El voraviu

A final del 2012 tècnics de l’IRTA detecten el primer cranc blau americà (Callinectes sapidus) al delta de l’Ebre i el segon, el gener del 2013. És una espècie invasora que ve de la costa atlàntica americana (del Canadà a l’Argentina). El 2016 se’n pesquen i es comercialitzen cap a mil quilos i el 2017, més de deu mil quilos, segons la direcció general de Pesca. Avui, al Delta, fan un crit d’alerta de l’amenaça que representa. Ja fa part de l’oferta gastronomicoturística del territori però posa en perill dotzenes d’espècies autòctones i el mateix ecosistema. També avui Cs fa un comunicat. I diuen, amb tota la barra del món, que l’actuació a la plaça del Mercadal de Reus, despenjant la pancarta del balcó de l’ajuntament, és en aplicació de la decisió del Tribunal Constitucional. Com el cranc blau, i com a espècie invasora que són, la reproducció de Cs ha estat exponencial. En les eleccions del 2006 es detecten els tres primers al Parlament, nou el 2012, 25 el 2015 i 36 el 2017. Han depredat part del grup parlamentari del PSC i gairebé han extingit el del PP, i no enganyen ningú autoatorgant-se una funció de braç armat del TC que no tenen. Són el cranc blau de la política catalana: invasors i depredadors. I ara senten al clatell que s’acosta el seu, de depredador. Per això han embogit. Per això l’espectacle d’avui a Reus.

El juliol ha passat i les restes del dictador Franco no s’han exhumat i continuen al Valle de los Caídos. Però tranquils, que es farà. Ho diu Pedro Sánchez. I diu que, encara que ho hagués dit, el moment no és important, que l’important és que es faci. Aquest dissabte s’ha certificat com tot el mes de juliol que les visites havien augmentat un 50% respecte al 2017. Ves que no sigui aquesta l’estratègia, que els Bambis del centreesquerra arribats al poder a vegades se n’empesquen de bones. Potser és màrqueting perquè augmentin els ingressos i l’Estat s’estalviï alguna cosa. Potser la pròxima excusa serà que s’hi guanyen diners de tanta gent que hi va i que seria una llàstima perdre uns llocs de treball que resulten rendibles. De moment, entre el 2014 i el 2017 el Valle de los Caídos ens ha costat 4.025.349 euros. D’una banda, tenim els 340.000 euros anuals de subvenció que el pressupost general de l’Estat adjudica a l’abadia benedictina. I, d’una altra banda, el dèficit que cada any es produeix entre els ingressos de les entrades i la despesa que hi ha de fer Patrimoni i que entre el 2014 i el 2017 puja a 2.665.349 euros. Les entrades normals són a 9 euros, però la mitjana surt a 6 pels descomptes. L’any que hi ha anat més personal hi ha hagut 283.277 visitants. Si augmenten fins als 500.000 (un 76%), faran la pau.

Quina ràbia, quins plors i quin cruixir de dents! Cal que la Merkel faci un lleig com el que està fent des de fa 48 hores als seus amics del Partit Popular? Aquestes imatges dels dos matrimonis de cap de setmana feliç i de treball alhora eren necessàries? Per 72 dies de president mereix aquest regal Sánchez? Recorden unes imatges semblants amb Rajoy en els set anys en què ha governat i era un dels seus? Quan Helmut Kohl va fer el mateix regalet a Felipe González l’any 1989, ja feia set anys que Felipe era president! Val a dir que no tinc ni idea què han parlat però el que és segur és que no és l’alt índex de preocupació per la recuperació del linx ibèric el que els ha mogut. I tampoc ha estat una cimera per parlar de la migració a la frontera sud ni la política migratòria de la Unió Europea en general com han pretès fer creure. I també és mentida que no hagin dedicat ni un segon a parlar de Catalunya. Merkel ha vingut a Doñana a dir-li el que pagarà Europa als espanyols per tapar ben tapada la frontera sud i perquè li expliqui com pensa “seduir els catalans”. Les sessions de fotos tenen tres missatges clars. 1. Expliquen al PP i Cs que els fracassos es paguen i el seu fracàs és el 47% d’independentisme. 2. Tranquil·litzen els de l’Ibex. 3. Són un llengot a Susana Díaz a casa seva mateix.

Les dades d’Aena del juliol fan reflexionar sobre la condició humana. Malgrat el caos que Vueling (cancel·lacions) i Ryanair (vaga TCP) van provocar, ha estat el millor mes de la història del Prat, que ha arribat als 5,2 milions de passatgers, un creixement del 2,5% respecte al juliol del 2017. Ja havia anat semblant al mes de maig, quan malgrat els dos dies de vaga dels pilots de Vueling s’havia aconseguit el millor mes de maig de la història amb 4,5 milions de passatgers, un 5,2% més que el maig del 2017. Podem pensar que les afectacions del mal servei es paguen a llarg termini però tampoc surten els números. Haurien d’estar pagant el desastre que va ser l’estiu de l’any passat amb els retards d’hores i hores als controls de seguretat fins que es va arribar a un acord amb els treballadors d’Eulen. De la mateixa manera que hi ha partits que sembla que la corrupció no els penalitza a l’hora de les eleccions, hi ha empreses de serveis que el mal servei tampoc les penalitza. Al contrari. Si hem de fer cas de les estadístiques el mal servei les premia, que és el que passa al Prat i molt concretament amb Vueling i Ryanair. Arriba un moment en què costa recordar de quina companyia t’han malparlat més els teus amics usuaris i a tu mateix quina te l’ha fet més grossa. Per no patir vaig de vacances amb cotxe. És la defensa que em queda.

No sé per què tenim aquesta mania de gastar temps lliure per anar a veure com vivien els rics, però la tenim. Aixís és que de camí a Orleans faig parada a Chambord. Sembla que és un dels castells més magnífics de la vall del Loira i el que és segur és que és el més gran, encara que mai va ser la residència oficial de Francesc I, el rei que el va fer construir. De fet només era el seu pavelló de cacera. Vuit torres, 440 habitacions i 365 xemeneies. El castell és dins del recinte murallat més gran d’Europa per demostrar que no és veritat allò que diuen els castellans que no es poden posar portes al camp. Aquí van paredar 52,5 km² de bosc, que encara hi continuen sent (més de la meitat del terme municipal de Barcelona, perquè ens situem). Un element essencial del castell és la doble escala de cargol que va ser pensada per Leonardo da Vinci. És una escala amb dues rampes que se superposen al voltant d’un nucli buit i que permet que qui pugi i baixi per una i altra rampa es vegin però no es trobin mai. Mentre ho comprovo amb la meva dona i les meves filles penso que és el que necessiten les famílies del procés, els partits independentistes. Un Leonardo. Algú que enginyi la manera de fer camí junts (amunt i avall segons es necessiti) veient-se quan els calgui, però sense trobar-se en cap moment.

Fem parada i fonda a Orleans. Ho tenia pendent des de la preadolescència quan al cinema del capellà vaig enamorar-me d’Ingrid Bergman fent de Joana d’Arc. Des del punt de vista del viatger gandul i còmode és la ciutat perfecta. Entres amb cotxe fins al mateix centre històric i tens un magnífic aparcament sota la mateixa plaça de la catedral. A partir d’aquí passejar pels carrers de la ciutat medieval és un goig. Ben restaurada, endreçada, neta i polida. Sense grans concentracions, dos o tres aquí i dos o tres més allà, l’oferta de restaurants és múltiple i variada. Però no en trobem cap ni un que tingui un televisor per entretenir el personal, així que m’he de fer fotre avui que tenia segur veure perdre un Madrid. El segueixo en línia i em fa feliç que finalment els de Simeone s’hagin espolsat les mosques. No tant per ells com pel trau que han fet als blancs. Remenant per la xarxa m’apareix un vídeo de Robert Sabater Costa, un ciutadà de l’Escala que ha gravat l’exdiputat del PP Jordi de Juan Casadevall, que mentre passeja el gos aprofita per arrencar llaços grocs. La filmació dura més d’un minut, encara que en sentir-se increpat De Juan gira cua al cap de 15 o 20 segons i després d’haver-ne arrencat tres o quatre. Camina innecessàriament orgullós per la feina feta.

Entro a Bèlgica a primera hora de la tarda. Ja soc amb els còmplices del separatisme, ja puc instal·lar-me al refugi de la delinqüència, segons qualificaven els belgues les pintades de dimarts al consolat de Barcelona. Desmarxats, aquests monàrquics, tenen una gran capacitat per fer amics. A Catalunya avui la UGT ha presentat amb gran preocupació una estadística sobre l’augment del nombre de joves que marxen a l’estranger. No parlem de poca cosa, parlem del fet que entre el 2009 i el 2018 la xifra s’ha doblat i que en aquests moments són més de 76.000 els joves entre 15 i 34 anys residents fora de Catalunya. De fet ara fa un mes, i en vista d’aquesta situació, la directora general de Joventut, Marta Vilalta, va presentar el projecte de l’oficina virtual del retorn, que s’ha de materialitzar aquesta tardor. Tinc els meus dubtes que les dades siguin prou clares per poder treure criteris concloents del que hi ha al darrere d’aquest augment massiu de la sortida de jovent. Evidentment n’hi ha més de la desitjada de forçada perquè la crisi ha estat molt dura amb alguns col·lectius, i la joventut n’és un. Però crec que aquesta situació es continuarà produint en el futur i sense crisi. Són els signes dels temps. El jovent pot sortir i ho farà perquè el món se li fa petit i és com ha de ser.