El voraviu

Carlos Alvarado, president de Costa Rica rep el president espanyol, Pedro Sánchez, que acaba aquí un periple per Amèrica que l’ha portat abans a Xile, Bolívia i Colòmbia. Com sempre en aquestes excursions (les de Sánchez i les de tots els mandataris que al món hi ha i hi ha hagut), l’estol de periodistes adjunts passa de puntetes sobre els països amfitrions i el que s’hi ha anat a fer. Aprofiten que tenen a mà i a micròfon el seu cap gros durant moltes hores per mirar de treure-li el màxim de declaracions sobre els temes més punyents de casa. I així, en una exhibició de diplomàcia espanyola, Sánchez ha predicat un dia i un altre la impossibilitat d’independència i d’autodeterminació de Catalunya als morros de presidents de països tots ells independitzats d’Espanya fa 200 anys: Sebastián Piñero, de Xile (1818); Evo Morales, de Bolívia (1825); Ivan Duque, de Colòmbia (1824), i Carlos Alvarado, de Costa Rica (1821). És clar que potser no era aquesta la pretensió, sinó tot just el contrari. Potser és de doble lectura que des d’allà ens amenaci agitant el fantasma del 155. Fa la gara-gara a Casado, que ja fa dies que es mostra disposat i quasi suplica que ens el tornin a aplicar i a nosaltres ens pica l’ullet: “Fixeu-vos que aquests quatre ho són, d’independents, tampoc els hi volíem i tampoc volen tornar.”

“Els independentistes generen i tutelen una crispació al carrer que comença a fer por. No podem passar dels llaços grocs als negres. Prenem-nos-ho seriosament.” És textual de Pablo Casado davant del seu públic, en l’obertura del curs polític del PP. Ara, per ells, Catalunya és crispació i por. I en qualsevol moment, llaços negres. És a dir, morts. Com pot ser tan inconscient el líder de milions d’electors per predicar-los mentides d’aquesta envergadura i fer premonicions tan miserables? Ell ja sap que aquí l’únic llaç negre amb recorregut és el dedicat a la memòria del grup parlamentari del PP. Què ens dieu, després d’haver quedat amb quatre escons? Encara sou massa, potser? Preneu model d’en Miquel Iceta, que ja diu públicament la veritat. Ho sabíem, però ell ho confirma sense embuts. El resultat del judici serà d’un color o d’un altre segons si fem més o menys bondat. Així de clar ho diu, sense matisos. Tal com sabem que són les coses, encara que ho vesteixin d’estat de dret. I de separació de poders. Fa anys, amb les pistoles d’ETA sobre la taula, ens venien allò que sense violència es podia parlar de tot. Ara resulta que ens violenten dia i nit perquè fem bondat i parlem del que ells volen. Com més bondat fem més ens agradarà el color. Quanta misèria!

Tots els mitjans de la nació i de l’estat reprodueixen cites de la conversa que en Xevi Xirgo, director d’El Punt Avui, va mantenir a Waterloo amb el 130è i el 131è president de la Generalitat de Catalunya. Al diari en publiquem un ampli resum de sis planes i a la televisió redifonem tres vegades la gravació de noranta minuts. Quan a l’agost estàvem pendents de si trobaríem o no el moment per fer-la, i en Xevi me’n parlava, li deia: “Dues tasses.” Al final no vam utilitzar el concepte en els anuncis dels dies previs, però el mateix dia de la gravació en va fer un article dient que aquesta era la sensació que li havia quedat després de la conversa. I posant-hi perspectiva, clava la situació. Les coses van tan ràpides i en passen tantes cada dia que condensar costa. Ara ja no recordem (entre altres coses perquè en part ho han aconseguit) quan tota l’estratègia dels monàrquics anava encaminada al “descabezamiento”. Mai han entès (ja des de les ofensives contra el president Mas) que això no era cosa d’un home, que això no era cosa d’un líder, i que això no era l’ensinistrament de les masses. Creien que la clau era liquidar Puigdemont i ara tenen dues tasses. La serenitat i la fermesa que transmetien el president de la Generalitat i el president de la República devia posar dels nervis més d’un.

Al juliol a Catalunya han vingut un 6,7% menys de turistes estrangers que el juliol de l’any passat. Acumulat dels set primers mesos de l’any, el descens és del 2,2%. El turisme cau. I què? Sona fort. Però tornem-hi. I què? Per què ha de créixer cada any? Què en fem que cada any en vinguin més? Això és el que hem fet fins ara i no ha estat neutre en res. No ha estat neutre amb el territori i no ha estat neutre amb les persones. Estaríem pitjor amb una pressió més suau i equilibrada de la demanda turística? Quants disbarats urbanístics menys hauríem fet? Quants aturats menys hauríem tingut sense la quota de bombolla immobiliària provocada pel turisme? Té sentit créixer en nombre de turistes per destruir més i més territori i haver d’importar mà d’obra barata? I sobretot, té sentit créixer en nombre de turistes durant els 40 dies del pic de l’estiu per provocar pics i més pics de demanda que col·lapsen i encareixen els serveis? L’únic model és el creixement? En podem encabir tants com en vulguin venir o siguem capaços de captar amb la promoció? Els hem d’encabir? No hauríem de posar prova a un model no basat necessàriament en el creixement continuat i concentrat? Si no hi posem les bases ara, vindrà el dia que haurem de posar quotes, restriccions i numerus clausus. O ho perdrem tot.

Com era d’esperar no hi haurà comissió d’investigació al Congrés dels Diputats de les finances del rei emèrit. El corró del bipartidisme d’estat i la seva crosa de la nova política així ho han pactat. Els partits monàrquics (Partit Popular, Partit Socialista Obrer Espanyol i Ciutadans) han barrat el pas a la proposta que el 25 de juliol havien presentat Podem, ERC, PDeCAT, Compromís i Bildu. Aquell dia s’havien conegut unes converses entre un comissari de policia (José Manuel Villarejo) i una amant del rei Joan Carles I (Corinna zu Sayn-Wittgenstein) que revelaven presumptes irregularitat comeses per Joan Carles I quan estava al capdavant de la corona espanyola. Entre aquestes presumptes irregularitats hi hauria el cobrament de comissions no tributades per tancar negocis a l’estranger o tenir comptes opacs a Suïssa. Les tres formacions monàrquiques s’han emparat, tant se val, en un informe dels lletrats del mateix Congrés que indica que no es pot investigar el rei perquè la seva figura és “inviolable” durant el temps que ha exercit com a monarca. I així estan les coses. Si ha violat la dignitat dels seus ciutadans tant li fa. Tot està pactat i ben pactat. La raó d’estat obliga. Urdangarin ha fet de manxaire de la família, d’aquí a quatre dies serà al carrer i vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat. O s’ho pensen.

Què vol dir Pedro Sánchez quan diu que no està en joc la independència a Catalunya, sinó la convivència? Per què està en joc la convivència? En què es basa? Ha augmentat de manera fulgurant la inseguretat ciutadana? Rebenten els índexs de conflictivitat laboral? Les tancades universitàries fa mesos que duren? Hi ha centenars de lluitadors socials en vaga de fam? Per quin dia està convocada la vaga general indefinida? No hi busquem explicacions. Sembla impossible i resulta incomprensible venint com ve d’un president de govern, però només és política barata de comunicació, intent de construcció del relat guanyador. Pensen que mentida mil vegades repetida es torna veritat, i en això estan immersos. Enllaça, per rar que sembli, amb la metàfora dels llaços negres de començament de setmana d’en Casado. I els permet guardar distància de seguretat amb els tronats de Cs que surten cada dia a la recerca d’una fractura social que només troben si ells la dibuixen a la paret. I tanta paraula buida s’omple quan ells mateixos proporcionen el farciment al gall. Ahir van signar l’ordre per retenir 300 guàrdies civils que ja havien de marxar a nous destins i avui anuncien que envien 600 policies nacionals més. I això és el que demostra que la convivència està en joc. Que porten 1.000 piolins. Cercle tancat.

S’ha presentat en roda de premsa (ja ho havien anunciat ahir) l’activista Adrià Carrasco. I com era d’esperar, ha aparegut a Bèlgica. Un altre front obert per a la política i l’alta judicatura espanyoles i la constatació d’un altre ridícul policial. I quants en van? En el darrer any, i en el seguiment del procés, com a mínim en trobem una desena de manual. 1) No van aconseguir trobar 8.000 urnes en tot un estiu de buscar-les. 2) Se’ls van escolar milions de paperetes a les taules del referèndum. 3) Perseguien Puigdemont per terra i aire i el van perdre sota un pont. 4) La seva brutalitat va ser vista en directe a tot Europa, que va envermellir de vergonya. 5) Mig govern els va aparèixer a Brussel·les i l’Anna Gabriel i la Marta Rovira, a Suïssa. 6) Valtònyc també els va aparèixer a Bèlgica. 7) Primer ens van vendre que havien detingut Puigdemont a Alemanya i ara diuen que no hi van tenir res que veure. 8) Els van enxampar piulant a les xarxes contra els independentistes. 9) Els van enxampar agredint ciutadans. 10) Adrià Carrasco els ha aparegut a Brussel·les.

La pregunta és: i per què els mateixos espanyols no criden contra una policia tan ineficaç? Com és que amb aquest full de serveis perden el cul per condecorar-los i donar-los premis? Tenen expedients, potser? No ho sé pas, jo. Parlo en veu alta.