El voraviu

Els sis advocats dels nou presos polítics compareixen junts davant l’opinió pública i deixen clar que ningú està a favor de pactar amb la fiscalia. Un cop més (i les que ho haurà de fer) el món independentista fa prevaldre el sentit comú en una situació complicada i es menga els egos que emergien la setmana passada. Mentrestant, el “nein” d’ahir dels jutges de l’audiència de Schleswig-Holstein repica al cervell de polítics i funcionaris espanyols que corren a l’una i criden esperitats. “Ja no t’estic amic, kartoffen.” Uns estan que si retiren l’euroordre, els altres que si surten de Schengen… Aviat se’ls ha acabat la vocació europea, excepció feta dels socialistes (que no s’immuten perquè ells respecten les decisions judicials, siguin espanyoles o alemanyes, com a mínim mentre governin pels vots secessionistes). L’espanyolisme de dreta ara vol errar per aquell espai sideral on tant ens havien amenaçat que acabaríem nosaltres. Veurem quan dura la rebequeria de pati d’escola, però se l’hauran de menjar amb patates, i el discurs euroescèptic l’hauran d’encanyonar, com la no extradició per rebel·lió. Avui se l’han permès en veure el president, Jean Claude Juncker, fent tentines i han pensat que anava torrat, però entendran que tenia un atac de ciàtica i ja estarà. Tornaran a estar-hi amics.

Com el dissabte 9 de juny a Vic, Arrimadas ha anat a Canet de Mar a buscar imatges que demostren, segons ella, la ruptura social. Qualsevol que tingui dos dits de pesquis i entengui un bri de comunicació, sap que les imatges només demostren que havien de contraprogramar la manifestació de la tarda. Necessiten oxigen perquè l’Ibex 35 ja no els riu les gràcies, perquè Sánchez els ha tret el protagonisme mediàtic I perquè els jutges alemanys els han deixat en ridícul. No ho feu, gent de Canet, això d’escridassar-los. No els hi doneu per la menjadora La propera vegada, ignoreu-los. Ignoreu-los sempre. Ja s’ho faran. Que passegin el seu histrionisme per carrers i places amarats del nostre silenci. En tot cas, ja correrem a ajudar-los quan el propi verí els fulmini el dia que es mosseguin la llengua. La nostra feina ben feta d’avui és la del carrer Tarragona de Barcelona. Des de les Arenes (on ens hem concentrat els de poble) fins a la Model. Més de 100.000 i un únic clam unitari. Els volem fora. Els volem a casa. Pel damunt dels nostres caps els cartells que ens ha repartit l’organització (un altre cop un 10 per a l’organització). Jo he passejat la Dolors Bassa, i en acabar l’he guardada al cotxe i no la trauré fins que torni a Torroella (ella). A partir d’avui vindrà amb mi allà on vagi.

Si l’estratègia de l’Ibex 35 persisteix i el govern de Sánchez esgota el que queda de mandat, aquests dos anys seran de paradoxes constants i ens haurem d’empassar unes demostracions de cinisme que ni us explico. Com la del ministre Josep Borrell avui, quan ha anat a clausurar la conferència de Societat Civil Catalana. No hi ha anat com l’agitador desinfectant que s’havia mostrat en anteriors bolos, sinó d’administrador de bromur tranquil·litzant a la bancada unionista. (Per als postpacte del Majestic, el bromur s’utilitzava a les casernes militars, barrejat amb el ranxo, per disminuir la libido dels soldats de lleva). Qui l’ha vist i qui el veu! O més ben dit, qui l’ha sentit i qui el sent! Els ha dit que els secessionistes estem en el nostre dret de pensar el que vulguem i que ara és hora de “racionalitzar el debat perquè les emocions no es desbordin”. “Hem d’intentar que els ànims tornin a un punt per retornar al diàleg” i diu que han de “fer un esforç per començar a parlar, demostrant empatia i aplicant els mecanismes previstos”. I el que provoca més ànsia i fa basarda és que les cròniques no expliquen que els de Societat Civil l’hagin xiulat. Ni quan ha dit que podem estar a favor del dret a l’autodeterminació. És clar que ja els ha aclarit que no existeix i que els socialistes impediran que l’exercim.

Han hagut de fer un bis de tanta gent que s’ha quedat al carrer, però és que han escollit una sala que no n’hi deuen entrar pas gaire més d’un centenar. Tot són gesticulacions i postals per a la galeria. Marcar paquet, que se’n deia en els temps d’en Puigcercós, que no se per què m’ha vingut ara al cap. I paquet n’ha marcat de seguida Esquerra Republicana, que ha fet el sord de la Crida des del minut menys 1. No havia ni sonat la botzina i ells ja deien que no hi serien, que aquesta és una cosa del centre dreta, que ja troben bé que es recomposi, però que no va amb ells, que són gent de centre esquerra. I jo diria que a la CUP, ni els hi ha anat a preguntar ningú, si s’hi sentien concernits. Jo ara mateix no sabria dir quin tipus de personal s’enquadrara en cada espai independentista i quin serà més transversal que l’altre. Però és que a mi ja m’esta bé tota aquesta riquesa de sigles i tota aquesta varietat d’opcions i tot aquest remenament de gent i tot aquest no entendre-hi res i tot aquest no saber on és cadascú ni d’on ve ni on va i tot aquest tirar-se de cop i volta els plats pel cap i tot aquest cridar a la unitat al mateix temps. Que no us recordeu que avorrit era quan aquí tot era en Pujol i allà tot era en Felipe o l’Aznar? El camí a la plena República serà distret. Hi podeu pujar de peus.

Recordeu El show de Truman? Trump i Sánchez són dos actors d’un reality televisiu a escala mundial tipus “què sap fer el teu president?” o tipus “fins on és capaç d’arribar el teu president?”; però no són els dos presidents de veritat. No són reals. Són actors que fan un paper i que competeixen entre ells. Sánchez no ha parpellejat quan ha dit al Congrés dels Diputats que el problema de Catalunya se soluciona votant i que el que vol que votem és un nou estatut. Vol tornar al 2005, el paio! Vol que tornem al peix al cove, al ribot, a l’“apoyaré”, al referèndum, a les signatures del PP i a la sentència del Constitucional. Els audímetres han rebentat i els guionistes s’han banyat amb adrenalina i amb testosterona, de tant cabal de totes dues hormones com han segregat. I el tal Trump encara ha estat millor. Aquest pla, que els té grossos i ben posats! S’ha encarat a tot el seu país i els ha dit als ulls que es creu Putin, la bèstia negra dels ianquis. Li és igual que els informes de les disset agències d’intel·ligència diguin el contrari, diguin que Putin va intervenir per modificar els resultats de la campanya electoral. Trump es creu Putin. Ells concursen, i això vol dir que nosaltres (vostè i jo) també som part del xou i que el problema el tindrem quan despertem i vegem els de veritat. Preparem-nos!

Quan era jutgessa a Barcelona imposava. Vaig anar una vegada de testimoni a la seva sala i ho puc certificar. Avui és una mala imitadora d’en Gila. Pregunten a la Ministra de Defensa per l’escàndol del submarí S-80 Plus i contesta que si Trump sabés el que costa ens renyaria pel poc que invertim en defensa. Parla de la construcció de quatre submarins per un pressupost inicial de 2.131 milions d’euros i als quals ara se n’han d’afegir 1.772. Uns s’hi sumen perquè el van fer massa pesant i no estava garantit que un cop enfonsat tornés a la superfície. Per arreglar-ho, van decidir reequilibrar pesos i n’han allargat 10 metres l’eslora. Ara es troben que no els entra al moll d’atracament de la base naval de Cartagena i han de dragar el port i ampliar-lo i sumar-hi una altra picossadeta. Si fan comptes, veuran que cada submarí costarà 975 milions d’euros i que la desviació pressupostària és d’un 85%. No sé quina gràcia pretenia explotar la ministra amb l’acudit quan el preu de mercat d’un artefacte d’aquests oscil·la, segons els experts, entre els 400 i 600 milions d’euros. L’altra ocurrència del dia dels Sánchez boys i les Sánchez girls tampoc és menor. Que exhumaran en Franco tant sí com no i que si la família no el vol el portaran a l’ossari del cementiri de l’Almudena, que és on van els que ningú reclama.

La interlocutòria de Llarena en la qual rebutja l’extradició de Puigdemont per malversació i retira totes les euroordres, a part de ser una vergonya, un ridícul jurídic i la constatació d’una rendició, és la declaració de cocapitalitat política de la ciutat belga de Waterloo, uns vint quilòmetres al sud de Brussel·les. Des d’avui, per obra i gràcia del dret creatiu del jutge Llarena, Barcelona i Waterloo comparteixen la capitalitat política de Catalunya. Ja ho veuran. Li pesi a qui li pesi. Aquí el govern i el Parlament. Allà la Casa de la República que tant han parodiat alguns. Allà ja hi ha els consellers Comín i Puig i la consellera Serret. I allà farà cap en breu el president Puigdemont. Que s’hi posin fulles, els que necessiten, volen i treballen per amortitzar-lo. Des d’avui el 130è president de la Generalitat és a la copresidència i enfila el camí de la restitució. És hora que més d’un comenci a mastegar la portada que va fer el 26 de març sobre la detenció a Alemanya. “El final de l’escapada” (El Periódico de Catalunya). “Alemanya posa fi a la fugida i a la farsa de Puigdemont” (ABC) i “La caiguda de Puigdemont liquida la farsa del govern a l’exili” (El País). Confondre la realitat amb els desitjos juga males passades. I oblidin les brometes sobre que és el lloc on va ser derrotat Napoleó. Puigdemont és a Waterloo per la victòria de Wellington.