En contra del pessimisme social

Para­do­xal­ment, sem­bla que com més avança i millora el món, més aug­menta el pes­si­misme gene­ral. No és res estric­ta­ment nou, perquè el més gran pres­tigi dels pes­si­mis­tes davant dels opti­mis­tes ve de lluny. En col·lec­ci­ono tes­ti­mo­nis, i un dels més diver­tits que tinc és aque­lla sentència d’Hipòcra­tes en què, fa gai­rebé dos mil cinc-cents anys, obser­vava amb pre­o­cu­pació: “Els joves d’avui no sem­bla que tin­guin cap res­pecte pel pas­sat ni cap espe­rança en el futur.”

Hi ha estu­dis que mos­tren aquesta apa­rent con­tra­dicció com­pa­rant les expec­ta­ti­ves de futur dels ciu­ta­dans de països més rics amb els dels països més pobres. Roger Liddle, a Social pes­si­mism (2008), obser­vava que a la pre­gunta sobre si es pen­sava que al cap de vint anys es viu­ria millor, el 78% dels esto­ni­ans deien que sí. En canvi, només hi esta­ven d’acord el 20% dels ale­manys. Una expli­cació de sen­tit comú –i per això incerta–, diria que els qui més tenen, més temen per­dre, i que els més pobres cre­uen que només poden millo­rar.

El pres­tigi del pes­si­misme ja l’havia asse­nya­lat John Stu­art Mill quan a la seva auto­bi­o­gra­fia publi­cada el 1873 escri­via: “He obser­vat que qui és admi­rat per molta gent com a savi no és pas qui manté l’espe­rança davant dels que es des­es­pe­ren, sinó qui perd l’espe­rança davant dels que la con­ser­ven.” I, encara més recent­ment, Matt Rid­ley, autor de l’assaig The rati­o­nal opti­mist (2011), sen­ten­ci­ava: “Si dius que el món ha estat millo­rant, seràs trac­tat d’ingenu i insen­si­ble. Si dius que seguirà millo­rant, seràs con­si­de­rat un xim­ple rema­tat. Però si dius que és immi­nent una catàstrofe pot ser que et donin un Premi Nobel.”

Però enguany s’han publi­cat un parell de lli­bres opti­mis­tes –i, per tant, molt valents– en què, amb tota mena d’indi­ca­dors soci­als, s’explica per què podem con­fiar en el progrés de la huma­ni­tat. L’un, de Ste­ven Pinker, Enligh­ten­ment now, en defensa de la raó, la ciència, l’huma­nisme i el progrés. L’altre, Fact­ful­ness, de Hans Ros­ling, sub­ti­tu­lat així: Deu raons sobre per què estem equi­vo­cats sobre com va el món, i per què les coses són millors del que ens pen­sem. I, ambdós lli­bres, car­re­gats de bona infor­mació, part de la qual es pot tro­bar al web www.​our​worl​dind​ata.​com, man­tin­gut des de la Uni­ver­si­tat d’Oxford per un grup de recerca inde­pen­dent.

Les raons del tri­omf del pes­si­misme davant l’evidència dels grans pro­gres­sos que fa la huma­ni­tat són diver­ses i com­ple­xes. La con­fusió entre crítica i catas­tro­fisme; la insa­tis­facció que pro­du­eix el benes­tar o l’ús del xan­tatge emo­ci­o­nal, en poden ser algu­nes de les cau­ses. I, és clar, pen­sar que les notícies periodísti­ques ens pro­por­ci­o­nen una visió equi­li­brada del món, tot i que se sap que només són notícia les males notícies. El cert és que allò que en diem actu­a­li­tat es limita a infor­mar del mal fun­ci­o­na­ment de les ins­ti­tu­ci­ons o dels com­por­ta­ments excep­ci­o­nals que, equi­vo­ca­da­ment i des­con­fi­ats com som, con­si­de­rem símpto­mes d’alguna amenaça més pro­funda.

Que el món té grans pro­ble­mes és una evidència impos­si­ble d’emmas­ca­rar ni amb les dades més posi­ti­ves de què es dis­posi. Que la injustícia, la desi­gual­tat i les ame­na­ces a la lli­ber­tat d’expressió pas­sen períodes de recu­lada, és indis­cu­ti­ble. Però la qüestió no és negar-ho, sinó si tenim una mirada prou equi­li­brada sobre l’estat gene­ral del món i, sobre­tot, sobre com ha avançat els dar­rers cent o dos-cents anys. I sí, pre­neu-me per xim­ple, però el progrés ha estat espa­ter­rant. I el que és millor, ho seguirà sent.