El voraviu

Sortim de la Casa de la República, entrada la mitjanit. Al president, se’l veu cansat, però se sent fort i està decidit. Avui és el primer dia del gran tapís de flors que cada dos anys per aquestes dates cobreix la plaça Major de Brussel·les. Centenars de voluntaris el van construir ahir en poc més de quatre hores. Han utilitzat més de 500.000 begònies i dàlies (criades especialment per a l’ocasió a Gant). Ocupa 1.875 m² (25 m x 75 m), es titula Guanajuato, orgull cultural de Mèxic i ha estat dissenyat per l’artista Ana Rosa Aguilar Aguado, Roo. Al lloc que ara ocupen les flors, hi van ser decapitats l’any 1568 els comtes Lamoral d’Egmont i Philip d’Horn després d’un judici sumari del Tribunal dels Tumults (sona la parauleta?). Va ser un tribunal d’excepció instaurat pel duc d’Alba per perseguir els oponents al règim espanyol i assegurar els interessos de Felip II. El detall del duc d’Alba i del Tribunal dels Tumults, només el trobaran en l’explicació de la plaça de la versió en català de la Viquipèdia. Si van a la versió en castellà obvien el detall. Diu que els nobles van ser decapitats a la plaça. Ni per ordre de qui (Tribunal dels Tumults) ni qui presidia el Tribunal (duc d’Alba). Tampoc diuen que els fets inspiren una obra teatral a Goethe i una obertura a Beethoven. La versió en català, sí.

Tornem a fer-la petar a la Casa de la República fins ben entrada la mitjanit. El president té un exemplar que li han aconseguit d’Egmont, de Goethe, traduïda al català. Una edició de 1934, la darrera de què es té notícia. Per segons quins fragments no sembla que estiguis parlant de fets històrics de 1568 i d’un text de 1787. Les classes dirigents espanyoles han canviat poc, pel que es llegeix. Cap al migdia arribem a Bruges. En diuen la Venècia del Nord, encara que els canals a mi em porten més a Amsterdam. Tres dies a Bèlgica et canvien alguns hàbits molt humans. Les autopistes són de franc i els lavabos públics, en canvi, són de pagament. Estan unificats als 50 cèntims, encara que algun McDonald’s es permet deixar-ho per 40. El Google Maps et porta fins a la Grand Place de Bruges i per trobar aparcament no te n’has pas d’allunyar gaire. Amb aparcaments dissuasius a l’entrada, tramvies i bicicletes han aconseguit una ciutat de circulació tranquil·la i relaxada. El nivell de soroll és baix, malgrat que l’afluència de turisme és espectacular, com a mínim aquesta època de l’any. I podríeu fer un concurs per veure si trobeu edificis de pedra i arrebossats. Bruges és una monumentalitat de rajol vist. Tot tipus de rajols i de tot tipus de colors. I a les sis en punt, persianes avall i tots a casa.

De matí enfilem a Brussel·les per pujar a l’Atomium amb les primeres tongades de visitants. És del mateix any que jo, de 1958. I després de veure Brussel·les des de dalt, autopista cap a Gant, una meravella de ciutat on també recorden bé els espanyols, i això que també se’n van alliberar fa 370 anys, després d’una guerra de 80. Si busquen en castellà “portadores de dogal” al Google o a la versió castellana de la Viquipèdia, els costarà trobar res. Però la Confraria dels Portadors de Dogal existeix i surt el divendres abans del tercer diumenge de juliol. Els membres de la confraria recorden la processó humiliant que el 3 de maig de 1540 el rei d’Espanya va fer fer als edils de la ciutat que no havia executat per l’anomenada revolta de Gant (a 25, els va fer executar). Els va fer anar descalços, amb camisa blanca i un dogal al coll al centre de la ciutat. El dogal ha esdevingut símbol contra qualsevol tirania i abús d’autoritat. I, mentre navego per internet veient com els llocs web espanyols manipulen sense cap rubor històries perfectament documentades des de fa segles, m’apareix l’article de Javier Cercas a El País d’avui, en què diu que fer costat a Puigdemont només es pot entendre amb l’ajut de la psiquiatria. I jo que penso que qui està de psiquiatre és ell i no crec que voti Puigdemont!

De tornada cap a casa parem a París. La meva filla gran hi havia passat una tarda de petita i la petita s’estrena. Ens espera i ens fa la ruta el meu nebot, que investiga a la universitat. Ens trobem a Notre Dame, a la una tocada, i abans no s’acabi el dia volen dinar i acostar-se a la torre Eiffel, al Louvre, a l’estadi del PSG, al Quartier Latin i al Panteó, a banda de dinar, que és el primer que fem. La tarda es converteix en una demostració de la mobilitat de futur. Hem anat a tots els llocs que preteníem. Amb comoditat. Sense estrès. Per un preu mòdic (érem cinc), i amb temps per berenar una crep i triar samarreta a la botiga del PSG. A les deu érem a la terrassa de l’hotel sopant. El miracle és una app. N’hi han d’altres, és clar, però vaig descobrir Uber, que és la que té el meu nebot. Cotxe de set places. Et diu minuts que triga a arribar i és el que triga. Et diu on et recull i t’hi recull. Li dius on t’ha de deixar i t’hi deixa. Et cobra al banc el preu que t’ha dit en cridar-lo. Et queda constància del nom del taxista i la matrícula del vehicle. Tu dius si el xòfer t’ha atès bé al que el contracta sense contractar-lo perquè és autònom. Uber, mentrestant, mapeja les ciutats per posar informació als 24.000 cotxes autònoms que ja ha comprat a Volvo per al 2019-2021. Diabòlic per als conductors, genial per als usuaris!

Tal com l’hem entès fins avui, el Bicing també te els dies comptats per les proves que s’estan fent en moltes ciutats i que es veuen i observo a París. Les grans ciutats tenen al davant moltes oportunitats de millorar la mobilitat. Ja no són només bicicletes. Parlem de bicicletes, patinets elèctrics i motos que no cal anar a buscar a la parada i que a la nit no passa ningú a recollir. Al contrari que el cotxe, que et ve a buscar, tu has d’anar a buscar la bicicleta, però n’hi ha escampades a tota la ciutat. L’aplicació et diu on tens les més pròximes i hi vas i agafes la que més et convé. Estava immobilitzada amb un cadenat des que havia acabat el darrer servei i tu la desbloqueges amb el mòbil operant sobre un codi QR. Vas on has d’anar i, quan hi arribes, la deixes i la bloqueges amb el cadenat. Et cobraran el servei al banc i ja hi tornaràs quan el tornis a necessitar. Quan una bicicleta queda fora de servei per la raó que sigui, es recull, es repara i sant tornem-hi! El vandalisme i la inseguretat ciutadana generen alguns dubtes, però seran superats ràpidament. D’aquí a pocs anys la mobilitat a les ciutats canviarà radicalment si fan les polítiques adequades. La tecnologia ja és aquí i ara és l’hora dels departaments corresponents. Venen millors serveis, més barats i de més qualitat ambiental.

La mossa que va matar a trets el suposat terrorista que va entrar a la comissaria de Cornellà cridant “Al·là és gran!” i amenaçant amb un ganivet ha de ser condecorada segons David Lijarcio, president del sindicat Uspac. “Es una heroïna” que va tenir “una actuació de llibre, molt meritòria, que va salvar vides”. Estic estupefacte. Hi ha un llibre d’estil que dona per bo que un home sol, armat amb un ganivet, i decidit a fer mal, dins d’una comissaria plena de mossos, sigui abatut en qüestió de segons per quatre trets? No tenim cap més manera de reduir-lo? I què diu el mateix llibre sobre tres segrestadors proveïts d’armes de foc i amb ostatges dins d’una sucursal bancària, una escola o la redacció d’un diari? Bombardegem directament? Ruixem amb gas sarín? Si fos així, si hi ha un llibre que ho diu, les declaracions del diputat de la CUP Carles Riera, que parla d’execució extrajudicial, cobrarien més sentit del que pensem. Tenir el monopoli de la violència no és cap feina senzilla, seria incapaç de fer-la i respecto profundament els que la fan, però em resulta carrinclona la devoció per penjar-se ferralla al pit que reivindica el sindicalista. Però a banda dels meus gustos s’han de condecorar tots els treballadors que fan el que diuen els seus llibre d’estil? On és el mèrit? No ens paguen per això?

“Barones del PSOE critican el «apaciguamiento» de Sánchez.” Aquest és el gran títol de la portada d’avui del diari El Mundo. Parlen bàsicament de tres barons. El president aragonès, Javier Lambán; la presidenta andalusa, Susana Díaz, i el president castellanomanxec, Emiliano García-Page. Qui introdueix el terme apaciguamiento, que el diari posa entre cometes, és Javier Lambán. “Condescender demasiado con Catalunya, seguir con esta política de apaciguamiento esperando que algun día dé rendimiento, es una política que está condenada cada vez más al fracaso”, ha dit. El que hi posa mala llet, denota on estem i fa basarda són les cometes del títol. Segons el corrent historicista que segueixen els editors del diari, l’apaciguamiento, l’appeasement, és la política conciliadora que va predicar i seguir el primer ministre britànic Neville Chamberlain en la relació amb Hitler i que va abocar Europa a la Segona Gran Guerra. “Tuvo usted para elegir entre la humillación y la guerra. Eligió la humillación y nos llevará a la guerra”, va dir-li Churchill. És casual que aparegui aquesta paraula entre cometes? O és com el primer dia en què va sortir la situació tumultuària? Se sumaran els barons a Rivera i Casado per un altre 155 pitjor que el que hem passat? Contra Hitler, el mínim que es pot fer és aplicar un 155!