Llegats i futurs

Deia Tho­mas Paine, l’advo­cat nord-ame­ricà que va escriure Sen­tit comú –el breu trac­tat jus­ti­fi­ca­tiu de la inde­pendència dels Estats Units–, que exis­tei­xen dos grans prin­ci­pis de res­pon­sa­bi­li­tat: conei­xe­ment i poder. També aler­tava de dei­xar en mans de l’atzar i dels temps el curs dels esde­ve­ni­ments. Aquell jurista de 1776, que creia que la causa d’Amèrica era la causa de tota la huma­ni­tat, enal­tia una visió repu­bli­cana emer­gent que va fer final­ment decan­tar la mobi­lit­zació econòmica, social i política amb una rup­tura amb la monar­quia britànica.

Conei­xe­ment i poder. Dues parau­les essen­ci­als per poder enca­rar l’actual com­ple­xi­tat política cata­lana, espa­nyola i euro­pea. Fa pocs dies el peri­o­dista Lluís Foix adver­tia que Europa encara era a temps de sal­var el pro­jecte d’uni­tat i pau que va con­duir a la cre­ació d’aquesta rea­li­tat política. Com­par­teixo aquesta neces­si­tat de pren­dre com a punt de par­tida Europa per arri­bar a Cata­lu­nya. L’exer­cici d’un acu­rat conei­xe­ment de quina força va tenir el pro­jecte euro­peu en els seus ini­cis va pas­sar per lide­rat­ges que van creure en la unió de volun­tats i interes­sos. Uns lide­rat­ges que van sobre­es­ti­mar la volun­tat al davant de la res­pon­sa­bi­li­tat de saber blin­dar una sobi­ra­nia com­par­tida, que fes pos­si­ble un equi­li­bri de poder i una democràcia euro­pea repre­sen­ta­tiva. El Par­la­ment Euro­peu, més enllà d’una apa­rent democràcia, no cons­ti­tu­eix l’autèntica legi­ti­mi­tat de govern euro­peu. Aquesta és encara l’assig­na­tura pen­dent d’Europa, que genera impro­vi­sació, fra­gi­li­tat, con­tra­dic­ci­ons i, malau­ra­da­ment, incer­te­ses de qui som i cap a on anem com a euro­peus. Són fra­gi­li­tats glo­bals també.

Del segle XVIII a Amèrica al segle XXI al Vell Con­ti­nent, ha plo­gut molt. Però cer­ta­ment el lle­gat d’aquells pre­cur­sors que van llui­tar per una democràcia basada en la lli­ber­tat, la igual­tat i la fra­ter­ni­tat con­ti­nua sent la força d’un lle­gat ins­pi­ra­dor i com­promès. No és casu­a­li­tat que per una volun­tat de prag­ma­tisme i en vista de la deva­lu­ació de les sobi­ra­nies esta­tals, a alguns, els tempti la recepta del govern de les ciu­tats com a porta de sor­tida en el món glo­ba­lit­zat. Però en aquesta opció també hi ha un des­plaçament i una deva­lu­ació de poder efec­tiu. És molt evi­dent que estem en una era de can­vis molt pro­funds en què l’emergència de la tec­no­lo­gia glo­bal i el pes dels grups inver­sors deter­mi­nen clara­ment l’ori­en­tació imme­di­ata de cor­re­lació de for­ces. Per això, res­si­tu­ant la mirada a l’Estat espa­nyol, amb tots aquests debats oberts, és inver­sem­blant que s’adopti una posició d’intran­sigència i repressió política a la rea­li­tat dife­ren­cial cata­lana. I encara és més inex­pli­ca­ble que líders polítics democràtics vul­guin jus­ti­fi­car la per­pe­tu­ació d’un enal­ti­ment de la figura del dic­ta­dor, bana­lit­zant el fei­xisme fran­quista fins al punt de rebut­jar l’apli­cació dels reque­ri­ments efec­tu­ats per la ONU i impe­dint que Espa­nya avanci en la nor­ma­li­tat democràtica per la superació del fran­quisme.

L’agenda cata­lana ha posat a l’ull inter­na­ci­o­nal la qua­li­tat democràtica espa­nyola, ara mateix mar­cada per un igno­miniós judici, pre­sons i exi­lis per rei­vin­di­car el dret a deci­dir. I amb això, molta classe política i molta ciu­ta­da­nia glo­bal ha pogut tenir conei­xe­ment del lle­gat fran­quista encara per­sis­tent. Un lle­gat que explica aquesta sacra­lit­zació de la uni­tat ter­ri­to­rial de l’Estat, la jus­ti­fi­cació de l’ús par­cial de la justícia i la difi­cul­tat d’avançar en acords polítics impres­cin­di­bles. Ara, el govern Sánchez no ha tin­gut cap més remei que abor­dar el que durant anys han negat. L’exhu­mació del cadàver de Franco repre­senta el símbol, el gest que ha de por­tar a la nul·litat de pro­ce­di­ments com el judici i assas­si­nat al pre­si­dent Com­panys, la iden­ti­fi­cació dels morts a les fos­ses i la cre­ació d’un docu­ment de veri­tat sobre el balanç real de la dic­ta­dura. Això és el que exi­gia, entre altres mesu­res, l’ONU fa cinc anys de manera taxa­tiva. Dos líders joves com Casado i Rivera estan mos­trant al món que ells no repre­sen­ten aquesta volun­tat democràtica de superació plena de la dic­ta­dura. I amb això molts dels seus votants podran dis­cer­nir i conèixer exac­ta­ment quin és el seu sen­tit de la res­pon­sa­bi­li­tat democràtica.

“En les pri­me­res èpoques del món, d’acord amb la cro­no­lo­gia de les escrip­tu­res, no hi havia reis, la con­seqüència era que no hi havia guer­res: és l’orgull dels reis que llança la huma­ni­tat dins la con­fusió.” Tho­mas Paine. Amb aquesta frase, segu­ra­ment con­tro­ver­tida en els fets però no en el sen­tit de poder, i tras­lla­dada al nos­tre con­text, després de la posició del 3 d’octu­bre de la monar­quia espa­nyola, en el seu dis­curs, el rei va situar l’actual crisi en el lloc on per­toca. Una crisi de cer­tesa democràtica.