Tribuna republicana
Un any de malestars
Acabem un any ben estrany, carregat d’esdeveniments fins fa quatre dies impensables, de guerres de destrucció massiva i crims indiscriminats sobre la població civil que semblaven d’un temps passat, de resultats electorals i comportament polítics que no encaixen amb els fonaments democràtics d’algunes nacions avançades. Fins i tot aquí mateix, assistim a canvis d’estratègies polítiques que, per molt que es justifiquin per convertir la necessitat de governar en la virtut de pactar allò que mai hauríem imaginat, el cert és que no només no les entenen a Espanya, sinó que són escassament creïbles per a molts catalans.
La llista de fets inversemblants seria inacabable. I la manera més habitual d’integrar-los en la nostra manera de veure el món és fer-ne un judici sever. Condemnem les guerres, els crims de gènere, les desigualtats creixents, els resultats escolars i les malalties mentals, fins i tot les catàstrofes naturals, com si tot fos resultats de voluntats conscients i evitables. Fem allò tan comprensible com absurd d’exigir que sigui l’últim crim, que no n’hi hagi cap més. Assenyalar un culpable i jutjar-lo severament alleugereix el cop inicial.
Tanmateix, com han sostingut els clàssics, el judici ens allunya de la comprensió. Qui jutja no comprèn i qui comprèn no jutja, com ja he sostingut en algun altre article. Però si fer un exercici de comprensió d’allò que moralment abomines ja és difícil, l’esforç sol ser mal entès. Vull dir que posar-se a la pell, posem per cas, d’un assassí en sèrie per comprendre el seu comportament, òbviament, és complicat. I per posar-se a la pell entenc fer-se càrrec de quins determinants socials l’han portat a la deshumanització, però també quins factors psicobiològics hi poden haver intervingut. Ara bé, el més habitual és que aquest esforç de comprensió sigui vist com una justificació del comportament criminal i, encara, com una desresponsabilització de l’assassí.
Però ja he dit que comprendre i jutjar són dues coses diferents. El judici moral i el penal tenen les seves pròpies bases, els seus fonaments. En canvi, la comprensió –no pas la condescendència, és clar– és el resultat d’un exercici analític que exigeix distància, fredor, estudi, ciència. L’avantatge del judici sobre la comprensió és que utilitza els fets que alteren l’ordre moral establert per refermar-lo. Els crims de guerra dels enemics ideològics es posen al servei de la construcció d’aquest enemic. Els crims de gènere confirmen les ideologies del patriarcat.
El problema del judici, però, és que no serveix per posar remei a allò que es jutja. Simplement, reafirma el prejudici amb què s’encaren els fets condemnables. I, per tant, no disminueix el malestar que provoca allò que es jutja, simplement perquè no n’entenem les causes. Ben al contrari, el combat del malestar social que generen tots aquests fets que alteren les nostres vides només es pot guanyar amb la comprensió. Podem demonitzar tant com vulguem Trump, Milei o Vox. No ens falta raó moral i hi tenim tot el dret. Però, per combatre’ls, el que ens convindria és entendre les raons del suport que tenen.
En aquest sentit, i des del meu punt de vista, la voluntat de comprendre és més revolucionària, més disruptiva –i, personalment, més trasbalsadora– que la voluntat de jutjar. Jutjar posa ordre d’acord amb el nostre sistema moral previ. Però comprendre és posar en entredit aquest ordre per tal de buscar la raonabilitat, allò que socialment censurem, ens repugna i, en definitiva, volem combatre. I, en anys com el que ara acabem, crec que ens han sobrat condemnes i ens ha faltat esforç de comprensió. Vet aquí la raó de tant malestar!