Condició humana i revolució tecnològica

Tot i les mol­tes inves­ti­ga­ci­ons que ja es fan sobre l’impacte de les xar­xes soci­als, es pot dir que encara no en tenim un diagnòstic precís, rigorós i com­plet. Fa massa poc que la banda ampla ha arri­bat, eixam­plant els usos dels telèfon dits intel·ligents. I encara fa menys dels anys de pandèmia, que han acce­le­rat la incor­po­ració de les xar­xes al tre­ball, la salut, l’esco­la­rit­zació i, en gene­ral, a la nos­tra vida quo­ti­di­ana. Cada dia apa­rei­xen nous debats pels des­a­fi­a­ments que creen aques­tes noves for­mes de relació i reor­ga­nit­zació social, sobre­tot quan se’n des­co­brei­xen con­seqüències no pre­vis­tes.

Ara mateix, es torna a dis­cu­tir sobre els usos esco­lars de mòbils i ordi­na­dors –a vega­des amb exclu­si­ons dràsti­ques– i es recon­si­de­ren qüesti­ons tan ele­men­tals com és el retorn a l’escrip­tura a mà per a la con­for­mació de cer­tes habi­li­tats cog­ni­ti­ves. O es debat sobre quina hau­ria de ser l’edat ade­quada per començar a dis­po­sar de mòbils tan bon punt s’ha com­pro­vat que poden induir a com­por­ta­ments sexu­als precoços i peri­llo­sos amb l’accés a la por­no­gra­fia. Per no par­lar –sense cap pre­tensió d’exhaus­ti­vi­tat– de com can­vien les for­mes d’interacció entre pares i nadons quan les cri­a­tu­res bus­quen ins­tin­ti­va­ment l’estímul d’unes cares que, atra­pa­des al mòbil, ja no els miren. I no pararíem: can­vis en les rela­ci­ons entre ado­les­cents, entre pares i fills, entre com­panys de feina, en la pro­duc­ti­vi­tat, en l’orga­nit­zació de l’espai domèstic per fer lloc al tre­ball en línia, en l’expressió de les emo­ci­ons o en les for­mes de ritu­a­lit­zar la malal­tia i la mort. L’arri­bada immer­siva i mas­siva d’aquesta nova tec­no­lo­gia –ara, com­ple­tada amb l’accés a la intel·ligència arti­fi­cial–, és un des­a­fi­a­ment que ha de revo­lu­ci­o­nar la soci­o­lo­gia i l’antro­po­lo­gia actu­als, i tots els seus vells para­dig­mes, si és que volen seguir sent útils per enten­dre el món con­tem­po­rani.

De tots els can­vis que s’han produït sense que gai­rebé hi haguem opo­sat cap resistència i, per tant, que s’han assu­mit sense gai­rebé ado­nar-nos-en, és molt evi­dent el que afecta la cir­cu­lació d’infor­mació. No només de com conei­xem el món que ens envolta, amb una crisi dels tra­di­ci­o­nals esque­mes que situ­a­ven la premsa i els peri­o­dis­tes en una posició d’inter­me­di­a­ris –gateke­e­pers– que ofe­rien cre­di­bi­li­tat i con­fiança, sinó en l’expressió i difusió de les pròpies opi­ni­ons i en els posi­ci­o­na­ments per­so­nals en relació amb allò que “conei­xem” a través de les matei­xes xar­xes.

En aquest ter­reny és llo­a­ble l’apa­rició d’ins­tru­ments per veri­fi­car i con­tras­tar allò que cir­cula per la xarxa, de l’estil del Poli­ti­facts, del Veri­fi­cat català o d’altres pla­ta­for­mes cone­gu­des com de fact-checking. Però òbvi­a­ment la seu paper és i serà ine­vi­ta­ble­ment mar­gi­nal, amb una cli­en­tela molt cons­ci­en­ci­ada, i impo­tents a l’hora de com­ba­tre els algo­ris­mes que, pre­ci­sa­ment, van en la línia contrària. Perquè, efec­ti­va­ment, les xar­xes han poten­ciat de manera impre­vista alguns meca­nis­mes soci­als que abans es tenien força ben deli­mi­tats. Penso en els pro­ces­sos de cre­ació de les ano­me­na­des “evidències col·lec­ti­ves”, en l’esta­bli­ment d’allò que en diem “el món donat per des­comp­tat” –taken for gran­ted–, en l’aco­mo­dació fàcil del pen­sa­ment que con­fon desig i rea­li­tat –el wish­ful thinking– i, en gene­ral, en tots els tipus de biai­xos de con­fir­mació que acce­le­ren la cir­cu­lació dels rumors no con­tras­tats i que refor­cen els nos­tres pre­ju­di­cis i tots els este­re­o­tips amb què obser­vem el món que ens envolta.

En tots aquests casos el que ha can­viat no és tant la base dels meca­nis­mes, que tenen fona­ments neu­rològics i evo­lu­tius prou esta­bles, a més dels soci­als i cul­tu­rals, sinó els canals a través dels quals es for­men, es desen­vo­lu­pen i s’expan­dei­xen. I és en aquest punt que estem obli­gats a tor­nar a repen­sar cate­go­ries com les de cre­du­li­tat i escep­ti­cisme, de creença i agnos­ti­cisme o indi­ferència, de con­fiança i dubte o sos­pita. I, en l’èxtasi de l’opinió anònima i reac­tiva, cal­dria revi­sar què és una expressió d’odi, però també el valor fàctic de les adhe­si­ons incon­di­ci­o­nals que no com­por­ten cap com­promís.

La con­dició humana no sem­bla haver can­viat gaire però, nova­ment, la revo­lució tec­nològica la pro­voca, l’exas­pera i la posa a prova. Caldrà estar atent a com hi res­pondrà, o si voleu, a com hi res­pon­drem.