El voraviu

Els premis de la fundació reial fugen dels espais públics de Girona (que se’ls han negat), cap a espais privats de Vilablareix i Caldes de Malavella. Els alcaldes David Mascort i Salvador Balliu s’oposen a la presència de Felip VI i les xarxes vessen comentaris sobre els germans Roca. Els republicans no hem de pressionar els propietaris de Mas Marroch. Seria injust i indigne. Ni als germans d’El Celler ni a ningú més se’ls han de demanar heroïcitats ni sacrificis personals, professionals i familiars. Hem d’arribar a la república sense assemblar-nos a l’Espanya trista de Joan Maragall. Cap tros a l’olla dels “saguntins i dels que per la pàtria moren”. Han de donar menjar al rei d’Espanya: la venjança castellana seria terrible. Poema Castilla, de Manuel Machado. El Cid marxa al desterrament amb els seus fidels. “Cerrado está el mesón a piedra y lodo.” La filla de l’hostaler, espantada, relata el que són i fan: “Buen Cid, pasad. El rey nos dará muerte, / arruinará la casa / y sembrará de sal el pobre campo / que mi padre trabaja… / Idos. El cielo os colme de venturas.../ ¡En nuestro mal, oh Cid, no ganáis nada! ” Orgullosos que els Roca facin la feina com la fan de bé, no els pressioneu, no els busqueu la ruïna, no els feu temptar la venjança castellana!

Òmnium reelegeix Jordi Cuixart com a president amb 28.151 vots. Dijous vinent farà un any que vam dinar junts. Al Born. Al Moment Zero que organitzàvem a El Punt Avui i que aquell dia tenia com a ponents a ell, Jordi Sánchez, Miquel Buch i Neus Lloveras, els presidents de les entitats sobiranistes. Compartíem taula amb el director del diari, Xevi Xirgo; el diputat Llach; la presidenta Forcadell, i les conselleres Bassa i Borràs, aquell dia imputada per comprar les urnes del 9-N. És la primera i darrera vegada (espero que per poc temps) que hem coincidit. Va dir una cita de Joan Maragall. “Cadascú al seu lloc i al cop del seu martell.” Girava així la típica pregunta (cada dia formulada mil vegades en aquella època) sobre si podíem confiar que el govern... i l’altre... i l’altre... o l’altre... farien la seva feina… I va afegir: “I tu, la faràs? Seràs al teu lloc i al cop del teu martell? El president Puigdemont n’ha dit: “Cadena de confiances. No hi ha res més. És la clau de l’èxit.” Un any després, 28.151 socis han estat al seu lloc i al cop dels seus 28.151 martells en reelegir-lo a ell, que està a la presó per haver estat en tot moment al seu lloc i al cop del seu martell. I és l’autocrítica que ens hem de fer els independentistes: estem en tot moment al nostre lloc i al cop del nostre martell? Gràcies, Jordi. Salut i força!

Entra al port la patrullera costanera Dattilo, amb 274 persones a bord. Quatre hores després, ho fa l’Aquarius, amb 106 persones i cap a la una del migdia, l’Orione, amb 250 migrants a bord. A terra hi ha més de 600 periodistes i més de 2.300 voluntaris. Toca a periodista i 4 voluntaris per migrant. No nego la bondat de l’acció ni l’encert de la decisió presa pel govern espanyol. Però és necessària tanta gesticulació? Sobretot aquest circ mediàtic diu res en favor dels mitjans i de com funcionem? No voreja la pornografia de la comunicació? 600 periodistes desplaçats a València des de tot Europa són més de 1.500 jornals, un cost superior a 250.000 euros per treure tots les mateixes imatges i les mateixes declaracions. Així és com hem de funcionar, atents al toc de xiulet de qui mana? Mentrestant, al sud de l’Estat, en aigües del mar d’Alborán, de l’estret i de Canàries, els equips de salvament marítim han rescatat entre ahir i abans-d’ahir almenys 1.290 migrants i 4 cadàvers. Consten també 63 desapareguts. Si se’ls identifica s’afegiran a la llista de 34.361 desapareguts de qui es coneix la identitat que ha aconseguit elaborar el diari del Regne Unit The Guardian fins al 5 de maig del 2018. Una vergonya sense fi que converteix en porno dur el circ mediàtic de València.

No hi ha hagut tallada de cinta, ni imatges per al TN, ni fotos per a les portades. Per estrany que sembli, vistes les pràctiques seguides amb els escorcolls del procés, tot s’ha aconseguit fer sense autoritats ni periodistes, que encara devien ser al port de València fent un arrosset. En la intimitat, doncs, Institucions Penitenciàries ha inaugurat les obres de remodelació del mòdul de la presó de dones de Brieva. Estava buit des que n’havia marxat Roldán (director general de la Guàrdia Civil condemnat a 31 anys) i n’han canviat el sistema de calefacció i aigua calenta, n’han reformat els banys i n’han reparat la coberta del pavelló esportiu. Quina casualitat que, acabades d’inaugurar les obres, s’hi ha presentat el gendre del rei emèrit, que ha escollit Brieva per complir la condemna de 5 anys i 10 mesos de presó a què l’han sentenciat. Tot el cap de setmana que el relat monàrquic bull a les xarxes venent l’article que la presó d’Urdangarin demostra que tots som iguals davant la llei en l’Espanya democràtica. I un be negre amb potes rosses!, que diria l’àvia Neus. La presó d’Urdangarin demostra que no en feien prou amb la inviolabilitat constitucional del rei emèrit i que volien més tallafocs per a la monarquia. Urdangarin és aquest tallafocs, l’ase dels cops, el cap de turc, el manxaire de la cort.

Apoc a poc, sabem de quina pasta està fet el nou govern de Sánchez. És un canvi d’estratègia de l’Ibex 35. Aquell: “Necessitem un Podem de dretes” de Josep Oliu el 2014 va convertir Cs en el que és i en l’expectativa que tenia a l’abril. Però el cicle s’ha acabat i ara estan amb el “cal seduir els catalans” d’Ana Patricia Botín. I per això el retorn de Rajoy a Santa Pola, l’esmicolament del PP, l’ostracisme mediàtic de Rivera i la pujada als altars de Pedro Sánchez (amb vots independentistes i populistes i silenci de Susana Díaz i cia.). La moció de censura es presenta per la sentència de corrupció. Parlaven de pactar una data ben propera per a les eleccions si aquesta havia de ser la condició perquè la moció tirés endavant. Que no governessin els corruptes era l’objectiu. Ara que tenen el govern, l’objectiu ja és acabar la legislatura, ja es veurà amb quins suports. Ara l’objectiu són dos anys d’estabilitat perquè és el que l’Ibex 35 necessita. I avui al Senat ja han dit que en aquests dos anys no hi ha temps de renovar el finançament, reforma que està pendent des del 2013, quan va caducar l’actual model. Primer la Batet va dir que referèndum no, però que els altres 46 punts, sí. Sense finançament hi ha algun d’aquests 46 punts que es pugui abordar? J.V. Foix versionat: “És quan finanço que hi veig clar.” Ens sedueix, amics catalans?

Vegin també (per acabar d’entendre de quina pasta està fet el govern Sánchez) la manxeta del diari El País i contrastin al mateix temps algunes de les coses que passen en el món dels mitjans. La nova directora, Sol Gallego Díaz (67 anys), ja ha fet tots els canvis. D’acord amb els nous temps i els designis de l’Ibex 35, torna a manar la vella guàrdia que sempre ha apostat per un centre esquerra proper al PSOE. No en queda cap dels que el 2016 havien qualificat editorialment Sánchez d’“insensat sense escrúpols” per negar-se a dimitir com a secretari general. Veurem què els ofereix la nova etapa. El balanç de la darrera a Catalunya és esfereïdor. El gener del 2011, El País venia 46.640 exemplars diaris de mitjana. El mes de gener del 2018, n’ha venut 9.171. Un 80% menys. Com diria l’àvia Neus, “les cabres pels seus pecats porten els genolls pelats”. I en aquest cas, és tot el ramat de diaris espanyols que porta genolls de cabra. L’Abc s’ha quedat amb 1.645 vendes. El Mundo de Siglo XXI, amb 3.600. I La Razón, amb 4.991. És a dir, que els quatre diaris espanyols junts només desperten l’interès de 19.407 catalans. O dit d’una altra manera: ven més El Punt Avui sol (20.187) que tots ells junts. I si sumem l’Ara (14.648) els catalans gairebé doblen els espanyols. Estem abduïts.

El regidor Xavier García Albiol es vanta a les xarxes, a primera hora, que el nou alcalde ja ha retirat de la façana de l’ajuntament la pancarta en què es demanava la llibertat dels presos polítics. I poca estona després, Álex Pastor fa un correràdios explicant-se. Apel·la a un concepte que ja fa dies que els de Cs invoquen quan Arrimadas es nega anar al Palau perquè no vol entrar per sota de la pancarta. I ell el verbalitza. En diu “neutralitat institucional”. Com deia Don Quixot al seu escuder: “Cosas veredes, amigo Sancho, que harán fablar las paredes.” Algú em pot explicar per què i en què han de ser neutral les institucions? No votem i escollim entre diferents opcions polítiques perquè les ocupin? Democràcia no és que manin les majories o les minories capaces de conformar majories? Jo no en vull, de neutralitat institucional. Vull institucions compromeses amb els ciutadans que els han votat, amb els programes que s’han defensat per guanyar-les i amb els problemes dels ciutadans. Amb què han de ser neutrals? Sobre què no han de tenir opinió i parer? Que potser hem de tornar als temps de Franco: “Hágame caso, haga como yo, no se meta usted en política”? Deixem-ho! Què es pot esperar d’un insensat que creu que amb 3 regidors de 27 pot portar un ajuntament i governar la tercera ciutat de Catalunya?