Franco, present
El cas de l’exhumació del dictador Francisco Franco sol ser tractat, fins i tot entre alguns sectors dels que abonen la fi d’aquesta ignomínia, bàsicament com un assumpte de memòria històrica. No es pot pas negar que part de l’argumentari està fonamentat en la necessitat de reparació política. Tanmateix, l’encesa polèmica que genera el tema a Madrid demostra que la qüestió del franquisme a Espanya no és tant la seva relació amb el passat com la seva connexió amb el present.
Franco és literalment un cadàver, però sociològicament està ben viu en una part de la població. Altrament no s’entendria com és que han passat quaranta anys llargs i el tirà continua venerat en un espai públic, ni com és que la proposta de correcció d’aquesta anomalia genera tanta controvèrsia.
La resposta és que hi ha espanyols que no ho consideren cap anomalia. Com que les generalitzacions són perilloses, fa de mal dir si són molts o pocs. Sovint, quan volem creure que és un fenomen minoritari, la realitat ens desmenteix. Sigui com sigui, en la cultura nacional del país veí hi ha una tradició política, que circula com a corrent de fons intergeneracional, que considera que la democràcia no és pas l’únic sistema de govern possible sinó només una opció entre diverses possibilitats de dirigir una comunitat ciutadana. La ràbia no desapareixerà per més mort que sigui el gos i que ara el retirin del Valle de los Caídos. Perquè la bèstia va ser només la concreció temporal d’un autoritarisme amb prou consens social per continuar sent una amenaça perenne a les llibertats. I aquest problema, em temo, porta més feina que una exhumació.
