‘El setè segell’
La setmana passada, la Filmoteca va celebrar el centenari del naixement del cineasta Ingmar Bergman amb la programació del film El setè segell. La meva acompanyant defensava que Persona és millor film, però personalment sempre he cregut que la feina feta a El setè segell és una de les culminacions del cinema del segle XX. La fotografia, l’actuació i l’impressionant guió construeixen un film perfecte que continua transmetent un missatge tan actual com el que transmetia fa seixanta anys, a la qual cosa també deu ajudar la temàtica tractada: la soledat, la bogeria i la incomprensió davant la mort, temes als quals, com a humanitat, encara no ens hem sabut sostreure.
Perquè el principal protagonista del film és la Mort, que accepta jugar una partida d’escacs amb el cavaller Antonius Block, que vol salvar la seva vida i saber què hi ha després de la mort a canvi de guanyar aquesta partida. Tota la pel·lícula és la partida final entre Antonius Block i la Mort. Una partida que s’acompanya de diferents moments d’epifania del cavaller, com el que té en compartir un dinar de maduixes i llet de cabra amb una família de comediants que ell i el seu inigualable escuder Jöns acaben de conèixer. L’alegria, la pau i la tranquil·litat que desprenen el deixen impressionat i li provoquen una sensació que mai podrà oblidar. Li arriben a l’ànima.
I és així, perquè, cap al final del film, decideix que és més important distreure la Mort amb el final de la partida –de manera que mentrestant els comediants puguin escapar–, que guanyar-la. Perd, sí, però aquests poden fugir del final funest que espera a tot el grup del cavaller. I és que, al final, potser l’única cosa que es pot fer és guardar els moments únics que et trobes, saber què és l’important que vols salvar i tenir una actitud alegre i innocent davant la vida com la que té la família de comediants. Ens preocupem per massa problemes absurds, terrenals i irresolubles, i mai arribem a ser del tot conscients que al final tots acabarem perdent la partida.
