Deia Thomas Paine, l’advocat nord-americà que va escriure Sentit comú –el breu tractat justificatiu de la independència dels Estats Units–, que existeixen dos grans principis de responsabilitat: coneixement i poder. També alertava de deixar en mans de l’atzar i dels temps el curs dels esdeveniments. Aquell jurista de 1776, que creia que la causa d’Amèrica era la causa de tota la humanitat, enaltia una visió republicana emergent que va fer finalment decantar la mobilització econòmica, social i política amb una ruptura amb la monarquia britànica.

Coneixement i poder. Dues paraules essencials per poder encarar l’actual complexitat política catalana, espanyola i europea. Fa pocs dies el periodista Lluís Foix advertia que Europa encara era a temps de salvar el projecte d’unitat i pau que va conduir a la creació d’aquesta realitat política. Comparteixo aquesta necessitat de prendre com a punt de partida Europa per arribar a Catalunya. L’exercici d’un acurat coneixement de quina força va tenir el projecte europeu en els seus inicis va passar per lideratges que van creure en la unió de voluntats i interessos. Uns lideratges que van sobreestimar la voluntat al davant de la responsabilitat de saber blindar una sobirania compartida, que fes possible un equilibri de poder i una democràcia europea representativa. El Parlament Europeu, més enllà d’una aparent democràcia, no constitueix l’autèntica legitimitat de govern europeu. Aquesta és encara l’assignatura pendent d’Europa, que genera improvisació, fragilitat, contradiccions i, malauradament, incerteses de qui som i cap a on anem com a europeus. Són fragilitats globals també.

Del segle XVIII a Amèrica al segle XXI al Vell Continent, ha plogut molt. Però certament el llegat d’aquells precursors que van lluitar per una democràcia basada en la llibertat, la igualtat i la fraternitat continua sent la força d’un llegat inspirador i compromès. No és casualitat que per una voluntat de pragmatisme i en vista de la devaluació de les sobiranies estatals, a alguns, els tempti la recepta del govern de les ciutats com a porta de sortida en el món globalitzat. Però en aquesta opció també hi ha un desplaçament i una devaluació de poder efectiu. És molt evident que estem en una era de canvis molt profunds en què l’emergència de la tecnologia global i el pes dels grups inversors determinen clarament l’orientació immediata de correlació de forces. Per això, ressituant la mirada a l’Estat espanyol, amb tots aquests debats oberts, és inversemblant que s’adopti una posició d’intransigència i repressió política a la realitat diferencial catalana. I encara és més inexplicable que líders polítics democràtics vulguin justificar la perpetuació d’un enaltiment de la figura del dictador, banalitzant el feixisme franquista fins al punt de rebutjar l’aplicació dels requeriments efectuats per la ONU i impedint que Espanya avanci en la normalitat democràtica per la superació del franquisme.

L’agenda catalana ha posat a l’ull internacional la qualitat democràtica espanyola, ara mateix marcada per un ignominiós judici, presons i exilis per reivindicar el dret a decidir. I amb això, molta classe política i molta ciutadania global ha pogut tenir coneixement del llegat franquista encara persistent. Un llegat que explica aquesta sacralització de la unitat territorial de l’Estat, la justificació de l’ús parcial de la justícia i la dificultat d’avançar en acords polítics imprescindibles. Ara, el govern Sánchez no ha tingut cap més remei que abordar el que durant anys han negat. L’exhumació del cadàver de Franco representa el símbol, el gest que ha de portar a la nul·litat de procediments com el judici i assassinat al president Companys, la identificació dels morts a les fosses i la creació d’un document de veritat sobre el balanç real de la dictadura. Això és el que exigia, entre altres mesures, l’ONU fa cinc anys de manera taxativa. Dos líders joves com Casado i Rivera estan mostrant al món que ells no representen aquesta voluntat democràtica de superació plena de la dictadura. I amb això molts dels seus votants podran discernir i conèixer exactament quin és el seu sentit de la responsabilitat democràtica.

“En les primeres èpoques del món, d’acord amb la cronologia de les escriptures, no hi havia reis, la conseqüència era que no hi havia guerres: és l’orgull dels reis que llança la humanitat dins la confusió.” Thomas Paine. Amb aquesta frase, segurament controvertida en els fets però no en el sentit de poder, i traslladada al nostre context, després de la posició del 3 d’octubre de la monarquia espanyola, en el seu discurs, el rei va situar l’actual crisi en el lloc on pertoca. Una crisi de certesa democràtica.