Twitter no en té la culpa
És creïble que una sola piulada intemperant de Donald Trump pugui dinamitar tota una cimera del G-7, set de les més grans potències econòmiques? Pot ser que aquesta piulada irritada pugui “fer tornar el món al segle XIX”, com deia Christopher Meyer, antic ambaixador britànic als Estats Units? I no exagera molt el ministre d’Exteriors alemany, Heiko Maas, quan diu que “una quantitat extraordinària de confiança [entre els estats] pot quedar ràpidament destruïda per una piulada”?
I no és delirant que tota la sessió d’investidura d’un president de la Generalitat, el Molt Honorable Quim Torra, quedi focalitzada en unes velles piulades del candidat, tretes de context i convertides en escàndol farisaic? Sobretot, és clar, si es té present que aquesta investidura és resultat de la dissolució autoritària d’un Parlament democràtic, de l’empresonament o exili del seu anterior govern i que arriba després d’haver torpedinat totes les anteriors propostes legítimes.
Fins i tot, és tan greu que a un ministre de Cultura acabat d’anomenar se li descobreixi una piulada reactiva dient “me cago en el puto independentista”, en referència a l’aparició d’un espontani amb barretina a l’Eurovisió del 2010? Una expressió, a més, prou suau al costat del to que des de fa anys utilitza la majoria de la premsa espanyola per parlar dels catalans. I és més greu aquesta piulada, o que Alfonso Guerra digui –no per Twitter, sinó de paraula i amb tota consciència– que Torra és un nazi?
Sense voler disminuir gens la rellevància que les xarxes socials tenen en la nostra vida de cada dia, a la vista de com se’n parla, les estem convertint en el nou cap de turc tecnològic de la nostra època, a qui atribuïm la culpa de tots els grans mals. És cert que han canviat la nostra manera de relacionar-nos, de treballar i fins i tot de sentir i pensar, afegint complexitat, acceleració i riquesa al nostre món. És a dir, han afavorit el progrés col·lectiu. Però com qualsevol nova tecnologia, com ho va ser la impremta al seu moment, o com ho ha estat més recentment la televisió, també facilita tota mena d’abusos que creen malestar.
Com ja vaig escriure fa anys, les xarxes socials s’han acabat convertint en la taverna pública d’aquell famós veïnatge universal (global village, en l’original) descrit fa més de cinquanta anys pel canadenc Marshall McLuhan, molt abans que ningú pogués imaginar què representaria internet. La particularitat és que fins fa poc les barbaritats que es podien sentir a la barra d’una taverna quedaven dins les quatre parets de l’establiment. En canvi, ara s’escolten arreu i queden escrites per sempre. El xivarri tavernari –afegint-se al de les tertúlies mediàtiques– s’ha fet global.
Però que hi hagi molt xivarri, que la irritació quedi inscrita en un text de 280 caràcters penjant d’un núvol, no significa de cap manera que sigui el culpable de tots els nostres mals humors, més enllà de servir per expressar-los. Si la cimera del G7 fracassa, no és per una piulada, sinó per la dificultat de conciliar interessos. Si es vol fer trontollar una investidura no és per cap piulada, sinó per l’intent deliberat de provocar divisió i desconfiança cap al nou president. Si un ministre s’irrita pel salt d’un espontani a mig espectacle i l’insulta per independentista, és perquè hi ha un clima general de menyspreu que ho fa possible.
Si em dieu que encara no hem après a domesticar les xarxes socials, hi estaré d’acord. Una domesticació que, en bona part, també depèn de solucions tecnològiques que a poc a poc es van incorporant a les màquines i a les pròpies aplicacions. Però, si us plau, no ens fem adversaris fàcils perquè així mai no vencerem els enemics de veritat.
