LA CAIGUDA EN LA TIRANIA
El pendent autoritari amb rerefons totalitari pel qual Espanya està relliscant és més que evident. No és un problema d’un polític en concret, no és un problema dels partits, ja que els partits polítics no dirien certes coses si la gent no els votés per dir aquestes coses. És un problema de la societat en si, potser un problema induït per anys de manipulacions, especialment mediàtiques i culturals, però la qüestió és que la cosa en si existeix. Espanya pateix una deriva autoritària perquè una gran part dels seus ciutadans, tal com es demostrarà aquest diumenge, desitja aquesta deriva, la vol i la vota amb entusiasme.
Vam fer fora Rajoy per posar Sánchez, que no ha demostrat tenir més escrúpols que l’anterior, només ha demostrat tenir una mica més de vergonya, però que quan cal treu a passejar el seu autoritarisme, ja sigui parlant de fiscals, ja sigui parlant dels països lliures i democràtics que no volen entrar en el joc de les il·legalitats espanyoles o ja sigui fent una llei mordassa sobre internet sense passar pel Congrés ni tenir cap mena de validació democràtica.
I mentre passa tot això, des de Catalunya tornen a ressorgir les ànsies imperialistes i paternalistes sobre Espanya, tal com em recordava l’Eva Fernàndez. I és que al llarg de la història no hi ha hagut majors reformadors d’Espanya –encara que fossin fallits– que els mateixos catalans. Tornen les ganes d’agermanaments republicans que tants mals van portar a aquesta terra, tornen les ànsies de creure que l’Estat pot canviar i que, a més, ho farà perquè una part dels catalans així ho desitja. Tornen els que creuen que el peix al cove algun cop va existir i que és recuperable.
Mentre Espanya cau en la tirania, nosaltres, en part, tornem a caure en la Catalunya més naïf i perdedora, una Catalunya provinciana que espera un demà màgic que fins al dia d’avui i en els darrers cinc-cents anys encara no ha arribat. Reformem-nos nosaltres, cresquem nosaltres i deslliurem-nos de la nova –però tan antiga– tirania amb què ens torna a amenaçar Espanya, perquè tal com deia Muriel Casals, la llibertat no és negociable.
