy. La corrupció sentenciada. Una corrupció gens fàcil de combatre si no és des de grans esforços de prevenció i reforç de la integritat personal i de les organitzacions. Una prevenció que mai podrà creuar els domicilis particulars o obrir els sobres de paper, però que sí que pot i ha d’empoderar la ciutadania, les empreses i els servidors públics a dir prou. Malgrat l’esperança en aquesta inflexió col·lectiva, pel que fa al context polític, i reconeixent el drama democràtic que representa que el partit de govern hagi estat condemnat, l’autèntic drama és que s’hagi hagut d’esperar a la sentència per ser capaços de teixir un gran consens d’estat contra una regressió en decència i respecte als drets civils i polítics i al pluralisme democràtic. Un consens polític que ha estat difícil de construir i en què hi ha hagut grans esforços de política d’altura. Un consens que ha inclòs converses amb Berlín i Estremera, la construcció d’un govern català, el decantament del PNB, un lideratge del PSOE de Sánchez-Robles, la valenta posició dels partits catalans i una gran visió de centralitat i de govern de Podemos. Un partit que, no ho oblidem, va ser el que, arriscant vots, va incorporar des de l’inici un referèndum per a Catalunya en el seu programa i que ara apunta cap a un pacte de futur amb propostes també per a Europa. Aquests consensos els han teixit persones i líders. Alguns de silenciosos. I es va ser capaç de construir una gran operació política amb una absoluta discreció dels seus protagonistes. Lluny del que pot semblar no és una improvisació tàctica i planteja reptes de molta dificultat de gestió i de convivència política. El primer, formar govern. En un altre escenari molt simbòlic, mentre al Congrés es decretava la mort política d’un règim, el president Torra feia una demanda de compromís al sector empresarial a Sitges, adaptació i altura de mires, com a sector essencial per superar les actuals circumstàncies polítiques. La prepotència del PP de l’1 d’octubre, de la llei mordassa, de l’“a por ellos”, d’una fiscalia regressiva... tot va quedar ahir aturat per la política.

Però ahir, i això és el realment transcendent, un dels eixos del debat, va ser la qüestió territorial de l’Estat i la transició del 78. Aquest serà l’autèntic repte per a la política espanyola. Afrontar el retorn al pluralisme polític, aturar la repressió i afrontar el dret a decidir.

Algun dia una gran autora o autor català, dels grans que tenim en el nostre panorama cultural, novel·larà com ha fet Vuillard, aquesta època, i abocarà a les noves generacions, amb la bellesa de la bona literatura, el coneixement de la intrahistòria i dels secrets del mal poder i de la bona política. Ahir es van escoltar paraules noves. No oblidem dirigir la mirada cap a aquests lectors de futur que ara són infants que pinten la llum del sol amb el nostre color, el groc. I el verd de l’esperança amb el dels arbres vius, que omplen la terra.