Les files monàrquiques s’aixequen estabornides per la retirada d’euroordres d’ahir. Però frenen l’euroescepticisme de la setmana passada, això sí. Ja no avancen en la teoria de sortir de Schengen. Poso totes les referències del dia a picar al morter, a veure si aconseguim saber per a qui es baten els ous. 1. La caverna dona menjar a la bèstia i ho enfoca dient que el president estarà vint anys desterrat. 2. Boye diu que Puigdemont serà aquí molt abans de vint anys. 3. M punto Rajoy, al Congrés del PP, es torna a vantar que ho han fet ells. 4. La fiscal en cap diu que no creu que s’hagi de tocar res. 5. La portaveu del govern diu que no creuen que hagin de dir res a la fiscalia. 6. L’enquesta del CEO marca que hi hauria entre 70 i 76 diputats independentistes. La picada no fa la flaire que fa la picada sistemàtica segons la qual la política és “canviar-ho tot perquè res no canviï”. Fa mesos que estem al davant d’un “no canviem res perquè canviï tot”. Es mouen conceptes i persones, però ningú ho accepta perquè tothom té una parròquia a qui tem. És com si Déu existís i hagués pres opció i tothom s’hagués posat a seguir el camí que marca el seu dit. Però el continuen negant mil i una vegades abans no canti el gall. Cada dia és més clar que a la tardor hi haurà notícia a la presó i a l’exili. Que ja és hora!

Soraya ha perdut. Ara mastegarem mil interpretacions sobre el que representa i representarà Pablo Casado, però la cosa que no és menor, és que ja no queda al seu lloc cap dels tres peixos grossos autodeclarats autors materials de l’escapçament, la presó i l’exili de l’independentisme català. Per què deu ser? És maledicció? És coincidència? És, com deia l’àvia Neus i jo citava l’1 de juny, que Déu nostre senyor té una maça que pica sense fer remor? O és com escrivia ahir que Déu existeix i ha fet opció? En M punto Rajoy encara ha estat el més pinxo dels tres aquest cap de setmana, però ja fa dies que és a Santa Pola, de registrador de la propietat. La Cospedal va caure en la primera eliminatòria (tenint com tenia el partit a les mans) i la gent de comunicació l’ha liquidat amb una icònica imatge de llagrimeta amb bandera de fons i himne d’Espanya. La Soraya, la de la liquidació, ha estat liquidada avui: 57 a 43. Hem de donar més d’una volta a aquesta situació. Al maig (fa 55 dies) eren president i vicepresidenta del govern espanyol, i la secretària general del partit que governava. I ens amenaçaven amb set plagues d’Egipte més perquè ja ens tenien “descabezados” i “en liiquiidaassiooó”. I tenien pressupostos. El seu cap ha rodat per no intuir que ara l’Ibex 35 volia seduir els catalans. No hi doneu més voltes. O sí.

Tanca en fals la crisi el PDeCAT? Jo crec que no. Ho està per a aquells que no volen entendre on porta Puigdemont l’antiga CDC, el PDeCAT i qui s’hi senti cridat. Com no van entendre que el gir sobiranista de Mas era més que estratègia electoral i que cortina de fum sobre el 3%. Iceta veu el PDeCAT com un dels partits amb la història més curta de la política catalana i els insta a dir si diàleg o unilateralitat. Per Domènech, el puigdemontisme ha absorbit el PDeCAT i CDC i és una OPA hostil a ERC. Per Fernando de Páramo, l’assemblea del PDeCAT demostra que l’independentisme divideix, que fractura, perquè fins i tot els fractura a ells. A dins, tots els discursos (Trias, Bonvehí, Mas i Torra) apel·len a la unitat, ara que s’han obligat a comptar i exterioritzar les forces (65/35). Les teories sobre el possible trencament del que anomenen centredreta (però que és el que és) són teories. El que ha pagat la Pascal, ja està vist i ho va dir ella. Suau, però ho va dir: no tenia la confiança de Puigdemont. I quan un no té la confiança de qui mana, o plega o el fan plegar. Els primer mesos del mandat del 130è president (quan tot eren dates, terminis, calendaris i fulls de ruta) no van parar d’atabalar-lo per si seria candidat, fins que el van obligar a descartar-se. Ara ha contestat: s’ha guanyat el lideratge i el vol exercir.

Dia intensíssim des de primera hora. La flamant vicepresidenta del PDeCAT, Míriam Nogueras, fa un correràdios i diu a Sánchez que encareixen el vot (cosa que veurem quan arribi l’hora). Torra es veu amb Cunillera a Palau i tornen a quedar. Maragall és a Madrid, amb Borrell i Batet, i també tornen a quedar. La consellera Clara Ponsatí escolta el magistrat escocès Nigel Ross: “Vostè és lliure d’anar-se’n.” Ryanair amenaça d’acomiadar treballadors allà on facin vaga. Casado rep Rajoy a Génova i coneixem que la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid no troba els únics quatre treballs que va presentar el president del PP per aprovar el títol de postgrau. I al vespre, al Palau de la Música, màxima emoció durant l’entrega de les Creus de Sant Jordi als familiars de presos i exiliats, a Open Arms i a Roger Español, que va perdre l’ull defensant un col·legi l’1-O. Al matí, el síndic de greuges, Rafael Ribó, ha anat al Parlament a entregar l’informe anual sobre el funcionament, molt deficient, de la llei de transparència, que també s’ha vist afectada per l’excepcionalitat del 155. Però que la nostra administració no transparenti no ve pas del 155. És cultural. Portem l’opacitat a la sang, convençuts que la informació és poder i que si la compartim, el perdrem. I així ens va. La cosa pública sense transparència és caciquisme.

No conec personalment gaires delinqüents confessos. I els que conec fa molts anys que no els tracto, des que vaig deixar de fer policia i tribunals fa més de 35 anys. Però avui he renovat cartera i torno a identificar la cara d’un. Oriol Pujol Ferrusola, exsecretari general de CDC, ha passat deu minuts per l’Audiència i ha ratificat el pacte a què ha arribat amb la fiscalia anticorrupció. Probablement no anirà a la presó, la seva dona no hi entrarà segur i tots s’estalviaran el calvari d’un judici mediàtic amb jurat popular. Però reconeix que és un delinqüent. Ha acceptat dos anys i mig de presó i una multa de 76.000 euros per tres delictes: falsedat documental, suborn i tràfic d’influències. Va ordir un pla per adjudicar lots de les ITV als seus amics i per facilitar-los la compra de les instal·lacions de les fàbriques Sharp i Yamaha, que es deslocalitzaven. La dona de l’Oriol facturava treballs des d’una empresa d’assessoria, però han reconegut que eren “retribucions a la inestimable col·laboració prestada per Oriol Pujol ”. Parlem de 381.450 euros. Sé que els pactes són legals i que el sistema funciona així, però queda un gust agredolç. Algú amb qui has compartit taula i sobretaula declara ser un mal bitxo i entra el dubte sobre si el pacte també es per tallar el fil de més carpetes que ja no s’obriran.

Quatre mesos després, hem vist recuperar una certa normalitat (i acceptin el sentit de la paraula) al 130è president de la Generalitat. El seu verb. La seva entonació. Les seves propostes de títols, els seus enginys dialèctics. El seu llenguatge corporal. Les seves adjectivacions precises. Des del dia que va ser detingut, Puigdemont ha hagut de prioritzar (molt més) la seva defensa i ha administrat els silencis. Els quatre mesos han estat durs i els deu dies que va estar a la presó de Neumünster, encara més. I la incertesa del futur, sobretot la incertesa del futur! A partir d’avui és un altre home. Se li ha vist des del primer moment. No per l’escenari, que també, no per les vacances familiars que s’acosten, que també. No perquè torni a Waterloo, que també. No perquè mani al partit, al grup parlamentari de Barcelona i al grup parlamentari de Madrid, que també. A partir d’avui, Puigdemont és el president de la República, d’aquesta Catalunya republicana que existeix malgrat la realitat del règim autonòmic i la realitat del govern autonòmic. La Catalunya republicana existeix perquè existeix al cervell de més de 2 milions de catalans i perquè existeix al cervell del president de la República. Hem tingut un somni! Seguim! Ben tornat, president Puigdemont!

Fa pinta de ser el primer pas de la reconquesta que va prometre en el congrés del cap de setmana passat. Pablo Casado ha vingut a Barcelona a fer el primer consell executiu del nou PP. Vol incloure en el codi penal els delictes de “sedició impròpia i convocatòria il·legal de referèndums per evitar el que va passar a Catalunya l’any passat”. És a dir, que com ja li va passar a Sánchez al seu moment, reconeix que no hem comès delictes. És per això que una vegada més surten amb la cantarella que els han de tipificar ara. També ha amenaçat Sánchez. Si no talla la dependència dels independentistes, forçarà una nova aplicació de l’article 155 a Catalunya. I de postres, ha avisat Inés Arrimadas que han tornat per quedar-se. “Volem ser la força útil, perquè hi ha qui, tot i la majoria parlamentària que té, no demostra ser útil.” Jo començo a pensar que aquest noi –que ja ve corrupte dels estudis– presenta alguna dificultat per tocar quarts i hores. L’altre dia ja es va fer estrany que assenyalés com a objectius a reconquerir Tarragona i Badalona, que ja són places que dominen els monàrquics. Si al numeret d’avui hi afegim que nomena l’exministra Dolors Montserrat portaveu al Congrés i Jorge Fernández Díaz, secretari d’Interior i Llibertats, els humoristes deixaran d’enyorar Rajoy ben aviat.