El voraviu

Abans de marxar de vacances, Sánchez ha planificat la primera gran roda de premsa del mandat. En viu amb periodistes, sense plasma. Amb discurs inicial i obert a totes les preguntes. No es deixa cap dels temes que no s’ha de deixar. I Catalunya, evidentment, hi té molt de protagonisme. Una vegada més. Parole. Parole. Parole. Per resoldre el conflicte català demana paciència i pedagogia i reclama generositat i altura de mires. Ni vies unilaterals, ni 155 i no més via judicial. Des de la política i la paciència, perquè no seran dies ni setmanes ni mesos. Seran anys. Denuncia la cursa que, en el tractament del conflicte català, fan els conservadors per veure qui és més radical i sense enrogir posa la recepta sobre la taula: el PP haurà d’aprendre que els greuges territorials no sumen. I com ho aprendrà això el PP, senyor Sánchez? No ha sentit mai Raimon cantar que al nostre país la pluja no sap ploure i que no hi ha qui l’ensenyi ni qui la porti a l’escola? Vostè portara el PP a escola, senyor Sánchez? Ja està ben segur que abans no hauria d’ensenyar també els seus barons o els barons (i baronesses) del seu partit, millor dit? Dos mesos després d’accedir al poder, això té pinta de Bambi 2, encara que a Rodríguez Zapatero el capolessin i a vostè, de moment, li donin peixet com mana l’Íbex 35.

El PSG ha guanyat 4 a 0 al Mònaco en la Supercopa de França disputada, avui, a la Xina. Dos gols de Di Maria, un de Nkunku i un de Whea. Com que als paquets de tabac posen que no fumem i a les ampolles d’alcohol que no bevem, la Supercopa de França s’ha disputat els darrers 10 anys a la Xina (2), el Marroc (2), Àustria, el Canadà (2), Gabon, els EUA i Tunísia. Els italians ho alternen una mica i els darrers 13 anys n’han fet 6 a Itàlia i 7 a fora: Líbia, els EUA, la Xina (3) i Qatar (2). Ja saben que la Usap de Perpinyà juga de tant en tant a Barcelona com a local i que el ral·li París-Dakar fa 8 anys que no s’acosta al continent africà ni a l’europeu i que el recorregut més repetit és Buenos Aires- Valparaíso-Buenos Aires. Així s’entén que els espanyols ja trigaven i aquest diumenge vinent veurem el Barça i el Sevilla disputar a Tànger (el Marroc) la Supercopa d’Espanya. Perspectiva de calés n’hi ha d’haver, perquè aquí es feien dues entrades i hi havia dues retransmissions televisives i allà serà a partit únic. O sigui que en això de l’esport, que diuen que tot és passió, ni el nom fa la cosa. La globalització ha disparat una indústria descomunal de què falta molt per veure i que sembla que no té aturador, però de què ja s’intueix la màxima espectacularitat quan esclati la bombolla. Que esclatarà.

Santiago Arróspide Sarasola, Santi Potros, de 70 anys, ha sortit de la presó després de complir 31 anys de condemna (13 a l’Estat francès i 18 a l’Estat espanyol). Acumulava 11 sentències, que sumaven més de 3.000 anys de presó, per atemptats en què van ser assassinades 40 persones, entre què les 21 víctimes de l’Hipercor de Barcelona i 12 guàrdies civils de la plaça de la República Dominicana, a Madrid. Santi Potros ha anat directe a dinar amb família i amics al seu poble, Lasarte, on la policia basca havia retirat una pancarta de benvinguda. Santi Potros s’havia començat a allunyar dels posicionaments de ETA el 2006 i havia criticat obertament l’organització amb el trencament de l’alto el foc a la T4 de Madrid. El 2009, Pérez Rubalcava l’acosta a una presó de Saragossa dins la política d’afavorir els presos crítics amb la banda i partidaris de deixar la lluita armada. Avui, la sortida de la presó s’ajusta mil·limètricament a la llei, i així ho reconeixen les mateixes associacions de víctimes del terrorisme. Algunes veus de la ultradreta han escopit verí als diaris, a les ones i a la xarxa. No tenen escletxa legal per agafar-se, però reivindiquen la pena de mort i la presó permanent no revisable. A la civilització li toca passar pàgina. Ni oblidar, ni perdonar. Però passar pàgina. Viure en l’odi no és viure.

Un alè d’aire fresc ha recorregut, avui, la ciutat de Badalona quan s’ha difòs la notícia que publicava el portal Palco 23: la Penya farà una ampliació de capital de 3.685.500 euros, necessària per liquidar els deutes i tenir tresoreria per a l’activitat diària. S’haurà d’aprovar en una junta d’accionistes extraordinària, que s’ha convocat per al 13 de setembre. La subscripció de les noves accions està garantida per la societat Seranton Enterprises, de la família Grífols, que, amb aquesta operació, aconseguirà el 75% de l’entitat. Amb una fortuna estimada en 3.800 milions d’euros, la família fundadora de la multinacional farmacèutica és la vuitena més rica de l’Estat espanyol i la segona de Catalunya. Precisament avui fa 22 dies que Grífols també va presentar a Peralada la nova Aigua de Vilajuïga, que es llançarà comercialment a la tardor i en què s’han invertit 5,5 milions d’euros per modernitzar les instal·lacions. Fa de bon veure que un grup d’aquestes dimensions (18.300 treballadors en 30 estats i 4.300 milions de facturació, el 2017) es quedi un projecte com el de la Penya i recuperi una producció com la d’Aigües de Vilajuïga. Són dues decisions amb un alt valor de país, un evident sentiment de pertinença a una cultura i una voluntat clara de salvaguarda del patrimoni.

De bon matí, Teodoro García Egea, secretari general del PP, predica la innocència de l’amo. Ahir, la jutgessa que investiga el màster de Casado va elevar el cas al Suprem. De fet, ja n’ha processat tres alumnes més (també tribu del PP, però no aforades) per prevaricació administrativa. García Egea es permet fer conya. “A primer d’EGB, va pintar i acolorir un dibuix i el va donar després de l’hora del pati.” La brometa té molt mala llet. Viuen impunes perquè anem 10 i 20 anys tard. En el temps, es dilueixen accions i responsabilitats i són mestres allargant-lo. Roldán comença a robar el 1986, se’l sentencia el 1998 (12 anys després) i es lliure des del 2010. Barrionuevo organitza, el 1983, el segrest de Segundo Marey, escolta la sentència 15 anys després i compleix 3 mesos de presó. Oriol Pujol manifasseja la ITV el 2008, pacta condemna 10 anys després i veurem si va a presó. Barto Muñoz, Luis Andrés García Luigi, Macià Alavedra i Lluís Prenafeta comissionen i especulen des del 2002 i són sentenciats aquest juliol, 16 anys després. Zaplana comissiona des del 1998 i és detingut al maig, 20 anys després. Francisco Camps. Jaume Matas. Iñaki Urdangarín. Francisco Correa. Luis Bárcenas. Ana Mato. José Antonio Griñán. Manuel Chaves. Tot és vell. Qui està fent què ara mateix? Ho sabrem en 10, 15 o 20 anys.

El jutge del 13, ara, demana al TSJC que imputi el vicepresident Aragonès i també els diputats Salvadó i Jové, que ja van ser descartats per Llarena en el delicte de rebel·lió. No sé si la qüestió és el què, és el qui, és el perquè o és el per a qui. Què mou el 13? Qui mou el 13? Per què es mou el 13? Per a qui es mou el 13? El que sabem és com es mou. I és evident que es mou fora de la llei. Va començar investigant les declaracions de Santi Vidal en diferents actes públics i ha acabat sent una causa més general que la del Suprem, que viu en el 13 una vida paral·lela a la del Suprem. És a dir, una doble instrucció que la llei d’enjudiciament criminal no permet, com reconeixen i expliquen tots els advocats processistes i no processistes amb qui parles. Una doble instrucció que farà que, si mai tota aquesta causa s’ha d’apel·lar a Europa, la guanyem per defecte de forma sense haver d’entrar, probablement, en el fons. Per què aquest jutge de 70 anys continua tossut que tossut? Que no ho sap? Ho sap però és d’un altre parer i li sembla que això no és una doble instrucció? Ho sap, és del mateix parer i se li’n fot el que diguin els europeus d’aquí a ics anys? Qualsevol resposta fa posar els pèls de punta i temo que els hi tindrem fins al 9 de setembre del 2019, quan José Antonio Ramírez Sunyer farà els 72 anys i es jubilarà.

Àngel Ros, l’exalcalde de Lleida i actual ambaixador d’Espanya a Andorra, avui fa 66 anys, única fita per què felicitar-nos en el patètic fi de carrera política que ha escollit el president del Partit dels Socialistes de Catalunya. Després de catorze anys a l’alcaldia, si no et vols tornar a presentar, esgota el mandat, que queden nou mesos. No passa res perquè, durant aquests dos mesos, coincideixis amb el teu gendre com a delegat del govern de l’Estat. Fins ara, el tenies de cap de gabinet a l’Ajuntament.

O és per això que l’han nomenat? Havia de tenir feina segura abans no deixessis l’alcaldia, i el nou alcalde voldrà, és clar, el cap de gabinet que triï. I havíeu d’aprofitar els mesos que queden de mandat per fer imatge i propaganda del candidat socialista per al 2019, que serà el que fareu alcalde el dimecres 29 d’agost. I l’amic que acaben de fer ministre et dona una vicaria (més de cent mil euros l’any per una representació diplomàtica a 147 km de casa i un estat amb la meitat d’habitants que la ciutat que deixes). No és intrusisme, no, perquè ens aclareixes que tu de jove ja tenies vocació de diplomàtic. Quim Monzó, lúcid com sempre, va fer una piulada memorable a les 22.23 del passat dimarts. “Per demanar a Àngel Ros Domingo que us baixi coses d’Andorra, feu servir l’etiqueta #recaderRos.”