El voraviu

Tal com havien promès en l’oposició i tal com havien anunciat el 15 de juny en la primera declaració d’intencions del nou govern socialista espanyol, s’ha restituït la sanitat universal. El Consell de Ministres ha aprovat, avui, un reial decret que modifica la reforma del PP que havia retirat la targeta sanitària als immigrants en situació irregular. El reial decret torna a lligar l’assistència sanitària a la ciutadania i no al concepte d’assegurat. “Una societat justa no deixa ningú enrere”, ha dit la ministra Carmen Montón. Però com si tingués por de les clatellades de demagògia que li venen a sobre s’ha sentit obligada a explicar que no representarà cap sobrecost, sinó que, al contrari, l’assistència normalitzada farà la sanitat més sostenible. Duros a quatre peles. Diu que el millor control de les malalties evita que s’agreugin i que els pacients vagin a urgències, que seria més car. I un be negre amb potes rosses!, que diria l’àvia Neus. No s’adona que tracta d’idiotes aquells que li aplaudim la decisió independentment del cost? En què es converteix una societat que invisibilitza milers de persones i que, a més, els nega l’assistència sanitària? No necessitem jocs de mans ni de paraules per a una decisió que ja trigava. Ha fet ben fet, senyora ministra. No cal que justifiqui!

El 130è president de la Generalitat ha allargat el període de gràcia del govern Sánchez fins al setembre o l’octubre. Vol que aprofitin l’estiu per treballar i que després, a la tardor, expliquin la recepta que tenen per a Catalunya. El període de gràcia serà, així, de 153 dies. El 50% més del que es dona a qualsevol govern, i temo que els necessiten de debò. Que Puigdemont, que passa per ser la bèstia negra que no vol baixar del burro, afini els temps com els afina certifica que tots intueixen (ell mateix també) que alguna cosa es pot coure si es fa a foc lent. Al vespre, en el darrer FAQS de la temporada, el catedràtic Javier Pérez Royo en posa una altra sobre la taula que també rosega cervell. Segons ell, el judici contra els presos no es pot obrir sense Puigdemont aquí. És el que ell anomena principi de legitimació democràtica i és la corona d’espines que s’ha posat Llarena en renunciar a l’extradició. “A un conseller només se li pot exigir responsabilitat en un assumpte que sigui de la seva conselleria. Però en el cas d’un assumpte com el delicte de rebel·lió, en ser una qüestió del conjunt del govern, si no hi ha el president, no pot haver-hi cap conseller”, va dir Pérez Royo. Per acabar-ho d’adobar, Gonzalo Boye diu que tenen documentat que investigaven abans dels fets. Embolica que fa fort!

Cap a 2.000 taxis tenen ocupada la Gran Via i l’acampada ja s’ha institucionalitzat. Hi acudeixen companys solidaris de tot Catalunya i la situació es reprodueix en altres ciutats espanyoles. Sembla que pot anar llarg i que estan ben organitzats, però dubto si prou per a la mala peça que tenen al teler. El taxi ha entrat en un procés perfectament conegut que abans han passat altres sectors. La segona part de la dècada dels setanta i els anys vuitanta del segle passat, un quiosc era un bon negoci i en jubilar-se se’n cobrava un bon traspàs. Durant els noranta i la primera dècada d’aquest segle, molts encara van generar un bon sou posant-hi moltes hores de feina. Ara, un quiosc és una esclavitud, no se’n traspassa cap i el que tanca ja no torna a obrir. Els que subsisteixen és perquè han convertit l’activitat del quiosc en complementària d’un nou negoci de llaminadures o records. I a més de llibreries s’han habilitat com a quioscos, benzineres i supermercats. Fa quatre dies, el taxi encara era un bon negoci i hi ha gent que s’ha hipotecat per comprar una llicència. Però, les properes tres dècades, entrarà en un declivi galopant i veurem si a partir del 2050 en queda cap. Ara, són els nous sistemes de transport i les aplicacions. Després, vindran els vehicles autònoms, que a l’Estat francès ja corren.

El rei dels espanyols ja és també estratègia Íbex 35, tàctica 1 de juny i batalla “no canviem res perquè tot canviï”. El Borbó ha estat excels en la interpretació de les noves formes polítiques. Ha dit sense dir-ho i pot desdir-ho o fer-ho desdir, que encara serà més glamurós. Ni tan sols ha obert boca. Ha deixat sortir un altre a dir que ha dit que li agradaria bastir ponts sense explicar per què el 3-O els va dinamitar tots. Aquest altre no és qualsevol, ni un periodista que passava per allà. És un president de Parlament autonòmic. Poca broma! I no li ho van dir pas fent una cervesa o un tinto de verano. Li ho van dir en la recepció oficial. Però com que és podemita i va vestit com va, permet qualsevol hipòtesi, fins i tot que el Borbó no ho hagi dit, perquè ja se sap que aquests podemites de melena llarga, vamba i americana són donats a la fabulació. Però no patiu, que el rei dels espanyols no sortirà pas a dir que no ho ha dit. I així queda dit sense dir-ho. I els d’aquí poden continuar dient que, mentre no demani perdó, com si vol dir missa. I els d’allà dient que qui és aquest Picornel (amb l final, no ll) per erigir-se en portaveu del rei. Antonio Jiménez, el de l’escallering, fins i tot fa mofa de la ignorància del President balear: “No sap que bastir ponts no és el paper del rei.” Però el 3 d’octubre el van aplaudir.

Manifest de 181 militars. Declaració de respecte i desgreuge al general Francisco Franco Bahamonde, soldat d’Espanya. Evidencia que les fake news no són un invent digital i que vanaglòries de les més venudes pel règim del 78 són això, fake news. Quin cony de reforma dels exèrcits va fer Narcís Serra si, aprofitant que són a la reserva, el 2018 són capaços de parir un text com aquest? Va comprar-los el silenci un temps. Aquesta va ser la gran reforma. També avui Ribera fa un tuit perquè vol “recuperar la normalitat als carrers”: “Si el govern de Sánchez no vol netejar de propaganda separatista il·legal els espais públics, ho farem nosaltres. Carrers, places, platges i institucions.”El naufragi de Cs el porta a intentar capitalitzar la idea que a l’espai públic la normalitat és la neutralitat i per això es creuen amb el dret a censurar els qui s’expressen lliurement. Aquesta idea de la neutralitat com a virtut és una idea de l’educació franquista que ens venia l’encert de Franco en haver-se mantingut neutral en la Segona Guerra Mundial. I sortir als carrers a capolar les lliures manifestacions dels altres és censura i violència. No té cap més altre nom i no recupera cap normalitat. Si volen ser normals, que portin els seus símbols amb orgull. O no. Però que deixin tranquils els dels altres.

El balanç de gestió del 2017 de ICB, la societat 100% municipal que gestiona Betevé, fa enrogir. Tant com la Corpo o més. Perden 11.835.234 euros i reben una subvenció de 16.869.460 euros de l’Ajuntament de Barcelona, que hi afegeix 3.000.000 euros per restablir l’equilibri patrimonial de la societat. És a dir, que, el 2017, els ciutadans ens hem rascat 31.704.694 euros de la melsa per a un 0,4% de l’audiència i una venda de publicitat de 257.884 euros (de què 48.444 de la Generalitat). En diuen servei públic i llibertat d’expressió i així justifiquen que aconseguir un euro al mercat ens en costi 151 de diner públic. Pinta millor negoci que els Jocs Mediterranis de Tarragona. Entre pèrdues acumulades (14.863.712 euros) i subvencions municipals (83.796.206 euros), ICB ha costat a la ratlla de 100 milions els darrers cinc anys. Sumeu i seguiu. Aquest any, aflora la regularització d’IVA del 2013-2017. Els propers anys, hauran d’aflorar les conseqüències de les sentències judicials que donen la raó als treballadors externalitzats a l’entorn Lavinia. ICB parla de 170 treballadors que haurà d’internalitzar. Els sindicats, de 245. El 2017, la plantilla és de 21, a un cost mig de 59.349 euros per treballador. Agafa’t, que venen revolts! Per cert, qui es pot permetre aquest cost treballador en el sector de la televisió local privada?

Com que l’important (segons el políticament correcte d’aquest estiu) és que es dialoga i que es dialogarà, el conseller Ernest Maragall positiva que, en la comissió bilateral d’ahir, no volguessin parlar ni dels presos ni del dret a a l’autodeterminació, encara que per als catalans era imprescindible i innegociable que se’n parlés. “Han dit que no tocava aquí y ahora. Doncs en parlarem luego y allí”, ha dit Maragall. I és que, després de 7 anys de no reunir-se la bilateral, els representants del govern espanyol s’hi han presentat sense preparar cap resposta a aquelles qüestions de què sí que volien parlar. És la versió de la consellera Elsa Artadi, que va trobar la reunió “decebedora i frustrant”. Segons la versió de la ministra Meritxell Batet, s’han posat d’acord que, d’aquí a finals d’any, s’hauran posat en marxa totes les comissions i subcomissions bilaterals que toca posar-hi. El que jo trobo bé (just, necessari i imprescindible) és que, avui, el president Torra hagi anat per tercera vegada a veure els presos a Lledoners. Tant si n’han parlat com si no, tant si hi ha coses com si no, tant si se’ns poden dir com si no, tant si són aquí i ara com si seran després i allà, els presos mereixen saber el que hi ha de la veu del president. S’hagi sabut en la comissió bilateral, per senyals de fum o per colom missatger.